13 de setembre 2013

L’histoire doit se débarrasser des mythes (ressenya a Le Midi Rouge)

Recensió de Miquèl Ruquet
Le Midi Rouge, 21 (2013), pp. 29-30
 
Dans un monde de plus en plus globalisé et alors que la République française, encore une fois et malgré les promesses de campagne, refuse de reconnaître sa multiculturalité, un livre publié en catalan par les historiens Òscar Jané et Xavier Serra (éds.) [Ultralocalisme. D'allò local a l'universal, Editorial Afers, col·lecció Mirmanda, Catarroja, Figueres, Perpinyà, 2013, 175 pp.], étudie le rapport entre l’appartenance à une culture locale et les valeurs universelles. Le propos n’est pas nouveau, déjà au début du XXe siècle, Jean Jaurès, en bon connaisseur d’Hegel, inscrivait sa « petite patrie » occitane dans l’internationalisme et l’universel. Les auteurs, en regroupant plusieurs articles (ceux d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière et Andreu Balent) donnent plusieurs aspects de cette dualité.


Le texte qui résume le mieux le propos est celui d’Enric Pujol, « Iniciació al mite de Figueres ».  Enric Pujol analyse comment une petite ville de l’Empordà, proche de la frontière d’État, a eu un rayonnement mondial et a pu dominer la pensée politique catalane par ses idées républicaines fédérales. Pour créer de l’universel, il faut partir du morceau de terre où on vit et celui qui perd la langue et la culture de son pays ne peut rien créer parce qu’il n’appartient à rien. Dali produit une œuvre universelle parce qu’il est ancré dans un lieu précis, entre Figueres et Cadaquès. Cette leçon est évidemment en résonnance avec la situation actuelle dans les pays catalans, mais elle pourrait inspirer une France congelée par le jacobinisme. Dans une interview au journal Punt Avui, Òscar Jané résumait ainsi sa pensée : « Être “ultralocal” c’est croire que sa culture peut atteindre à l’universel ».
Le département des Pyrénées-Orientales n’est pas oublié dans ces articles. Ce sud ignoré dans sa composante culturelle par l’État jacobin français est aussi le nord de la Catalogne. Eric Forcada décrit comment Prat de la Riba (1) fait évoluer sa pensée du régionalisme au nationalisme catalan pendant son séjour dans le Roussillon au début du XXe siècle. André Balent analyse, dans un article novateur et aussi polémique, l’itinéraire au XXe siècle d’un des fondateurs du catalanisme dans le Roussillon, Alfons Mias : « Alfons Mias (1903-1950), el fundador de « Nostra Terra », durant la segona guerra mundial ».
André Balent révèle qu’établir une biographie de Mias entre les années 1940 et 1950 tient du tabou dans la mesure où il va servir de modèle aux jeunes catalanistes de gauche (2) des années soixante-soixante-dix, qui taisent sa compromission avec le régime de Vichy et avec les Allemands (3). Il ne reste de lui que l’image du modernisateur du catalanisme nord-catalan, proche des idées progressistes de la Catalogne autonome de la Seconde République (1931-1939) et beaucoup vont même nier sa condamnation par la Chambre civique de Perpignan, ne voyant en lui qu’un patriote catalan victime de la vindicte de certains résistants.
On comprend la tache difficile d’André Balent pour décrire la dérive d’Alfons Mias. Il s’appuie sur les travaux de Pierre Grau – fils de Roger Grau, un des membres de Nostra Terra – qui est devenu l’historien de la revue, en particulier dans les années précédant la seconde guerre mondiale (4). Parmi ses sources figurent quelques pages du Journal de Mias (Dietari), journal que la famille ou certains admirateurs refusent de confier aux archives publiques. Son origine familiale, catholique traditionnaliste et d’esprit carliste amène le jeune Alfons Mias à adhérer à l’Action Française. La proclamation de la Généralité de Catalogne le transforme en militant nationaliste catalan progressiste et il se rapproche des occitanistes de la revue Occitania. Pendant la guerre civile, il soutient la Généralité et participe à l’aide apportée aux Républicains. Comme les occitanistes, il accueille avec enthousiasme le régime de Vichy et son discours régionaliste, renouant avec ses idées de jeunesse. Mais son maréchalisme outrancier (5) perdure alors que la plupart des occitanistes de Terra d’Oc – à l’exception notable de Louis Alibert – se rapprochent de la résistance. Secrétaire de mairie de Palalda (P.O.), il ne dénonce pourtant pas la présence dans le village de Pietro Nenni, antifasciste et militant socialiste italien, réfugié avec toute sa famille. On sait qu’il ferme les yeux sur les passages en Espagne toute proche. Même si des contacts ont été pris par « Nostra Terra » avec les nazis à Montpellier, ils ne débouchent sur aucune collaboration du mouvement catalan dont beaucoup de membres rejoignent la résistance.
Pourtant le Journal de Mias montre sa sympathie pour les Allemands du Vallespir – il les invite à manger – et sa haine des résistants qu’il assimilait aux seuls communistes : il parle « d’attentats terroristes » pour désigner les actions de résistance. En janvier 1944, tout laisse supposer que Mias n’est pas étranger à l’arrestation par les Allemands de l’ancien maire d’Amélie-les-Bains, M. Emmanuel Hefler, résistant de dernière heure, déporté par la suite en Allemagne et mort au camp de Bergen Belsen. Il l’aurait dénoncé comme l’auteur de fausses cartes d’identité. C’est ce qui l’incite à trouver refuge dans l’Espagne franquiste. Le 27 août 1944, il fuit en Espagne et retrouve ses amis allemands réfugiés à Figueres. En octobre 1944, résident à Barcelone, il participe à une réunion de l’ex-consul vichyste, Pierre Héricourt, un « ultra » de la collaboration, ce qui montre son inclination idéologique. Il ne semble pas voir la répression anticatalaniste du régime franquiste, ne retenant que son anticommunisme et son soutien au catholicisme. Il est absent lors des séances de la Chambre civique des 10 avril et 5 mai 1945. Il est condamné  à l’indignité nationale à vie par contumace le 11 juin 1945 alors que, s’il avait été présent, la peine n’aurait été que de cinq ans. Ses biens sont confisqués. Il meurt à Barcelone en mars 1950 sans jamais être revenu dans le Vallespir, peut-être par crainte de la vengeance des proches de M. Hefler.
Cette trajectoire « sinueuse » est un contre exemple du passage du local à l’universel, le nationalisme français de sa jeunesse le renvoyant, avec son adhésion à Vichy et à la collaboration, dans la part noire de l’histoire. D’autres membres de « Nostra Terra » ont rejoint la Résistance et la lutte contre le fascisme. Il n’en reste pas moins vrai que le travail d’André Balent est salutaire car l’histoire doit se débarrasser des mythes : Mias n’est pas un héros de la catalanité victime du nationalisme français, il n’est qu’un enfant des idées maurassiennes. Il est temps aussi que les historiens démolissent les nombreux mythes de l’histoire.

