La revista Mirmanda, des del 2006

Des del 2006, mirmanda aporta debat i acció de pensament
a les estructures transversals de tot un territori,
del món local al més universal. Des d’un nord estant, mirmanda és una porta oberta al país.
 

Gràcies a tots/es els/les qui ho heu i esteu fent possible!!!!

www.mirmanda.com
mirmanda.blogspot.com
@grup_mirmanda (twitter)

mirmanda a facebook

+info: info@mirmanda.com

Observar i comprendre les fronteres com a talaia d’observació

  Ressenya d'Albert Moncusí Ferré a Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 59/2 (2013), pp. 396-398

sobre el llibre Òscar Jané i Queralt Solé, eds.: Observar les fronteres, veure el món, Afers, Catarroja-Figueres-Perpinyà, 2011, 350 p.

* * *

El llibre que ressenyem recull els treballs presentats en una trobada d’investigadors per reflexionar sobre fronteres i és el segon número d’una col·lecció coeditada pel grup Mirmanda (ciutat imaginària ubicada al Rosselló que apareix al poema Canigó, de Jacint Verdaguer) i per l’editorial Afers. El primer volum d’aquesta (Òscar Jané i Èric Forcada, eds.: L’afrontera: De la dominació a l’art de transgredir, Afers, Catarroja:2011, 221 pp.) presentava la mirada del grup amb la voluntat de transgredir, amb el pensament, la petjada que han deixat les fronteres polítiques. El llibre és un bon preludi del que ressenyem, amb l’aproximació a sofriments per l’exili, a pràctiques de resiliència enfront de la dominació i la frontera, a la memòria de l’articulació transfronterera inscrita en la literatura, al reflex lingüístic de trànsits i contactes constants i perllongats, al pas d’una llengua a una altra, al punt de connexió entre humanitat i natura, al valor de les fronteres territorials i paisatgístiques, a les esmunyedisses fronteres marítimes, als viaranys de la filosofia catalana de mitjan segle XIX i a la retirada com a oportunitat per a l’aflorament de la complexa mirada afronterera.

El volum que ens ocupa té quatre seccions. La primera («Fronteres al segle XXI») l’obre un text de Perrin sobre l’acció cultural euroregional. La cultura esdevé un eix de cooperació presumptament capaç de generar sentiment de pertinença, però en un procés de cerca de legitimació institucional que no només no depassa les fronteres, sinó que les evoca. En els dos casos analitzats (l’Euroregió Migdia-Pirineus i la Gran Regió, que agrupa diversos Länder alemanys, Luxemburg i tres entitats federades belgues), sembla que diverses accions en el camp cultural reforcin la identitat transfronterera, perquè potencien relacions institucionals i entre entitats de la societat civil en un marc transfronterer. Amb tot, esdevé una producció elitista i llunyana a la realitat dels llocs.

En un segon text, Gardaix aborda les fronteres marítimes. Si tota frontera convida al creuament i recorda, amb l’acte de delimitació, la impossibilitat mateixa de la impermeabilitat, això és especialment clar en les fronteres marítimes. Amb tot, la importància del mar per al transport en context de globalització redimensiona els acords de delimitació. Mentre les fronteres són rígides a l’ús dels recursos marítims, es fan poroses per facilitar els intercanvis internacionals en una mena de cooperació mundial reticular. Les fronteres marítimes reflecteixen el repte de la combinació entre les porositats que deriven de la globalització i l’exigència social d’una governabilitat que comporti la regulació de fronteres.

Un tercer treball —de Ferrer-Gallardó— tracta el cas de Ceuta-Marroc. S’hi combinen quatre discontinuïtats (políticoterritorial, cultural, de comerç formal i de la migració) i quatre continuïtats (laboral, social, econòmica i de cooperació). Les tensions entre continuïtats i discontinuïtats es conjuguen amb el desplaçament del centre de poder des de Ceuta fins al nord del Marroc per les relacions entre estats i per la dinamització econòmica que comporten projectes urbanístics i turístics en aquella zona.

