Text publicat per Assumpta Castillo dins L’Espill 46 (2014), pp. 149-154.
El setembre de 2013, José Álvarez Junco escrivia a El País
un article titulat «Historia de dos ciudades» en què pretenia afegir un
nou element d’anàlisi sobre l’auge independentista a Catalunya: el de
la disputa urbana entre els pols madrileny i barceloní. L’historiador hi
exposava la centralitat en el temps dels nuclis urbans capitals a
l’hora de definir els discursos nacionalitzadors i estendre’ls a la
realitat fora ciutat, entenent per la capital també l’elit
socioeconòmica i cultural. El breu relat, no mancat de raons i
realitats, amaga en el seu reduccionisme, col·locant amb encert i sense
massa complexitat unes peces rere les altres, una teleologia que duu
inequívocament a l’actual estat de coses, quan novament l’elit cultural i
social de la capital ens ha reduït presumptament a les rodalies (o
perifèries?), a mers receptors i subjectes passius a l’espera de
directrius culturals i polítiques. Parlant en plata, ara ens han fet ser, a molts, independentistes (1). Amb aquesta sentència no només se sotmet la (sí, podem dir-ho així) perifèria
—perifèria geogràfica, social (humana!)— a la capital geogràfica,
social, humana, sinó que es col·loca novament una estricta frontera,
delimitada i estanca, entre aquesta mena de realitats a part: la
capital, lligada al seu torn a un pla estatal o nacional (per més
complex que aquest resulti) i el pla local, en tot subordinat, receptor
passiu.
En realitat, l’arcàdia tancada sobre si mateixa que l’Òscar Jané jutja insostenible avui dia en la introducció d’Ultralocalisme. D’allò local a l’universal, un llibre a divuit mans publicat per l’editorial Afers (2),
no és ni tan sols segurament una realitat o idea en el passat, sinó que
per més limitats que es projectin aquests temps pretèrits mai no van
ser així. Els relats que ho pretenen, que no en són pocs i són canònics,
deformats al gust d’aquells qui han posat segell i firma al progrés
tal-com-és, ara sí, de mentalitat urbana i liberal, han amagat la
secular connexió entre pobles, entre pobles i ciutats —i a la inversa—,
entre comarques, i mal que pesi, entre fronteres, des de sempre, i com
reflecteixen les veus que atresora el llibre. Als antípodes d’aquesta
interconnexió, i amb afinada «mala llet», Jané parla del
«cosmopaletisme» que ens ha fet renegar del pla local per a no ser
acusats de provincianisme —en allò que s’ha beatificat com la sacrosanta
superació de tots els ismes—, o de mirar-nos excessivament el melic.
Però el que fa que l’urbs entri en els circuits més cool,
on es parla així, en anglès; o el que ens erigeix com a cultura de
portes obertes, de falsa universalitat que ha reterritorialitzat el
propi espai amb allò que fa més bonic d’altres països que no sabríem
ubicar en un mapa; allò que ha fet de Barcelona una ciutat com moltes
altres, franquícies que imiten l’autenticitat exòtica i una falsa
espontaneïtat mediterrània, d’anunci, mentre s’hi coacciona tota
expressió quotidiana —i vertaderament espontània—, com penjar la roba
als balcons, en una espècie de maniobra de profilaxi urbana, té més
transcendència. Tot plegat va a l’ensems d’una maniobra de llarga
trajectòria, un model de buidatge progressiu al pla local, als
municipis, de capacitat d’acció i decisió, per a convertir-lo gairebé en
mera figura gestora, i amb això condemnar al distanciament els àmbits
de participació i les comunitats, les persones.
Situar l’espai local al centre de l’enfocament és doncs una opció que
explicita una determinada manera d’entendre el món, sense exagerar. No
passa així quan, massa sovint, allò local ens remet a publicacions
editorials de factura descriptiva, com si aquest pla, en lloc de ser un
filtre i contenir una intencionalitat que al seu torn es relaciona de
manera inequívoca amb la universalitat, fos un mer marc «verge» on un
autor o autora explica què hi passa perquè encara ningú ho ha fet, sigui
aquí o sigui allà, —que això rai, se’n desprèn. Molt altrament, els
relats que presenta aquest llibre són ultralocals, s’expliquen a través i per
cada un d’aquests marcs, i són alhora definitivament universals. De
fet, si no hi ha aquest camí d’anada i tornada, el relat esdevé més
anecdòtic que rellevant, més addicional que interessant. Ens cenyim
encara a categories i fronteres estanques en la realitat per a
fer-nos-la comprensible, i arriba un punt en què les categories
estanques queden obsoletes i basteixen fronteres que fragmenten el
coneixement i el fan a última hora inservible. És el que passa quan
categoritzem entorn a certs períodes històrics —i no només etapes, sinó
conflictes, fenòmens diversos— que van des d’aquí fins allà; i és el que
fem quan apuntem certes fronteres que van d’aquí fins allà, sigui entre
pobles, entre capitals i perifèries o entre regions.
