«Renegar del propi territori és ser ‘cosmopaleta’»

Entrevista de Carles Ribera a Oscar Jané (Codirector de Mirmanda) a La Contra de  El Punt-Avui (4-V-2013), p. 48

 

Mostrar-se al món tal com s'és pot semblar obvi però no ho és. Molt sovint l'obsessió per la globalització porta algunes mentalitats a oblidar unes arrels locals sempre sospitoses de ser provincianes. El professor de la UAB Òscar Jané (Barcelona, 1973) i el col·lectiu Mirmanda, que codirigeix, fa uns anys que reflexionen sobre la necessitat d'aprofundir en allò local per ser universal.

—En el llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (Editorial Afers), que ha coordinat amb Xavier Serra, vostè defineix Barcelona com una ciutat cosmopaleta. El concepte és una invenció seva?

Aquest terme va sortir en una reunió en la qual també hi havia Eric Forcada i Xavier Serra, discutint sobre el paper de la Barcelona actual. Molta gent té tendència a defensar i potenciar el cosmopolitisme de la ciutat, però entén això com renegar de l'entorn i del territori. Per això he escrit que a Barcelona es confon cosmopolita per cosmopaleta.

—Moltes ciutats que es defineixen com a cosmopolites no són altra cosa que arquitectures una mica diferents per acollir les mateixes franquícies comercials.

Hi ha llocs com ara Nova York i Tòquio que han seguit creant-se i recreant-se sobre una identitat pròpia. Barcelona és el que és gràcies a Gaudí i allò que la va convertir en una gran ciutat a principis de segle, i des de fa dècades està vivint d'això i, després, de voler imitar, sense donar-li contingut propi, altres ciutats del món. Barcelona ha de creure en ella mateixa com hi va creure al segle XX.

—Exercint de capital d'un país?

Barcelona ha de creure's la seva idiosincràsia, que és una capital no només per a Catalunya: ara amb el TAV ja no només molta gent de Perpinyà, sinó fins i tot de Montpeller, mira cap a Barcelona amb interès, i Barcelona ha de respondre apostant pel territori. No es pot ser una ciutat important amagant el que s'és.

—Tinc la sensació que aquesta crítica està feta des d'un amor profund per Barcelona.

Barcelona ha de ser una teranyina econòmica i cultural molt gran, però no només rebent i atraient, sinó també donant i fent que l'àrea propera sigui també dinàmica per ella mateixa. Muntar una empresa o un centre de recerca es pot fer a qualsevol punt de Catalunya, i Barcelona ha de creure en això sent el centre d'aquesta gran teranyina, sense voler-ho controlar tot.

—Un altre concepte que reivindica és ultralocalisme. Sona dalinià.

D'aquest terme, en va escriure l'escriptor de Perpinyà Patrick Gifreu als anys noranta, i de fet es remunta a la idea de Montaigne que per assolir la universalitat havies de passar per allò més local. I Dalí, com bé dius, va fer de l'espardenya o la barretina icones universals, i va convertir Portlligat en un indret universal. El romànic de la vall de Boí és profundament local però és mundialment reconegut. Ultralocal no vol dir tancar-se en la pròpia cultura sinó creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal.

—Creure més en la pròpia personalitat col·lectiva?

Donar cos a les coses, no ser eteri.

—El llibre que acabeu de publicar ha sorgit d'un col·lectiu anomenat Mirmanda. Qui sou?

Va néixer l'any 2006, adoptant el nom de la llegendària ciutat imaginària de la Catalunya Nord evocada per Jacint Verdaguer a Canigó. És un projecte col·lectiu de reflexió, que edita una revista a l'any. Hi ha gent de tot arreu i de totes les disciplines que intenta reflexionar sobre el valor general dels temes locals.

—Molt connectat amb la Catalunya del Nord.

Inicialment, va arrencar molt septentrional, de l'Empordà cap a les comarques de més al nord. Però al projecte s'hi ha anat sumant gent d'arreu dels Països Catalans.

—Els Pirineus són una frontera geogràfica, o mental?

Curiosament, la frontera d'Europa on fa més anys que no hi ha guerres ni enfrontaments entre una banda i l'altra és on vivim més d'esquena. Entre la gent més jove de 40 i 50 anys, s'ha produït una mica de desconnexió mental, certament. Més enllà de qüestions polítiques, hauríem de creure que tenim unes possibilitats immenses per trencar aquesta frontera invisible, sobretot en aspectes econòmics.