Aquesta primera part la tanquen dos textos més. Al primer, Gallardo enfoca com les representacions de fronteres en didàctica mostren la reproducció del concepte geopolític de frontera territorial, tot i els contrastos amb la natura o l’existència de fronteres diferents de les territorials o de dinàmiques que les superen. El segon text —de Sancho— presenta la Terreta (Ribagorça) des de l’anàlisi cartogràfica, en una comparació d’usos del territori en diferents etapes recents que evidencien les dificultats que suposen la divisió administrativa i la fragmentació sectorial de les polítiques per recuperar alguns elements del paisatge i usos dels recursos.

La segona part del llibre («Espais de frontera») l’obren Pallarès i Tulla tot tractant Andorra i la Seu d’Urgell com a ciutats bessones que combinen economies aparentment independents amb una realitat geogràfica i cultural comuna. El model comporta beneficis financers i demogràfics per a totes dues parts, però presenta reptes en cotitzacions i prestacions per als commuters, participació política, medi ambient i circulació. El rol de la frontera com a motor de desenvolupament regional i vector de canvis històrics —present en aquest cas— es troba al text d’Hidalgo i Cubas sobre Arribes del Duero. A aquests dos treballs, s’hi sumen els de Cebollada i Espluga i De Giralt. El primer s’aproxima a la Franja aragonesa, tot criticant un cert «nacionalisme metodològic» que impedeix veure trajectòries transfrontereres i que se suma a una acció institucional i política excessivament confinada en territoris adscrits a una administració determinada. Giralt, d’altra banda, tracta la plasmació d’alguns resultats del contacte de llengües en el cas de la Llitera.

A la tercera part del llibre («Quan els límits han d’esdevenir frontera»), els textos de Molí i Assénat i Pérez són els que tracten períodes més antics. El primer analitza les relacions entre Barcelona i Perpinyà a través dels obradors de Ripoll i de l’escultor Domènec Casamira (1592-1659) i el segon presenta com una ciutat pot ser central, des de l’antiguitat, per establir una frontera. Més ençà en el temps, el text d’Issartel presenta la gènesi teologicopolítica de la noció moderna de frontera, des de les bases religioses fins a la secularització posterior amb l’associació a la «civilització» o al dret natural dels pobles. La secularització de la política es troba també al text de Laurenti sobre la vall de Chisone (als Alps occidentals), que era frontera —al segle XVI— entre el regne de França i el ducat de Savoia. Allà, una divisió religiosa —entre catòlics i valdesos— configurava una frontera cultural amb derivacions polítiques, socials i econòmiques. La secularització posterior de la política sembla que superi el rerefons religiós, per bé que seria interessant conèixer si queda algun vestigi de tot plegat a la memòria i a la reproducció familiar i com es va viure localment la transició al context secularitzat.

El text de Stopani sobre el Ducat de Toscana als segles XVII-XVIII mostra la traducció del límit en frontera per la via de la transmissió intergeneracional de la delimitació a través d’inspeccions a fites que s’aixequen per intervenció d’una autoritat pública, a les quals sovint es feia referència com a resultat d’un consens tàcit o un costum preexistent. Al segle XVI, les fites eren no només pedres, sinó també roques naturals, arbres, parets de penya-segats, edificis, pous o fonts que permetien establir la línia fronterera i fer-ho, a més, des del llenguatge ordinari. Malgrat tot, al segle XVII, les delimitacions eren revisades constantment i la figura del jutge va guanyar terreny per establir una delimitació precisa. Un segle més tard, s’havia estès de forma considerable l’ús de fites artificials que s’acabava complementant amb l’extensió de l’ús de mapes als textos dels tractats de delimitació. Els sabers especialitzats van anar guanyant els vernaculars en la producció de la frontera. Com mostra el treball de Díaz Matarranz i Díez Torre, l’imperialisme decimonònic exportà aquella noció de les fronteres a països com ara Guinea Equatorial.

La part que tanca el llibre («Cicatrius de les fronteres») presenta l’ambivalència de les fronteres en la història contemporània. Berjoan evidencia (a partir del cas de la frontera dels Pirineus a la premsa rossellonesa del segle XIX) les dificultats dels estats a l’hora de fer respectar llur autoritat en l’àmbit local. Al mateix temps, però, la frontera diferencia consciències locals forjades a partir d’experiències polítiques de vicissituds governamentals i, sobretot, de conflictes bèl·lics. D’altra banda, Balent mostra —amb el cas de Josep Mas Tió (1897-1946)— com el fet de compartir llengua i ideals facilita aglutinar una xarxa transfronterera. Iglesias torna al tema de la llengua per mostrar el seu paper per als refugiats de 1939 com a ferramenta de cohesió, espai d’afirmació individual i representació col·lectiva, forma de resistència i motiu d’esperança en context d’exili.

Als dos darrers treballs del llibre, Comàs i Morales s’endinsen en sengles exemples de literatura per explorar processos de construcció, com són —d’una banda— els de la delimitació de fronteres al si dels textos de la poesia preliminar als impresos perpinyanencs de segle XVII i —d’una altra— el paper de la literatura de frontera en la construcció dels estats nació del Con Sud; terra buida i sense propietari, espai de projecció sociopolítica i de construcció nacional al marge de les veus indígenes i, sovint, de les femenines. Els relats estableixen continuïtats territorials on no n’hi havia. Els autors esdevenen una elit que troba espai polític i intel·lectual en el projecte de construcció nacional. La literatura de frontera esdevé eina de construcció d’una nació imaginària amb projecció real.

Vista globalment, l’obra parla de fronteres, encara que, sovint, siguin zones de frontera, amb mirades que caldria creuar, pel que fa a metodologia, temporalitat i combinació d’un enfocament micro i macro. En qualsevol cas, el llibre convida a comprendre les fronteres com a talaia d’observació. Pot ser un bon impuls per promoure espais de creuament disciplinari, comparatiu i sistemàtic per a una comprensió holística de les zones de frontera i de les manifestacions d’afrontera.

L’histoire doit se débarrasser des mythes (ressenya a Le Midi Rouge)

Recensió de Miquèl Ruquet

Le Midi Rouge, 21 (2013), pp. 29-30

 
Dans un monde de plus en plus globalisé et alors que la République française, encore une fois et malgré les promesses de campagne, refuse de reconnaître sa multiculturalité, un livre publié en catalan par les historiens Òscar Jané et Xavier Serra (éds.) [Ultralocalisme. D'allò local a l'universal, Editorial Afers, col·lecció Mirmanda, Catarroja, Figueres, Perpinyà, 2013, 175 pp.], étudie le rapport entre l’appartenance à une culture locale et les valeurs universelles. Le propos n’est pas nouveau, déjà au début du XXe siècle, Jean Jaurès, en bon connaisseur d’Hegel, inscrivait sa « petite patrie » occitane dans l’internationalisme et l’universel. Les auteurs, en regroupant plusieurs articles (ceux d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière et Andreu Balent) donnent plusieurs aspects de cette dualité.