A voltes la diferenciació no és tan innocent, únicament per a fer aquest
camí d’anada i aprehendre aquesta realitat, sinó que pretén afirmar
certs llindars amb vista a establir models i categories socials; com les
fronteres equívoques que Antoni Vives identifica en el llibre, a
«Mallorca, frontera mediterrània d’Europa: de l’alteritat turística a
l’ambivalència identitària», en els discursos des de l’alteritat dels
viatgers a l’illa, traçant murs entre camp i ciutat, o entre el
Mediterrani i l’Europa «civilitzada»; aquell binomi que d’altra banda
semblava trencar el pensament filosòfic de Joan Borrell, com reclama Jacques Rancière
en «El pensament del no-retorn». Un discurs de barrera entre allò
arcaic o modern, entre allò civilitzat o bé salvatge (per «bo» que
sigui), i que d’altra banda ha creat escola, com en el cèlebre cas,
només per citar-ne un, dels Rebels primitius de Hobsbawm (3).
D’altra banda, les fronteres existents i imposades sols admeten una
funció administrativa, que no humana o cultural, com recull Enric Pujol
a «Iniciació al mite de Figueres», quan para esment en la relació entre
les comarques empordaneses —dividides avui, per cert, en dues— i la
veïna Catalunya Nord, o Carla González quan adverteix, a «Fent
ultralocalisme des de la xarxa: l’exemple dels diaris digitals
valencians», que en els continguts d’internet els espais no es regeixen
precisament per aquestes fronteres geogràfiques i sí en canvi, per una
espontaneïtat molt més acord al mapa de les comunitats lingüístiques. Si
és així i si, no obstant, seguim fixant espais estancs, com reduir allò
local exclusivament al focus de la pròpia comunitat i rodalies? Els
vinyataires de Trullars, al Rosselló, tenien uns quants referents,
segons explica Eric Forcada a «Del regionalisme al nacionalisme:
de la revolta dels vinyataires de Trullars a Prat de la Riba (1902)»,
Barcelona i els llunyans bòers; de veres sabien que existien aquests
darrers? Les corretges de transmissió de les migracions —migracions
humanes, d’idees, de militàncies, culturals, etcètera— en espais de
transició, fronterers (com a Figueres), o en espais de transició no
fronterers (depèn sempre d’on fixem les fronteres), per mitjà de
trajectòries personals —les anades i les vingudes—, les coneixences, la
premsa (o la xarxa!) són elements indispensables per a l’encaix d’allò
local que esdevé, com insisteixen els autors, global. Al seu torn, totes
aquestes recepcions d’allò «global» passaran pel filtre d’allò local, i
per aquelles percepcions personals, que depenen de qui les emet i de
qui les rep. En tot allò sobreposat romandrà sempre un racó de pensament
local, com a Mallorca quan l’església ha de projectar forçosament, en
el seu afany de creació identitària, un model sincrètic que passava per
la preeminència del marc interlocal de l’illa; o perquè, malgrat tot,
com testimonia el treball de Carla González, les persones segueixen
volent saber què passa al seu voltant immediat; o bé perquè la memòria
es trasllada al punt de partida i origen amb facilitat i insistència,
com llegeix Paül Limorti en Azorín a «Un grapat d’atmeles tendrals: Azorín ultralocal».
En els plans local, comarcal fins i tot, regional, nacional i estatal,
existeix un joc d’identitats que transcorre per viaranys no
unidireccionals ni unívocs. Per més sobrer que sembli indicar-ho, no ho
sembla tant en contrast amb els discursos que sancionen el progrés,
la modernitat, amb una esbiaixada interpretació de la globalització,
que entronitza les grans unions continentals, estatals —que són unions de facto,
no de voluntat— i sentencia tot allò que, per dessota, no sigui una
expressió delegada d’aquests espais centralitzats. Potser cal recordar,
com ho fa Eric Forcada, que els conflictes fronterers, les redefinicions
territorials que afecten tots aquests plans que esmentava —des del local
a l’estatal o continental— són fruit precisament d’aquesta modernitat.
Nogensmenys, la crisi d’aquesta modernitat des de finals del XIX fins
ben entrat el XX, o com podem palesar en l’actual, incorpora les masses i
les seves ocupacions dels espais públic i de participació —en casos tan locals
com els que relata el mateix Forcada a Trullars—, aspecte que
redefinirà sempre i per força aquell primer espai, el més proper a les
persones. Els marcs propiciatoris o de crisi que ens han brindat aquests
temps moderns suposaran canvis substancials en l’entramat territorial i
la seva concepció. Com en el cas que planteja Andreu Balent a «Alfons Mias (1903-1950). El fundador de Nostra Terra durant la Segona Guerra Mundial», sobre la Segona Guerra Mundial i l’arribada de Pétain al poder, que suposen per a Alfons Mias
una possible esperança per al seu pensament regional, aquella «França
Nova» que esperava, descentralitzada; d’altra banda, altres efectes
moderns, com l’arribada dels mitjans de transport situen certes ciutats
en el mapa, com va ser el cas de Figueres, per bé que concebuts amb una
mentalitat liberal centralitzadora, n’han defenestrat moltes altres i
les han condemnat a un incessant sagnat demogràfic a la recerca de noves
oportunitats, com exemplifica el cas d’Azorín a Monòver. De fet, encara
quan aquest procés de redefinició territorial es fa per oposició a
aquest progrés imposat i selectiu, hi haurà, i precisament arran d’això,
un fort qüestionament de les fronteres existents, com plantegen des de
Trullars mateix, o en altres realitats per oposició, com és l’espai
mallorquí, on a més de la pròpia identitat definida en termes
d’alteritat es posa sobre la taula el debat sobre un «progrés» d’una o
altra factura. Com explica Vives, la realitat insular és, de fet, a
aquest efecte, de difícil encaix en els processos nacionalitzadors
moderns, i l’oposició generada esdevé, per extensió, conseqüentment
moderna (només fa falta fer un cop d’ull als darrers esdeveniments de
protesta en els canvis de la toponímia insular, o davant l’intent
d’homogeneïtzació espanyolitzadora en l’ensenyament). També a la xarxa,
les xifres i conclusions de Carla González no admeten massa discussió
entorn a si realment la modernitat transcorre per camins diametralment
oposats als àmbits ultralocals.
I quan es parla d’identitats en joc és inevitable parlar també de
projectes, de visions sobre una mateixa cosa, un mateix lloc; també de
la transmissió d’un discurs proactiu del que hauria de ser el
lloc, la cosa, establint en si mateix aquest model un mecanisme
d’inclusió i exclusió. En el cas local, aquests discursos sovint, si no
sempre, dibuixen a petita escala, en l’espai proper als homes i les
dones, el que ha de succeir en el curs dels esdeveniments generals.
Així, Figueres era la ciutat progressista i republicana on efectivament
va quallar aquest ideari que prefigurava el que per a una quantitat
notable de persones havia de ser l’esdevenidor. A Trullars, les
autoritats i mitjans francesos intentaven deslegitimar el que ocorria a
la localitat, una reivindicació que adquiria caires de sedició
territorial responent a una realitat social desfavorable que reclamava
un nou marc de relacions; a Mallorca es proposaven múltiples identitats
en el temps, des del seu lligam indestriable amb el catolicisme fins al
referent etnogràfic alternatiu per part de noves generacions de joves
amb estudis; coneixem també de passada, per Rancière, l’intent de fugida
endavant bretó i occità a les «decepcions proletàries»; i llegim en
aquest mateix sentit proactiu la implícita relació de la identitat
nord-catalana amb la fe catòlica que proposava Mias. Però les
tradicions, litúrgia i mites mobilitzadors són creats i recreats,
desfets i refets —resignificats— en funció de la comunitat, del poder,
per nous agents, uns i altres, en el temps (4).
Així, el cerimonial cívic i laic de la Figueres republicana va canviar
de signe amb el temps; o certs òrgans de premsa rossellonesos que
pretenien recrear la Renaixença catalana al nord i estendre-la al poble
convivien amb la identitat i els mites mobilitzadors —els llunyans
bòers— que els pagesos petits propietaris de Trullars definien davant
les seues problemàtiques; o veiem com, endavant, la figura d’Alfons Mias
va ser rehabilitada prescindint del seu possible nexe amb la França de
Vichy i els alemanys, concedint-li l’altura de màrtir pel seu
catalanisme en mans del jacobinisme francès de després de la guerra.
Mites, per tant, sovint absorbits també per les institucions
—«institucionalitzats»—, o represos en funció del missatge que es vol
emetre, com feia la La Veu de Catalunya en transcriure sense
canviar ni una coma la carta dels vinyataires de Trullars que
prefigurava una possible independència catalana amb el nord no escapçat.
