Els ponts s’esquincen,
Però els ponts perviuen com una cicatriu.
Cal parlar-ne sense embuts,
Per viure-ho com un tot.
Cinquanta anys és un temps suficient en la història contemporània per a
mirar enrere i fer un estat de la qüestió. El cas de la independència
d’Algèria, un procés que va ser profundament dolorós tant en la tradició
colonitzadora europea com en els lligams interns de la mateixa Àfrica
del Nord, representa una fita en la història de França i de bona part de
països en vies d’alliberament en aquella època. El 2012 aquest
aniversari ha estat recordat a França i a d’altres territoris del
Magrib, però segurament amb menys intensitat de la que es podia esperar.
Les raons poden ser la greu crisi econòmica, el ralentiment del flux
migratori i les mateixes eleccions presidencials i legistalives
franceses que han demanat prudència davant de commemoracions i
recordatoris com aquests. Sigui com sigui, el record de la independència
algerina ha seguit viu a França de diferents formes: per la repatriació
i repartició d’aquells que s’havien establert al país mediterrani amb
anterioritat; per la migració consegüent de persones del Magrib
aprofitant el pont obert i les condicions socioeconòmiques de França —i
que mai no ha gaudit d’un bon enteniment entre els receptors ni els de
l’origen mateix envers els migrants— i la relació de tot plegat amb la
política contemporània francesa.
I és que l’existència, el repartiment i el difícil —impossible o irreal—
arrelament dels Pieds-noirs a la «metròpoli» ha estat tot sovint al
centre del debat. Pieds-noirs com a símbol d’aquell alliberament
d’Algèria —i altres colònies, donant veu a la fi de l’època
colonitzadora—, però també com a símbol d’una França mítica, mitificada,
gran i poderosa, tant a ultramar com a la mateixa terra mare. I en el
retorn, la decepció. Per part dels Pieds-noirs perquè es van sentir
«traïts», abandonats, pels seus conciutadans, pel seu màxim exponent, el
mateix De Gaulle. Per part de la França que els acull, perquè els
Pieds-noirs eren europeus-africans que somiaven una Europa en un exili
econòmic perfecte. La compensació fou econòmica i territorial, van
obtenir espais i privilegis —alguns dirien que es van fabricar guetos i
injustícies. Tot i el temps que ha transcorregut, aquests Pieds-noirs
instal·lats principalment a la costa mediterrània de França i també a
Còrsega, no han aconseguit, ni aquí ni als països d’origen respectius,
que es consolidés un punt de trobada amb els habitants d’un Estat que ja
havien iniciat una via de modernitat lluny de les colònies.
La vida dels Pieds-noirs en el seu retorn es resumeix en una construcció
col·lectiva d’un imaginari comú, del qual queden exclosos els
autòctons. Queden exclosos ells mateixos també de l’imaginari viscut en
la quotidianitat on són instal·lats. Això provoca una comunicació local
difícil i complicada i augmenta la vida endogàmica, a imatge d’una vida
en «exili», o tal com la vivien a Algèria. Així, moltes d’aquestes
famílies mantenen la idea que França és una potència mundial i,
sobretot, fan perdurar la seva cultura, els seus costums que havien
estat incorporats als del territori africà. I és que molts d’aquests
Pieds-noirs havien arribat a Àfrica fins i tot al segle XIX.
Hi ha molts estudis demogràfics i quantitatius sobre els Pieds-noirs, i
pocs qualitatius i socioculturals. Els Pieds-noirs, Potes negres al
Rosselló com a mostra precisament d’aquesta incomprensió i xoc en
l’arrelament dels nouvinguts, eren tanmateix majoritàriament catalans.
Això és quelcom conegut en els llocs d’origen. És, també, un fet amagat o
desconegut per la historiografia francesa. Només un tal Albert Camus
acaba citant i donant forma al perquè del seu interès africà, anomenant
els seus orígens menorquins. I és que, efectivament, i aquesta és la
novetat —tan simple com parlar-ne, fer-ho extensiu al conjunt de
l’imaginari col·lectiu—, la major part d’aquests Pieds-noirs
provenien del País Valencià, de les Illes Balears i, fins i tot, de
l’Empordà o el Rosselló. Tant en l’època colonial com en el retorn, la
llengua comuna fou el català, els costums gastronòmics, les danses, els
vestits, etc. Queda molta feina i recerca per fer, molta sensibilitat a
l’hora d’apropar-se a la realitat que perdura d’aquest procés. És, per
tant, més que cap altra cosa, una qüestió. De país. Els Pieds-noirs
catalans són i van ser. Calia parlar-ne, explicitar-ho, des de l’origen
fins al lloc d’arribada. Un lloc d’arribada, segurament un dels més
importants, fou el mateix Rosselló. Un territori que, al llarg del segle
XX, s’ha «especialitzat» en l’acollida d’exiliats de tot tipus. Per
tant, el repatriament de «colons francesos» consistí en el retorn de
centenars de famílies d’origen català que, per la via de l’economia i el
comerç, havien arrelat i servit a França.
La mirada oberta de les imatges que acompanyen aquest número de Mirmanda dedicat a pensar els Pieds-noirs catalans i els seus contorns evolutius fins al retorn forçat, ve donada per Hugues Argence.
Inspirat des de sempre per la temptació fotogràfica del que l’envolta,
Argence ha volgut i ha sabut crear uns espais comuns i, alhora, ben
diferents que entre Catalunya i el nord d’Àfrica han acompanyat les
seves sensacions. En el seu retorn mateix cap a les arrels paternes, cap
a una Catalunya oberta al futur, Argence va adonar-se del lligam passat
i present d’uns familiars que, d’una manera o d’una altra, havien
confluït al Mediterrani. La cultura que ell és capaç de plasmar —pedres,
persones, vestits, símbols, tradicions, paisatges, etc.— vesteix a la
perfecció allò que, durant tant temps, la realitat pied-noire ha deixat
en silenci, per voluntat pròpia o per desconeixement social. El fotògraf
aporta una sensació de «plaer immediat», immens, com ell mateix
acostuma a dir. Ja sigui per una percepció personal de les arrels, ja
sigui per un desig de captar les influències del record, Hugues Argence
domina el blanc i negre i té el do d’esdevenir un mirall, transparent i
lúcid, un ull candent i encuriosit. Argence és, com deia fa un temps la
periodista nord-catalana Sandra Canal, «l’ull de Catalunya. La veritable. Aquella que exalta el seny i la rauxa».
Textos i imatges s’entrellacen per a donar, de manera harmoniosa, una
mirada que abraça el conjunt dels Països Catalans i que conflueix en un
nord que, ja per tradició, ha esdevingut terra d’acollida de refugiats i
errants polítics. Aquest cop, però, els nouvinguts i els autòctons
tenen —tenien— molt més en comú del que mai ningú no podria pressuposar,
esquinçant els interessos polítics que han fet d’uns els fidels soldats
d’una República postcolonial en la memòria i dels altres, uns agres
hostes. I és que, en definitiva, la llengua, la gastronomia, la cultura
en general, fa que uns i altres siguin elements més comuns que el que la
mateixa República podia haver sospitat.
Mirmanda, 7 (2012), pp. 5-7
Núm. 7 (2012)
Sumari
Editorial
Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida
Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)
Migracions i exilis
Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon
Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes
Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs
Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)
(Des)arrelaments
Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962
Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa
Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012)
Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França
Addenda (a)fronterera
Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat
Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera
Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales
Resums
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada