04 de juny 2017

Jornada-debat D'ARGELERS A CALAIS - 16 de juny de 2017 al MUME

Amics i amigues,

Ens complau de comunicar-vos que el pròxim 16 de juny, a les 10h, el MUME acollirà la jornada de debat “D’Argelers a Calais. Els no-llocs de l’exili, l’exili com a no-lloc”, organitzada pel Grup Mirmanda. La jornada, que compta amb diferents participants, té un caire marcadament transversal i vol ser una aportació al debat sobre una qüestió tant actual com és l’exili i els moviments migratoris.
Tenint present que el pròxim 20 de juny és el “Dia Mundial de les Persones Refugiades” la proposta que fa el Grup Mirmanda, amb la col·laboració del MUME, és una oportunitat per reflexionar i prendre consciència d’una problemàtica d’ordre global que, alhora, té unes efectes molt marcats en entorns locals com en el passat va succeir a Argelers, Sant Cebrià o el Barcarès i, actualment, està passant a Calais, Lampedusa o Idomeni. Llocs que esdevenen realitat i metàfora d’un món convulsionat.

L’assistència és lliure. Es recomana, però, la inscripció a info@mirmanda.com
Durant la jornada, també es farà una visita a les exposicions del MUME.
A l’espera de comptar amb la vostra assistència, us saludem ben cordialment i us hi esperem!!
+ info: https://www.facebook.com/events/945005565640277

28 de maig 2017

Amb motiu de la mort de Miguel Abensour

El passat 22 d'abril va morir a París el filòsof Miguel Abensour. Abensour era sens dubte un dels filòsofs francesos actuals més reputats. Era, també, membre del consell assessor de la nostra Revista de Cultura Mirmanda, des del primer moment en què va començar a caminar. Abensour, generós, ens va ajudar des del dia en què li vam explicar la nostra idea a través del company Jordi Riba. Abensour havia conegut i estat company de Joan Borrell, a qui vam dedicar el primer número de Mirmanda. I això es notava, i s'entenia.

Des de Mirmanda hem volgut fer una petita nota en memòria de Miguel Abensour i publicar l'escrit que, un altre amic seu i company de Mirmanda, el també filòsof Patrice Vermeren, ha escrit per a ell.


J’ai rencontré Miguel Abensour dans le train entre Paris et Reims, à l’époque où il venait de fonder le Centre de Philosophie Politique de l’Université de Reims. Professeur à l’école normale d’instituteur de Troyes, j’étais aussi  chargé des cours de philosophie dans le département de sciences économiques de l’Université de Reims. Une université dont le département philosophie était sinistre et sinistré, tandis que rayonnait sur le même campus et dans la Faculté de droit et sciences politiques l’astre abensourien, son cours suivi par toute une communauté d’étudiants, de professeurs et d’auditeurs libres saisie par un projet  philosophique qui s’ancrait résoluement dans trois directions : 1) dans le diagnostic d’une crise de la modernité 2) dans une lutte contre la restauration de la philosophie politique académique 3) dans l’idée régulatrice de recouvrer, reconquérir, l’irréductibe hétérogénéité des choses politiques et penser l’énigme du vivre-ensemble humain. Ses références privilégiées : Hannah Arendt, Jürgen Habermas, Claude Lefort, étaient étrangères à ma formation philosophique canguilhemienne et à mon engagement dans la revue Les Révoltes Logiques aux côtés de Jean Borreil, Geneviève Fraisse, Jacques Rancière et Stéphane Douailler, mais nous conversions obstinément sur le dix-neuvième siècle, et singulièrement sur Pierre Leroux. C’est dans ces circonstances qu’il m’a proposé de diriger ma thèse sur le jeu de la philosophie et de l’Etat, et il m’a soutenu jusqu’à me faire entrer au CNRS. Il a fait la carrière professorale de bien d’autres philosophes de la génération de 1968 comme Georges Navet, Martine Leibovici et Etienne Tassin, et nous lui devons, destin improbable,  d’être devenus professeurs d’Université. Si je puis dire, il nous a institutionnalisés.

Il avait écrit sur Saint-Just et sa tentative de sortir de la Révolution par les institutions, parce que sa conviction, avec Deleuze, était que l’institution est un modèle positif d’action, tandis que la loi est une limitation des actions. Son élection comme président du Collège international de philosophie l’a illustrée autant que son passage à Reims ou à Paris 7 . Pour utiliser une expression célèbre, il a mis le feu à la philosophie. Il y avait dans le Collège la possibilité d’un travail en commun et d’une ouverture de la philosophie à son extèrieur, comme dans l’école de Francfort. Mais surtout il a mis le conflit au principe du Collège, parce que pour lui cette communauté philosophique, pour être elle-même, ne pouvait être qu’un espace agonistique qui doit se reconstruire sans cesse si elle veut sauver sa nature d’institution utopique vouée à l’émancipation. Celui qui avait institutionnalisé à l’Université la génération philosophique soixante-huitarde, du même geste, cultivait la marginalité dans l’institution utopique du collège parce que « son projet l’ouvrait à la prise en compte des possibles,  et donc en rupture avec l’ordre établi ».

Et c’est aussi sans doute ce qui caractèrise son œuvre philosophique. Horacio Gonzalez , le directeur de la Bibliothèque Nationale d’Argentine, a remarquablement saisi le geste philosophique de Miguel Abensour comme un processus de libération des textes : « Pour Abensour, les textes son des preuves « en acte » d’un sentiment utopique (…). Si utopie il y a, c’est parce qu’il y a une lecture des textes faisant appel à leurs lignes de fuite, à leurs noyaux sans cesse irrésolus ». Ce que perçoit bien Horacio Gonzalez, c’est que le but d’Abensour est moins de proposer une théorie de l’utopie  que de provoquer chez le lecteur des sentiments qui révèlent les pensées qui sont le fruit de l’imagination utopique, et des sentiments qui vont provoquer le lecteur en acte à reprendre sa lecture, à libèrer les textes d’eux-mêmes, à les sauver, parfois contre eux-mêmes.  Lire Abensour lisant des textes oubliés, ou retrouvant le fil conceptuel perdu d’autres textes, ce serait accepter d’entrer dans la peau de ce personnage utopique : le lecteur émancipé. Je concluerai par la citation d’une lettre qu’une de mes doctorantes latino-américaines m’a adressée hier, Luz Maria Lozano, professeure à l’Université del Atlantico de Barranquilla (Colombie) : « Cher Patrice, Miguel Abensour est mort et laisse le poids de la mort avec vous parce qu´un ami est parti, cependant l´inmortalité de sa pensée reste avec nous, restent aussi les utopies”.            

                                                                  Patrice Vermeren, Université Paris 8.

"Una memòria compartida" a l'Espai Vilaweb - Dijous 1 de juny de 2017


El grup mirmanda, l’editorial Afers & l’associació d’Amics de la Bressola
us conviden

Dijous 1 de juny de 2017 a 2/4 de 8 del vespre

a l’Espai Vilaweb (Barcelona)
(C/ Ferlandina 43 baixos, Barcelona - Tel.934 426 439)

a la presentació del llibre

Una memòria compartida
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud



Hi intervindran:

Enric Pujol i Casademont (editor del llibre)
Queral Solé i Barjau (editora del llibre)
Geoffroy Lourdou (Grup Mirmanda)

 

01 de març 2017

Nou Mirmanda - Vi.cat / Patrimoni i cultura del vi català


Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga, / vinyes verdes vora el mar. / (…) Vinyes verdes, soledat / del verd en l’hora calenta. / Raïm i cep retallat / damunt la terra lluenta; / vinyes verdes, soledat. / (…) Vinyes verdes del meu cor... / Dins del cep s’adorm la tarda, / raïm negre, pàmpol d’or, / aigua, penyal i basarda. / Vinyes verdes del meu cor...
Josep Maria de Sagarra
* * *

Som en l’any deu. Deu anys de pensar temes, de portar-los a terme, de plasmar-los, de gaudir de les magnífiques aportacions d’autors i autores compromesos amb el territori, amb les idees, amb la llibertat de pensament. Deu anys que ens han fet i vist créixer, com a revista però també com a col·lectiu obert que des de bon inici va veure la necessitat d’obrir debats d’idees i socials, a Perpinyà, a Figueres i més enllà. De fet, tot i que la revista va néixer de manera natural en aquest espai septentrional de Catalunya, la realitat i el pensament contemporani més estès ha portat Mirmanda a haver de reflexionar i donar respostes sobre el cas de la frontera en més d’una ocasió. Una frontera que, per a nosaltres, és un no-és, és un element afegit a partir d’administracions que ens la fan palesar diàriament a través d’obstruccions a les activitats econòmiques. L’afrontera va ser l’aposta de Mirmanda, una revista vista com a transfronterera quan, simplement, viu, creix i s’alimenta dels seus continguts i els ofereix en un món local que tant pot ser l’Empordà, la Cerdanya, com la Ribera Baixa o fins i tot Hokkaido.
Així doncs, per celebrar aquests deu anys de Mirmanda, hem volgut construir un número doble al voltant de dos grans eixos. El primer, un dossier específic sobre el món del vi. La cultura i el patrimoni del vi mediterrani a casa nostra, important d’antuvi, fonamental i modern en aquest segle XXI. Un vi.cat que s’imagina, es crea i es reinventa dia a dia, tot unint la cultura de la terra, dels processos productius, socials i altres elements que, indubtablement, ara van molt més enllà d’un simple element agrícola. La terra hi és, com les persones i la imaginació en el seu ús. La història del vi ha estat marcada durant moltes dècades per la desgràcia de la fil·loxera, però per una altra banda, aquest mateix fet va enfortir els lligams veïnals i familiars d’ambdues bandes del Pirineu, que veia passar famílies senceres a treballar en allò que sempre havien fet: la vinya. En les darreres dècades, amb l’esforç d’una represa econòmica important en el sector i sobretot gràcies a una embranzida de la imatge de la vinya, essencialment al Principat, el món del vi ha anat recuperant-se i acaparant mercats, fins al punt de superar la crisi econòmica. Si més no, aquesta és una part de la història, ja que una part del vi català, la que se situa al Rosselló i comarques veïnes, va subsistir a les malalties de la vinya i durant molt de temps s’hi ha seguit desenvolupant la cultura del vi. La producció d’un bon vi no va sempre acompanyada d’una bona difusió d’aquest, i aquest és el gran canvi en aquest espai. I ara, de nou, amb vinyes plenes i verdes a banda i banda, el mercat del vi català floreix i es retroba en tota la seva modernitat: en els usos de la tradició, en l’ecologia, en la mà fonamental de les dones perquè això funcioni en àmbits nous i diversos, en la projecció d’un mercat i, sens dubte, de tot un país, a escala nacional i internacional.
El nord de Catalunya ha conegut un doble procés pel que respecta al vi en els darrers cent cinquanta anys. Tanmateix, la confluència històrica fa que, per una banda, hi hagi un replantejament i auge de la cultura del vi i, per l’altra, una voluntat d’exposició i creixement. Tot plegat no és més que una tradició derivada de la societat mateixa, un món que ha posat sempre en relació la seva identitat amb la terra, la vinya i el producte de consum a compartir. Partint així de la mirada local, la perspectiva territorial proporciona la possibilitat d’entendre aquesta cultura del vi, de fer-ne una història de país. Per això, Mirmanda  vol oferir amb aquest número alguns punts clau de la història del vi