Le texte qui résume le mieux le propos est celui d’Enric Pujol, « Iniciació al mite de Figueres ».  Enric Pujol analyse comment une petite ville de l’Empordà, proche de la frontière d’État, a eu un rayonnement mondial et a pu dominer la pensée politique catalane par ses idées républicaines fédérales. Pour créer de l’universel, il faut partir du morceau de terre où on vit et celui qui perd la langue et la culture de son pays ne peut rien créer parce qu’il n’appartient à rien. Dali produit une œuvre universelle parce qu’il est ancré dans un lieu précis, entre Figueres et Cadaquès. Cette leçon est évidemment en résonnance avec la situation actuelle dans les pays catalans, mais elle pourrait inspirer une France congelée par le jacobinisme. Dans une interview au journal Punt Avui, Òscar Jané résumait ainsi sa pensée : « Être “ultralocal” c’est croire que sa culture peut atteindre à l’universel ».
Le département des Pyrénées-Orientales n’est pas oublié dans ces articles. Ce sud ignoré dans sa composante culturelle par l’État jacobin français est aussi le nord de la Catalogne. Eric Forcada décrit comment Prat de la Riba (1) fait évoluer sa pensée du régionalisme au nationalisme catalan pendant son séjour dans le Roussillon au début du XXe siècle. André Balent analyse, dans un article novateur et aussi polémique, l’itinéraire au XXe siècle d’un des fondateurs du catalanisme dans le Roussillon, Alfons Mias : « Alfons Mias (1903-1950), el fundador de « Nostra Terra », durant la segona guerra mundial ».
André Balent révèle qu’établir une biographie de Mias entre les années 1940 et 1950 tient du tabou dans la mesure où il va servir de modèle aux jeunes catalanistes de gauche (2) des années soixante-soixante-dix, qui taisent sa compromission avec le régime de Vichy et avec les Allemands (3). Il ne reste de lui que l’image du modernisateur du catalanisme nord-catalan, proche des idées progressistes de la Catalogne autonome de la Seconde République (1931-1939) et beaucoup vont même nier sa condamnation par la Chambre civique de Perpignan, ne voyant en lui qu’un patriote catalan victime de la vindicte de certains résistants.
On comprend la tache difficile d’André Balent pour décrire la dérive d’Alfons Mias. Il s’appuie sur les travaux de Pierre Grau – fils de Roger Grau, un des membres de Nostra Terra – qui est devenu l’historien de la revue, en particulier dans les années précédant la seconde guerre mondiale (4). Parmi ses sources figurent quelques pages du Journal de Mias (Dietari), journal que la famille ou certains admirateurs refusent de confier aux archives publiques. Son origine familiale, catholique traditionnaliste et d’esprit carliste amène le jeune Alfons Mias à adhérer à l’Action Française. La proclamation de la Généralité de Catalogne le transforme en militant nationaliste catalan progressiste et il se rapproche des occitanistes de la revue Occitania. Pendant la guerre civile, il soutient la Généralité et participe à l’aide apportée aux Républicains. Comme les occitanistes, il accueille avec enthousiasme le régime de Vichy et son discours régionaliste, renouant avec ses idées de jeunesse. Mais son maréchalisme outrancier (5) perdure alors que la plupart des occitanistes de Terra d’Oc – à l’exception notable de Louis Alibert – se rapprochent de la résistance. Secrétaire de mairie de Palalda (P.O.), il ne dénonce pourtant pas la présence dans le village de Pietro Nenni, antifasciste et militant socialiste italien, réfugié avec toute sa famille. On sait qu’il ferme les yeux sur les passages en Espagne toute proche. Même si des contacts ont été pris par « Nostra Terra » avec les nazis à Montpellier, ils ne débouchent sur aucune collaboration du mouvement catalan dont beaucoup de membres rejoignent la résistance.
Pourtant le Journal de Mias montre sa sympathie pour les Allemands du Vallespir – il les invite à manger – et sa haine des résistants qu’il assimilait aux seuls communistes : il parle « d’attentats terroristes » pour désigner les actions de résistance. En janvier 1944, tout laisse supposer que Mias n’est pas étranger à l’arrestation par les Allemands de l’ancien maire d’Amélie-les-Bains, M. Emmanuel Hefler, résistant de dernière heure, déporté par la suite en Allemagne et mort au camp de Bergen Belsen. Il l’aurait dénoncé comme l’auteur de fausses cartes d’identité. C’est ce qui l’incite à trouver refuge dans l’Espagne franquiste. Le 27 août 1944, il fuit en Espagne et retrouve ses amis allemands réfugiés à Figueres. En octobre 1944, résident à Barcelone, il participe à une réunion de l’ex-consul vichyste, Pierre Héricourt, un « ultra » de la collaboration, ce qui montre son inclination idéologique. Il ne semble pas voir la répression anticatalaniste du régime franquiste, ne retenant que son anticommunisme et son soutien au catholicisme. Il est absent lors des séances de la Chambre civique des 10 avril et 5 mai 1945. Il est condamné  à l’indignité nationale à vie par contumace le 11 juin 1945 alors que, s’il avait été présent, la peine n’aurait été que de cinq ans. Ses biens sont confisqués. Il meurt à Barcelone en mars 1950 sans jamais être revenu dans le Vallespir, peut-être par crainte de la vengeance des proches de M. Hefler.
Cette trajectoire « sinueuse » est un contre exemple du passage du local à l’universel, le nationalisme français de sa jeunesse le renvoyant, avec son adhésion à Vichy et à la collaboration, dans la part noire de l’histoire. D’autres membres de « Nostra Terra » ont rejoint la Résistance et la lutte contre le fascisme. Il n’en reste pas moins vrai que le travail d’André Balent est salutaire car l’histoire doit se débarrasser des mythes : Mias n’est pas un héros de la catalanité victime du nationalisme français, il n’est qu’un enfant des idées maurassiennes. Il est temps aussi que les historiens démolissent les nombreux mythes de l’histoire.

