Quan fa pràcticament dos anys vam decidir dedicar els mesos a debatre i
parlar de fets essencialment humans i terribles que estaven succeint al
nostre voltant, com ara l’arribada massiva de persones fugint de la
guerra i la misèria a Síria i a d’altres indrets, i la forma com Europa
els estava acollint, el nostre primer pensament ens va dur a 1939:
Argelers. Argelers com a símbol de diversos despropòsits: el de la
mateixa guerra, el del drama de l’exili i la fugida, però també
el de la reacció política o, més aviat, el de la negació de la dimensió
del succés. El fet de saber que aquella arribada de republicans del
sud, que havia anat fent-se amb comptagotes fins llavors, es podia
convertir en una allau humana de dimensions desconegudes i difícils de
gestionar. I així va ser. Tanmateix, entre ésser desbordat i la reacció
de menysteniment hi ha un fossar molt gran, massa gran. I aquelles
imatges que, durant un temps, massa poc temps segurament, han omplert
actualment les pàgines dels diaris i de la televisió, de persones
refugiades, amuntegades o en condicions de vida pèssimes i miserables a
Calais el 2015 i aquelles que els catalans mantenim a la retina de
l’Argelers de febrer de 1939, no hi ha gaires diferències. Potser la
diferència major és que ara no hi ha un Argelers, sinó que n’hi ha
molts, diversos i repartits a les portes filferrades d’Europa, una
Europa que nega el que és una evidència.
ARTICLE A: https://editorialafers.blogspot.com/2019/01/un-nou-numero-de-mirmanda-dargelers.html?fbclid=IwAR00etcEocd0pnNcLSMJu3jfSdrIWoI_ROkS6OHxQ11_zM8pnTcs2L0er98
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada