L'ultralocalisme, l'"isme" que ens cal

Article d'opinió de Quim Torra a Catalunya Oberta (22-V-2013)

Des que he vaig llegir per primer cop la paraula m'hi vaig enamorar: ultralocal.

D’allò local a l’universal és una nova proposta del Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: "Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: «Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d'Òscar Jané i Xavier Serra).[Ultralocalisme. D'allò local a l'universal].

No és formidable?

A mi un dels fenòmens que més m'apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d'escombraries del veí (A més, cal tenir en compte que una part prou estimable d'aquests passa de la indiferència i el menyspreu a l'odi perpetu davant de qualsevol mínima expressió de catalanitat). Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore -els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra-. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història -vull dir, la història de les bosses d'escombraries-.. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà, que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, ja compleix automàticament les condicions d'universalitat, modernitat i contemporaneïtat.
És un fenomen relativament recent. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l'explosió d'art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l'ultralocalisme pot ser, probablement, l'"isme" que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència.

Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l'autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s'abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d'un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.

"Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal" afirmava Òscar Jané fa poc en una entrevista al Punt Avui. Fantàstic, esclar que sí! Si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans.

Els ultralocals pensen plantejar batalla als cosmopaletes -una altra troballa lèxica extraordinària-. Que la sort ens acompanyi. Preparats? Que comenci la partida!