****

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, (1870-1917) est un avocat, journaliste et homme politique catalan. Premier président la Mancomunitat de Catalunya, il est fondateur de l'Institut d'Estudis Catalans.
(2) Autour de la revue Nostra Terra.
(3) Un livre publié cette année par Joan Peytavi Deixona « oublie » aussi cette partie de sa biographie : Avantpassats, Histoire et généalogie des grands hommes de Catalogne Nord, Trabucaire, Perpignan,  2013.
(4) Pierre Grau, Introduction à l’étude  du problème national catalan en France : Alfons Mias et l’origine de ‘‘Nostra Terra’’, Université de Montpellier III ‘‘Paul-Valéry’’, 1981 ; Nostra Terra, joventut catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir. Étude d’un mouvement de jeunes catalanistes, DEA, Université de Montpellier-III – « Paul-Valéry », 1983 ; « ‘‘Nostra Terra’’, association de la jeunesse catalaniste (1937-1939) », Actes du 110e congrès national des sociétés savantes, Montpellier, 1985, Section d’Histoire moderne et contemporaine, II, pp. 431-445 ; (avec Maria Grau), « ‘‘Nostra terra’’ et la Guerre d’Espagne in Jean Sagnes & Sylvie Caucanas (éd.), Les Français et la Guerre d’Espagne, Actes du colloque de Perpignan, Perpignan ; PUP, 1990, pp. 147-160 ; « Le catalanisme en France entre régionalisme français et nationalisme catalan ou ‘‘Nostra Terra’’ entre ‘‘canigonetes’’ et ‘‘Catalunya gran’’(1935-1942)», Bulletin de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, CIII, Perpignan, 1995, pp. 181-217. « Quand les Allemands courtisaient les catalanistes du Nord : un témoignage inédit et son contexte », Lengas, Université Paul-Valéry – Montpellier III, Montpellier, 2001, pp. 77-101.
(5) Terra d’Oc, 22, Toulouse, octobre 1941.

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · Juliol de 2013

Cartell sencer de les jornades de Mirmanda sobre Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud, que tenen lloc aquest mes de juliol a Girona (divendres 5) i a la Seu d'Urgell (dissabte 27):

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 27 de juliol de 2013 [2] - La Seu d'Urgell

Aquest proper Dissabte 27 de juliol a La Seu d'Urgell (9.45h - sala de l'Arxiu Comarcal, C/ Sant Ermengol 71) tindran lloc les segones Jornades de debat organitzada per Mirmanda en col·laboració amb altres entitats sobre els Llocs de memòria, de la qual us en fem arribar el cartell.

Als anys 80, a França, es va realitzar una macro obra sobre els "Llocs de memòria" (Les Lieux de mémoire) de Pierre Nora (Dir.). Al nostre país, mai no s'ha treballat aquest tema de manera sistemàtica ni s'han realitzat debats sobre els espais, llocs o temes que lliguen la memòria col·lectiva recíproca dels catalans d'uns costats i altres. Aquí rau l'origen d'aquest projecte iniciat pel grup Mirmanda.