Més enllà dels discursos identitaris col·lectius, potser és l’era
postmoderna, o la simple inèrcia dels fets, el que ha fet subratllar
precisament en tot això el relat personal, el mosaic de casos, de
subjectivitats, de fragments que expliquen en reduïda mesura parts de
realitats inevitablement compartides. Els relats del llibre en són un
clar exemple, i la tasca un repte. La història social hauria d’integrar
—i pretén des de fa un temps de fer-ho— aquests relats fragmentaris i
alhora globals, ja que sense els individus i les mirades ens manquen
corretges de transmissió, experiències i filtres que se sumen a certs
relats que es pretenien acabats, perfectes. Així ho fan les relacions
entre individus, propicien el contacte del nouvingut amb una realitat
difícilment penetrable des de fora, com li va passar a Glick i exposa Xavier Serra
a «Thomas F. Glick, una història americana», i distingim en el resultat
del sincretisme cultural i lingüístic d’Azorín. També és aquest pla
subjectiu el que Borrell identifica en la figura epifànica de l’artista i
ens subratlla Rancière; el que advertim en el relat sobre Restany en
Forcada, a «Restany, un esbós biogràfic estrany per a una visió d’art
total»; o en les coneixences i atzaroses relacions d’Alfons Mias i el
seu grup a Palaldà.
En cada relat, en cada una idea de les exposades, roman de fons una
remor persistent: la de la recerca d’un reduït lloc al món, com un
pedaç; allò que cercava el protagonista de La lluna i les fogueres de Pavese en un viatge de retorn a les seves arrels «para que su carne tenga sentido y dure más que un triste cambio de estación» (5).
Escau al personatge —a Azorín, o a Restany, o a d’altres— allò de «roda
al món i torna al Born» (a València, el «rode per on rode, a parar a
Albaida» encara se’ns fa més ultralocal, si es vol). Cert és que vivim
en una comunitat d’homes —i dones— exiliats, com apuntava Joan Borrell,
que potser ha estat sempre així, i que aquesta migració constant, aquest
nomadisme correcte, oportú i assimilable és quelcom que queda gravat en
nosaltres, com el mateix origen. Però això no obstant, segurament cal
parlar també d’allò que Antoni Vives anomena «desig de subjecció»,
col·lectiva o personal; potser existeix en el fons un desig de trobar on
pertanyem, i més enllà del fet estrictament material, allò que ens
pertany. D’altra banda, segurament no deixem mai d’explicar-nos.
Un o una es pot acostar al llibre Ultralocalisme. D’allò local a l’universal
per l’interès del que proposa; un interès que, deia, sense exagerar,
respon a una manera d’entendre el món. Tanmateix, un o una pot alhora
témer que el resultat sigui un mosaic inconnex de relats, cadascun de
diferent manufactura, sobre aspectes dispars, temporalment i
temàtica, amb el simple nexe d’unió de la centralitat d’allò local en el
discurs. Ho escric perquè jo mateixa ho temia fins a cert punt, ja que
les setze mans que ordeixen els relats del llibre després d’una molt
breu nota introductòria actuen per si mateixes, sense intermediaris, i
sense explicacions. Ara, amb la lectura a l’esquena, afirmo rotundament
que no, si és que no ho havia afirmat en les línies anteriors com
pretenia, i que això no feia falta: el llibre és connex, explícit fins i
tot en allò implícit, i necessari per tot el que ha estat dit. Cal fer
només un darrer apunt que els editors evidentment no desconeixen: només
ens hi manca la Franja. Sí, jo també torno al born.
(1) José Álvarez Junco, «Historia de dos ciudades», El País, 29 de setembre de 2013, p. 4 [consulta: 29 de setembre del 2013].
(2) Òscar Jané i Xavier Serra (eds.), Ultralocalisme. D’allò local a l’universal, Catarroja-Figueres-Perpinyà, Afers (Mirmanda, 3), 2013, 176 pp.
(3) Eric J. Hobsbawm: Rebeldes primitivos. Estudio sobre las formas arcaicas de los movimientos sociales en los siglos XIX y XX, Barcelona, Ariel, 1968 [1959].
(4) Sobre la creació de la tradició en la comunitat local, una font interessant en René König: Sociología de la comunidad local, Madrid, Euramérica, 1971 [1958].
(5) Cesare Pavese: La luna y las hogueras, València, Pre-Textos, 2008 [1950], cita de la p. 9.