****

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, (1870-1917) est un avocat, journaliste et homme politique catalan. Premier président la Mancomunitat de Catalunya, il est fondateur de l'Institut d'Estudis Catalans.
(2) Autour de la revue Nostra Terra.
(3) Un livre publié cette année par Joan Peytavi Deixona « oublie » aussi cette partie de sa biographie : Avantpassats, Histoire et généalogie des grands hommes de Catalogne Nord, Trabucaire, Perpignan,  2013.
(4) Pierre Grau, Introduction à l’étude  du problème national catalan en France : Alfons Mias et l’origine de ‘‘Nostra Terra’’, Université de Montpellier III ‘‘Paul-Valéry’’, 1981 ; Nostra Terra, joventut catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir. Étude d’un mouvement de jeunes catalanistes, DEA, Université de Montpellier-III – « Paul-Valéry », 1983 ; « ‘‘Nostra Terra’’, association de la jeunesse catalaniste (1937-1939) », Actes du 110e congrès national des sociétés savantes, Montpellier, 1985, Section d’Histoire moderne et contemporaine, II, pp. 431-445 ; (avec Maria Grau), « ‘‘Nostra terra’’ et la Guerre d’Espagne in Jean Sagnes & Sylvie Caucanas (éd.), Les Français et la Guerre d’Espagne, Actes du colloque de Perpignan, Perpignan ; PUP, 1990, pp. 147-160 ; « Le catalanisme en France entre régionalisme français et nationalisme catalan ou ‘‘Nostra Terra’’ entre ‘‘canigonetes’’ et ‘‘Catalunya gran’’(1935-1942)», Bulletin de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, CIII, Perpignan, 1995, pp. 181-217. « Quand les Allemands courtisaient les catalanistes du Nord : un témoignage inédit et son contexte », Lengas, Université Paul-Valéry – Montpellier III, Montpellier, 2001, pp. 77-101.
(5) Terra d’Oc, 22, Toulouse, octobre 1941.

26 de juliol 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · Juliol de 2013

Cartell sencer de les jornades de Mirmanda sobre Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud, que tenen lloc aquest mes de juliol a Girona (divendres 5) i a la Seu d'Urgell (dissabte 27):


23 de juliol 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 27 de juliol de 2013 [2] - La Seu d'Urgell

Aquest proper Dissabte 27 de juliol a La Seu d'Urgell (9.45h - sala de l'Arxiu Comarcal, C/ Sant Ermengol 71) tindran lloc les segones Jornades de debat organitzada per Mirmanda en col·laboració amb altres entitats sobre els Llocs de memòria, de la qual us en fem arribar el cartell.

Als anys 80, a França, es va realitzar una macro obra sobre els "Llocs de memòria" (Les Lieux de mémoire) de Pierre Nora (Dir.). Al nostre país, mai no s'ha treballat aquest tema de manera sistemàtica ni s'han realitzat debats sobre els espais, llocs o temes que lliguen la memòria col·lectiva recíproca dels catalans d'uns costats i altres. Aquí rau l'origen d'aquest projecte iniciat pel grup Mirmanda.

Es tracta de realitzar un debat sobre la memòria compartida que existeix a banda i banda de l'Albera, al Pirineu i en espais similars, reals o imaginaris,  i que afecta diferents àmbits de la nostra realitat comuna (de la història a la literatura, el paisatge, l'art, els mitjans de comunicació o la identitat en general). Sobre aquesta mateixa temàtica, actualment està en projecte un llibre que editarem conjuntament amb l'Editorial Afers (i que serà el quart de la col·lecció Mirmanda amb Afers). Alguns dels autors seran els ponents de les taules rodones organtizades. La jornada servirà de lloc de discussió i d'espai de gestació d'idees noves que mirarem d'incorporar en el volum, que s'ha de tancar aquesta tardor, o bé a la revista Mirmanda.

L'assistència és gratuïta i serà un plaer comptar amb la vostra participació. Mirarem de facilitar material mirmandià publicat als asssitents (fins a esgotar existències).

Si us plau, féu córrer  aquesta convocatòria entre amics i coneguts.

Us hi esperem!

Grup Mirmanda
Info@mirmanda.com
http://mirmanda.blogspot.com
www.mirmanda.com
Tel. 669.346.071


28 de juny 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 5 de juliol de 2013 [1]

Durant aquest mes de juliol tindran lloc les jornades de recerca i debat obert del grup Mirmanda, que giraran al voltant del tema dels "llocs de memòria", reflexionant sobre els espais, temes, qüestions reals o imaginàries, etc. que durant els segles fins a l'actualitat, han pres cos entre els catalans del nord i del sud, de les contrades pirinenques, i de tots aquells espais dits fronterers on la cultura i la societat catalana hi té i ha tingut una presència perllongada.

Per això us convidem al primer acte d'aquestes Jornades, que tindran lloc a Girona, divendres 5 de juliol a partir de les 9.45h a la Casa de Cultura (aula 1, segon pis). Tothom hi és convidat. Com a resultat de les jornades, de les reflexions que hi tinguin lloc i dels qui hi vulguin participar, veurà la llum el quart volum de la col·lecció mirmanda amb l'editorial Afers.

Us hi esperem!


18 de juny 2013

Contra el cosmopaletisme

Article d'opinió de Xavier Diez (13-VI-2013)
 
Òscar Jané i Xavier Serra (eds.) Ultralocalisme. D’allò local a l’universal. Afers, Catarroja, 2013, 174 pp.

Ho confesso. He quedat enamorat d'un neologisme, d'un nou concepte sorgit, no sense dosis d'ironia, entre els autors d'aquest llibre col•lectiu. Es tracta de cosmopaletisme. Els lectors, com poden endevinar, veuen que la força del mot té a veure amb la dimensió reactiva, amb una actitud dessacralitzadora i insolent, contra el discurs políticament correcte, culturalment ortodox i mentalment conformista dels seus patrocinadors.

Enfront a una cultura de primera divisió, urbana, jove, innovadora, oberta, neta, de pretensions tan elevades com el grau d'ensopiment i parlada en anglès, en resum, cosmopolita, descobrim el frau que converteix als reverenciadors dels trending en cosmopaletes.

Fa alguns anys, una revista local, (Barret Picat, de l'urgellenc poble de Linyola), em convidà a participar en unes jornades sota el títol Cultura global i cultura local. Ja aleshores n'era conscient que la pretesa idea de cosmopolitisme esdevenia una (poc subtil) fórmula de colonialisme cultural. Hi havia una "cultura A" i una "cultura B". La primera tenia consideració d'universal, tractava suposadament temes rellevants amb tècniques i personatges estandarditzats, amb cànons estrictament característics i escenaris delimitats. Això, a la pràctica volia dir elucubracions existencials per part de personatges joves, d'una idealitzada classe mitjana que parlessin anglès en una de les ciutats cool del món occidental. En la literatura nostrada, el filòsof-historiador Damià Bardera ja va advertir-nos d’una cultura «jove, desmenjada, cool, guai, urbanitat prefabricada, d’inofensivitat moral i biografisme encobert» que domina els catàlegs d’editorials comercials i els programes de la Bibiana Ballbé. En l’altre extrem, una cultura B, la local, la que no parlava anglès, ni resseguia els cànons narratius ni l’estètica de la publicitat prefixada als anuncis de coca-cola, o directament d’antidepressius. La meva queixa, aleshores no tan radical com la que avui experimento, ratificava l’intent d’escamotejar la cultura amb majúscules, aquella on no importen els complements circumstancials de temps, lloc, manera, companyia, circumstància o llengua, sinó el subjecte i el verb, l’autoria (sempre col·lectiva i plural) i l’acció.

Doncs bé. Ara, en la línia dels estudiosos de les fronteres (i per tant d’aquests espais de permeabilitat) Òscar Jané i Xavier Serra, trobem una nova esmena a la totalitat. La reivindicació que és només des d’allò local s’arriba a la universalitat. Que els defensors del “cosmopolitisme” resulten uns cosmopaletes (no pas en referència a l’ofici de la construcció, sinó als personatges de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa). Les grans i petites coses no succeeixen a les grans ciutats occidentals, sinó a qualsevol espai urbà, rural, suburbial o no-lloquès.

El llibre conté diverses reflexions des de l’àmbit dels Països Catalans. Des de pobles del Vallespir fins a les urbanitzacions per a colònies angloparlants de Comtat, al sud. Històries singulars sobre construcció de la identitat, llums i ombres del nostre passat, i sobretot, indagacions sobre, en termes calderians, la veritat oculta. Així, disposem d’una crònica de la construcció del mite de Figueres, a càrrec de l’historiador empordanès Enric Pujol, a partir de la seva identitat republicana i del fer-se i desfer-se d’aquests aspectes transcendents, molt per sobe del pes demogràfic de la ciutat. Més al nord, el perpinyanès Èric Forcada ens aborda una qüestió poc coneguda com la implicació dels nacionalistes rossellonesos en la revolta dels “vignerons” el 1907 i les relacions (no massa divulgades) entre les elits culturals de Perpinyà i Barcelona (amb un episodi absolutament esfereïdor sobre l’empresonament de Prat de la Riba per “reproduir” en la seva llengua original un article francès. També trobem un interessantíssim relat sobre la construcció de la identitat illenca a Mallorca (que resulta absolutament imprescindible per tractar de comprendre el capteniment polític i cultural dels mallorquins), a càrrec d’Antoni Vives. Hi ha, alhora, una interessant reflexió sobre la creació i expansió dels mitjans digitals en català a la xarxa, amb un epicentre poderós (encara avui) a un País Valencià, tan feble políticament com heroic culturalment.

Un apartat posterior, aborda diverses biografies singulars “ultralocals i universals”, com versa la denominació d’aquesta segona part, on s’insisteix sobre la dimensió global que té ubicació concreta a la nostra geografia més pròxima (i per tant, més desconeguda). Un exemple és una deliciosa entrevista-reportatge a un estudiós nord-americà, Thomas F. Glick, dedicat a estudiar història medieval valenciana i aspectes econòmics i socials, a càrrec de Xavier Serra. En segon lloc disposem d’un article que destaca la dimensió valenciana d’un dels emblemes de la generació del 98, Azorín, elaborat per Paül Rimorti, o de l’escriptor Joan Borrell en les seves relacions locals i internacionals, per part de Jacques Rancière, o el crític Restany, disseccionat per Èric Forcada. Finalment, Adolf Balent ens parla en un article força extens i profund, sobre la poc coneguda trajectòria d’Alfons Mias, un dels personatges que cercà una aproximació entre les comarques de la Catalunya sota jurisdicció francesa amb el Principat, i que tingué un comportament ambigu durant la segona guerra mundial, entre l’ajut a la resistència i el col·laboracionisme amb Vichy. Abordat amb una gran complexitat, l’autor ens posa de relleu tot allò que el presumpte cosmopolitisme ens va escamotejar.
En certa mesura, el llibre evita el perill d’esdevenir una compilació més d’articles per esdevenir una mena de manifest. És per això que estic força d’acord amb aquests neologismes proposats pels coordinadors: ultralocalisme com fonament d’universalitat, i cosmopaletisme, com a frau intel·lectual dominant.
 

24 de maig 2013

L'ultralocalisme, l'"isme" que ens cal

Article d'opinió de Quim Torra a Catalunya Oberta (22-V-2013)


Des que he vaig llegir per primer cop la paraula m'hi vaig enamorar: ultralocal.
D’allò local a l’universal és una nova proposta del Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: "Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: «Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d'Òscar Jané i Xavier Serra).[Ultralocalisme. D'allò local a l'universal].
No és formidable?

A mi un dels fenòmens que més m'apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d'escombraries del veí (A més, cal tenir en compte que una part prou estimable d'aquests passa de la indiferència i el menyspreu a l'odi perpetu davant de qualsevol mínima expressió de catalanitat). Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore -els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra-. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història -vull dir, la història de les bosses d'escombraries-.. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà, que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, ja compleix automàticament les condicions d'universalitat, modernitat i contemporaneïtat.
És un fenomen relativament recent. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l'explosió d'art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l'ultralocalisme pot ser, probablement, l'"isme" que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència.

Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l'autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s'abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d'un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.
"Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal" afirmava Òscar Jané fa poc en una entrevista al Punt Avui. Fantàstic, esclar que sí! Si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans.

Els ultralocals pensen plantejar batalla als cosmopaletes -una altra troballa lèxica extraordinària-. Que la sort ens acompanyi. Preparats? Que comenci la partida!


10 de maig 2013

Presentació del llibre "Ultralocalisme" a VIC - divendres 17-V-2013

 
I... Divendres 17 de maig de 2013, a les 19:30 hores
presentem el llibre

«Ultralocalisme. D'allò local a l'universal» 
[Oscar jané & Xavier Serra, eds. / Ed. Afers-Mirmanda]
al Temple Romà de Vic - Patronat d'Estudis Osonencs
 (carrer Pare Xifré, s/n, de Vic, e-correu: info@patronatestudisosonencs.cat)
 
Hi intervindran:
David Cao (historiador i secretari d'estudis del Patronat)
Jordi Figuerola (historiador i professor de la UAB)
Oscar jané (editor de Mirmanda i professor de la UAB)
 
Hi sereu benvinguts!!