Es tracta de realitzar un debat sobre la memòria compartida que existeix a banda i banda de l'Albera, al Pirineu i en espais similars, reals o imaginaris,  i que afecta diferents àmbits de la nostra realitat comuna (de la història a la literatura, el paisatge, l'art, els mitjans de comunicació o la identitat en general). Sobre aquesta mateixa temàtica, actualment està en projecte un llibre que editarem conjuntament amb l'Editorial Afers (i que serà el quart de la col·lecció Mirmanda amb Afers). Alguns dels autors seran els ponents de les taules rodones organtizades. La jornada servirà de lloc de discussió i d'espai de gestació d'idees noves que mirarem d'incorporar en el volum, que s'ha de tancar aquesta tardor, o bé a la revista Mirmanda.

L'assistència és gratuïta i serà un plaer comptar amb la vostra participació. Mirarem de facilitar material mirmandià publicat als asssitents (fins a esgotar existències).

Si us plau, féu córrer  aquesta convocatòria entre amics i coneguts.

Us hi esperem!

Grup Mirmanda
Info@mirmanda.com
http://mirmanda.blogspot.com
www.mirmanda.com
Tel. 669.346.071

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 5 de juliol de 2013 [1]

Durant aquest mes de juliol tindran lloc les jornades de recerca i debat obert del grup Mirmanda, que giraran al voltant del tema dels "llocs de memòria", reflexionant sobre els espais, temes, qüestions reals o imaginàries, etc. que durant els segles fins a l'actualitat, han pres cos entre els catalans del nord i del sud, de les contrades pirinenques, i de tots aquells espais dits fronterers on la cultura i la societat catalana hi té i ha tingut una presència perllongada.

Per això us convidem al primer acte d'aquestes Jornades, que tindran lloc a Girona, divendres 5 de juliol a partir de les 9.45h a la Casa de Cultura (aula 1, segon pis). Tothom hi és convidat. Com a resultat de les jornades, de les reflexions que hi tinguin lloc i dels qui hi vulguin participar, veurà la llum el quart volum de la col·lecció mirmanda amb l'editorial Afers.

Us hi esperem!

Contra el cosmopaletisme

Article d'opinió de Xavier Diez (13-VI-2013)

 

Òscar Jané i Xavier Serra (eds.) Ultralocalisme. D’allò local a l’universal. Afers, Catarroja, 2013, 174 pp.

Ho confesso. He quedat enamorat d'un neologisme, d'un nou concepte sorgit, no sense dosis d'ironia, entre els autors d'aquest llibre col•lectiu. Es tracta de cosmopaletisme. Els lectors, com poden endevinar, veuen que la força del mot té a veure amb la dimensió reactiva, amb una actitud dessacralitzadora i insolent, contra el discurs políticament correcte, culturalment ortodox i mentalment conformista dels seus patrocinadors.

Enfront a una cultura de primera divisió, urbana, jove, innovadora, oberta, neta, de pretensions tan elevades com el grau d'ensopiment i parlada en anglès, en resum, cosmopolita, descobrim el frau que converteix als reverenciadors dels trending en cosmopaletes.

Fa alguns anys, una revista local, (Barret Picat, de l'urgellenc poble de Linyola), em convidà a participar en unes jornades sota el títol Cultura global i cultura local. Ja aleshores n'era conscient que la pretesa idea de cosmopolitisme esdevenia una (poc subtil) fórmula de colonialisme cultural. Hi havia una "cultura A" i una "cultura B". La primera tenia consideració d'universal, tractava suposadament temes rellevants amb tècniques i personatges estandarditzats, amb cànons estrictament característics i escenaris delimitats. Això, a la pràctica volia dir elucubracions existencials per part de personatges joves, d'una idealitzada classe mitjana que parlessin anglès en una de les ciutats cool del món occidental. En la literatura nostrada, el filòsof-historiador Damià Bardera ja va advertir-nos d’una cultura «jove, desmenjada, cool, guai, urbanitat prefabricada, d’inofensivitat moral i biografisme encobert» que domina els catàlegs d’editorials comercials i els programes de la Bibiana Ballbé. En l’altre extrem, una cultura B, la local, la que no parlava anglès, ni resseguia els cànons narratius ni l’estètica de la publicitat prefixada als anuncis de coca-cola, o directament d’antidepressius. La meva queixa, aleshores no tan radical com la que avui experimento, ratificava l’intent d’escamotejar la cultura amb majúscules, aquella on no importen els complements circumstancials de temps, lloc, manera, companyia, circumstància o llengua, sinó el subjecte i el verb, l’autoria (sempre col·lectiva i plural) i l’acció.

Doncs bé. Ara, en la línia dels estudiosos de les fronteres (i per tant d’aquests espais de permeabilitat) Òscar Jané i Xavier Serra, trobem una nova esmena a la totalitat. La reivindicació que és només des d’allò local s’arriba a la universalitat. Que els defensors del “cosmopolitisme” resulten uns cosmopaletes (no pas en referència a l’ofici de la construcció, sinó als personatges de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa). Les grans i petites coses no succeeixen a les grans ciutats occidentals, sinó a qualsevol espai urbà, rural, suburbial o no-lloquès.

El llibre conté diverses reflexions des de l’àmbit dels Països Catalans. Des de pobles del Vallespir fins a les urbanitzacions per a colònies angloparlants de Comtat, al sud. Històries singulars sobre construcció de la identitat, llums i ombres del nostre passat, i sobretot, indagacions sobre, en termes calderians, la veritat oculta. Així, disposem d’una crònica de la construcció del mite de Figueres, a càrrec de l’historiador empordanès Enric Pujol, a partir de la seva identitat republicana i del fer-se i desfer-se d’aquests aspectes transcendents, molt per sobe del pes demogràfic de la ciutat. Més al nord, el perpinyanès Èric Forcada ens aborda una qüestió poc coneguda com la implicació dels nacionalistes rossellonesos en la revolta dels “vignerons” el 1907 i les relacions (no massa divulgades) entre les elits culturals de Perpinyà i Barcelona (amb un episodi absolutament esfereïdor sobre l’empresonament de Prat de la Riba per “reproduir” en la seva llengua original un article francès. També trobem un interessantíssim relat sobre la construcció de la identitat illenca a Mallorca (que resulta absolutament imprescindible per tractar de comprendre el capteniment polític i cultural dels mallorquins), a càrrec d’Antoni Vives. Hi ha, alhora, una interessant reflexió sobre la creació i expansió dels mitjans digitals en català a la xarxa, amb un epicentre poderós (encara avui) a un País Valencià, tan feble políticament com heroic culturalment.

Un apartat posterior, aborda diverses biografies singulars “ultralocals i universals”, com versa la denominació d’aquesta segona part, on s’insisteix sobre la dimensió global que té ubicació concreta a la nostra geografia més pròxima (i per tant, més desconeguda). Un exemple és una deliciosa entrevista-reportatge a un estudiós nord-americà, Thomas F. Glick, dedicat a estudiar història medieval valenciana i aspectes econòmics i socials, a càrrec de Xavier Serra. En segon lloc disposem d’un article que destaca la dimensió valenciana d’un dels emblemes de la generació del 98, Azorín, elaborat per Paül Rimorti, o de l’escriptor Joan Borrell en les seves relacions locals i internacionals, per part de Jacques Rancière, o el crític Restany, disseccionat per Èric Forcada. Finalment, Adolf Balent ens parla en un article força extens i profund, sobre la poc coneguda trajectòria d’Alfons Mias, un dels personatges que cercà una aproximació entre les comarques de la Catalunya sota jurisdicció francesa amb el Principat, i que tingué un comportament ambigu durant la segona guerra mundial, entre l’ajut a la resistència i el col·laboracionisme amb Vichy. Abordat amb una gran complexitat, l’autor ens posa de relleu tot allò que el presumpte cosmopolitisme ens va escamotejar.
En certa mesura, el llibre evita el perill d’esdevenir una compilació més d’articles per esdevenir una mena de manifest. És per això que estic força d’acord amb aquests neologismes proposats pels coordinadors: ultralocalisme com fonament d’universalitat, i cosmopaletisme, com a frau intel·lectual dominant.