Presentació de Mirmanda a Roses, dijous 21 de març a les 19h

Presentació del darrer Mirmanda "Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país"

a la Biblioteca de Roses dijous 21 de març a les 19h,
amb Eric Forcada, Grégory Tuban i Bàrbara Schmitt Solà.

Les vivències de valencians, mallorquins, menorquins i molts altres durant més d'un segle al nord d'Àfrica i la dura realitat d'un (no)retorn així com l'impacte a la Catalunya del Nord. Us hi esperem!

https://www.facebook.com/events/427691827315026

***

Mirmanda núm. 7 (2012)

Sumari
Editorial

Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida

Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)

Migracions i exilis

Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon

Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes

Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs

Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)

(Des)arrelaments

Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962

Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa

Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012)

Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França

Addenda (a)fronterera

Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat

Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera

Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales

Resums
 ***
www.mirmanda.com

Salt, una «Internacional ultralocalista»

-- Text publicat per Eudald Camps a

http://eudaldcamps.com/2013/03/08/salt-una-internacional-ultralocalista --

«Salt pas a pas» és un projecte fotogràfic de Martí Artalejo basat en la necessitat de posar rostre a la ciutat. El resultat és un calidoscopi humà integrat per 366 imatges (una per cada dia del 2012) que reivindiquen la rica dimensió d’allò local.

La idea de reivindicar una «Internacional ultralocalista» la llança Òscar Jané al pròleg del magnífic recull d’articles que acaba de compilar —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de Ultralocalisme. D’allò local a l’universal (Editorial Afers). Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigues de l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització que la sustenta: «En realitat —continua Jané— vivim en les àrees culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o Nova York [...] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».

I qui diu Barcelona, pot dir Girona: mentre que ella, la «Immortal», se somia florentina i filojueva, l’altra, Salt, convertida en incòmoda conurbació de la primera, sembla condemnada a desdibuixar-se lentament sota el pes —en forma d’implacable realitat demogràfica— de les diferents onades migratòries. Res més allunyat de la realitat: just al revés del que hom podria suposar, és Girona la que es dilueix, com Narcís, en la seva pròpia imatge mitificada, mentre que Salt, a la seva manera i amb tots els alts i baixos que es vulgui, es mostra «intrincada i espessa, però activa i impel·lent».

Sorprèn, en aquest sentit, la tendència que té un determinat tipus de fotografia a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i essencialment col·lonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o, encara millor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú (els de l’Agència Magnum?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf de veritat», calgués anar primer a les antípodes del planeta, tant si val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’India—, i després retornar a casa convertit en una mena de Moisès cosmopolita —o cosmopaleta— entestat en redimir-nos a través de les seves postals catàrtiques (només cal pensar, portat a l’extrem, amb el paradigma encarnat per McCurry i la seva exòtica afganesa).

Per tot això —per la necessitat de reivindicar una «Internacional ultralocalista» i de recuperar una fotografia capaç d’encarar la proximitat— és tant important la feina feta per Martí Artalejo: al llarg d’un any, ha posat rostre a Salt mitjançant un exercici d’humanització que troba en el calidoscopi de mirades un mirall molt més autèntic que el que proporcionen les aigües encantades de l’Onyar. De fet, encara que sembli una paradoxa, només calia actuar com Abedon o Walker Evans: potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí Artalejo ho ha fet des de la seva Salt natal, un espai que coneix perquè, en primer lloc, respecta.

Eudald Camps

Memòria i descampat (8-III-2013)