català, sense fronteres ni talls de denominació. A través d’aquests assajos escrits per persones reconegudes en aquest camp i sempre partint d’una mirada septentrional, Mirmanda  aporta un instrument que pot ésser útil tant per a productors, distribuïdors, consumidors com també per a lectors àvids de conèixer millor les particularitats del món del vi i la seva relació amb la terra i la societat catalanes en l’actualitat, amb una perspectiva històrica i de (re)invenció, en les continuïtats, la gastronomia, l’ecologia, etc. Per quan, doncs, un mercat del vi català comú?
El segon eix en què es fonamenta aquest número és el d’una miscel·lània extensa. Com sempre, la idea és compartir i gaudir de qüestions d’interès propis i fins i tot aportar-ne una mirada comparativa com és el cas d’alguna de les aportacions. Alhora, es tracta de donar llum sobre fets i personatges que tenen a veure amb el nostre món més contemporani, amb aquelles projeccions que necessiten un pont d’enteniment entre el món local i l’universal. I, és clar, oferir també l’aportació d’un tema propi de país.
Finalment, i com no podia ser d’una altra manera, Mirmanda  s’acompanya d’un seguit d’imatges que donen vida en molts casos a les lletres que s’hi entrecreuen. L’aportació fotogràfica que completa aquest número és al mateix temps un nou assaig, una mirada des de la perspectiva mallorquina i illenca de la cultura del vi, i tanmateix podria ser la de qualsevol altre indret del país. La mirada de Tarek Serraj (Artés, 1977) és suau, intensa, instantània i sens dubte intuïtiva. Ell mateix adoptat a l’illa ja fa uns quants anys, inspirat d’una gran curiositat i amb una traça única a descobrir la pell de la cultura local i supralocal, ens ofereix un món senzill i ple de vida. Aquella vida que tan sovint desapareix quan parlem de terra, camp o agricultura, i que Serraj sap il·luminar com ningú. L’ha coneguda, l’ha compartida i s’hi ha traslladat com si hi hagués caigut des de ben petit. El fotògraf ens transporta des de l’interior de la terra fins al seu resultat, des dels animals més propers que hi conviuen diàriament fins a les muntanyes i elements humans que han anat construint la cultura d’una essència que viu de la tradició i la normalitat en la seva mateixa modernitat. Gaudim, doncs, de la seva generositat tot acompanyant-lo en la projecció de la mirada.
Vi.cat. Patrimoni i cultura del vi català
Editorial
Part I. Una mirada històrica
Eduard Puig Vayreda
La fil·loxera entre el Rosselló i l’Empordà
Núria Arimany i Àngels Farreras
Salut econòmica financera de les empreses vinícoles
del Llenguadoc-Rosselló (2008-2013)
Martí Crespo
Gotims d’històris
Joan C. Martín
Origen i destí.
La vitis del País Valencià a Els vins de l’arc mediterrani
Part II. Patrimoni
Raquel Lacuesta
Els cellers cooperatius, referents de la Catalunya vitivinícola
Jordina Escala
Editar obres d'agricultura segons Emili Giralt i Raventós
Part III. Literatures del vi
Sebastià Perelló
Servir de copa
Efrem Gordillo
Di-vi Da-li: un tast amb Salvador Desig
Part IV. La gastronomia del vi
Pau Canaleta
Els vins de l’Empordà. Una història d’èxit
Frédéric Galtier
Vins catalans: une identité (ré)inventée
Part V. Símbols i simbologies
Joan Cuscó
D'un país de vinyes i vins
Xavier Febrés
L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera
Oscar Jané
La irrupció de la dona en el món del vi
Vària (Part VI)
Roger Bonastre
Melodies de mobilització, dissidència i esperança
Andreu Balent i Miquèl Ruquet
Correspondència de guerra en català:
la carta del rossellonès Carles Gazel (1915)
Andreu Navarra
Andreu Nin, historiador
Laura Llevadot
Une maison toujours hantée:
démocratie et souveraineté en Catalogne
Fotografies
Tarek Serraj