Ja tenim aquí el darrer número de la revista
Mirmanda.
Vet aquí l'editorial:
big band al molí
la nit és
roja, blava, violeta / i té un
gust com d’hores impossibles. / mai no hem
anat junts / a un
concert de jazz / però sé
que un dia / una música
estendrà el seu pont / de llum
entre tu i jo, / malgrat
els oceans i les illes / entre tu i
jo. i sé / que els
planetes giraran / de cercle
en cercle i sé / que els
estels lliscaran / d’edat en
edat i que entre tu i jo / hi haurà
una música / amb un
gust com de temps perdut, / com
d’hores roges, blaves, violetes / en una nit
impossible.
La música
té una importància cabdal al si de qualsevol societat. És un art. És un mitjà
de comunicació. És un producte econòmic, de consum i d’entreteniment. És una
eina de transformació social. És part del nostre patrimoni. Ens parla del
nostre passat, del nostre futur i del nostre present. En aquest número dedicat
a la música pretenem aproximar-nos-hi des de diferents perspectives amb la
intenció de construir una mirada col·lectiva actual.
Per això
hem bastit un monogràfic a partir d’articles que —amb diferents mirades i accents—
parlen de la vinculació de la música al (nostre) territori, de la història (o
històries) que hi ha amagada a les lletres des les cançons, del paper que té la
música en el manteniment i la normalització de la llengua, de la discriminació
per raó de gènere o del silenciament de les dones també en l’àmbit musical, de
la música com a element de transgressió, de la recuperació del patrimoni
popular que compartim arreu dels Pasos Catalans.
La
vinculació de la música al territori i del territori als seus músics i el que
se’n desprén és quelcom evident, tenint en compte que la creativitat pot ésser
individual o individualitzada, com una construcció personal i, per què no,
col·lectiva. La història i la quotidianitat s’expliquen a través de la música,
a voltes de les lletres, tot i que les veus puguin ser també uns instruments
més, intermediàries de cultures i llengües. Així també es pensa la llengua com
a instrument, més enllà de les transgressions sonores, musicals o de gèneres.
Des
de Mirmanda feia temps que teníem pendent publicar un número que parlés
de música, que la situés com a centre i perifèria, que reflexionés sobre les
implicacions que té aquest art, que posés en valor el que representa, que retés
un homenatge a la música com a continent i com a contingut, que convidés un
grapat d’autores i autors —amb trajectòries, vivències i perspectives ben
diferents— a dir-hi la seva. Els darrers anys han aparegut multitud de grups
arreu dels territoris de parla catalana, amb èxit, amb variacions musicals,
amb arrels populars (i cultes). També s’ha produït l’extinció de velles
generacions (al nord, com Jordi Barre
o Teresa Rebull) o la reinvenció de
grans creadors (Miquel Gil al sud o
Pere Figueres al nord). Finalment,
després d’un procés llarg de «cocció», hem pogut donar a llum aquest número en
què oferim una mirada «polièdrica» a la música del nostre país. Sense totes
les persones que han posat el seu gra de sorra —escrivint sovint a
contrarellotge— per bastir cadascuna de les pàgines que podreu llegir a
continuació, aquest volum que teniu a les mans no hauria estat possible. Així
doncs, gràcies a totes elles per la seva col·laboració, per haver contribuït a
publicar un nou número de la revista Mirmanda. I ja en van catorze!
Les
fotografies que inclou aquest número són obra de Pablo Picaza (Pei Gómez Picaza), que ens va deixar l’octubre de 2018.
En les diferents imatges que ens ha deixat (i llegat) aquest fotògraf de mirada
inquieta s’hi veuen no només actuacions de músics en directe, sinó també
escenes quotidianes —i d’altres que no ho són tant. Hem fet aquesta tria de
fotografies des del convenciment que la música no només la trobem dalt dels
escenaris (en sales de concerts, bars, places...) o enregistrada en qualsevol
dels formats possibles. La música és a tot arreu. Ell feia música dels llocs,
de les persones. Era el que realment l’omplia i projectava a partir de la seva
mirada, fent visible que la música, de manera totalment inconscient, ens
acompanya sempre, des que naixem fins que morim. Hi és a cada moment viscut, a
cada cantonada, a cada passa que fem, a cada silenci.
El fotògraf (entre tantes altres coses) i, sobretot, l’amic
Pablo Picaza ha estat un artista polifacètic. Fotògraf, músic, escriptor,
viatger incansable i president de Radio Contrabanda fm (Barcelona). Originari
de Bilbao, barceloní d’adopció i veí del barri gòtic, Pablo Picaza va trobar en
la fotografia el mitjà d’expressar la seva passió pels viatges, pels temes
socials, per la música i pel fet escènic. Va saber captar escenes dels carrers
que recorria, amb la seva mirada atenta a les llums i ombres urbanes. Picaza
volia retre homenatge constant als anònims, a les dones —com a creadores de
vida— i captar instantànies del fet quotidià: retalls de vida que conformen la
música col·lectiva del dia a dia... Des de les jam sessions de Cal Lluís
(Barcelona) fins als ambients i situacions amb un fort component lúdic i
teatral. Viatger incansable, la seva mirada també ha fixat sempre instants i
retrats sensibles amb les qüestions socials del Marroc, Burkina Faso, Vietnam,
Nepal, Sri Lanka, Sud-àfrica, l’Índia o
Turquia. Aquí, s’apleguen tres tipus d’imatges: les de l’obertura i el
tancament dels accents que componen simbòlicament aquest número, les mirades
del quotidià —explícitament musicals o no— i les persones i els entorns que
construeixen tots els imaginaris possibles. Aquest assaig fotogràfic de Pablo
Picaza és, d’alguna manera, el millor dels homenatges cap a un artista que des
de feia temps preparava la tria d’aquest número. Amb tot el nostre
reconeixement.
mirmanda
núm.
14 (2019)
Música
Mirades
i accents dels Països Catalans
Musique
Regards et accents des Pays Catalans
Índex
Editorial
Part I – Política i música
Jordi Martí Font
Música i anarquia. Els himnes
anarquistes en català
Teresa Ciges
Música tumultuosa: la banda sonora de la
revolta catalana
Tremedal Ortiz
La música i la cançó popular com a motor
de canvi social
Marcel Pich Esteve
Recuperacions culturals a Mallorca: el
ball de bot, les xeremies i la glosa
Cesk Freixas
La cançó, eina de transformació social
Part II – Velles i noves músiques
Bel Zaballa
Música experimental: ser profetes a casa
Enric Garcia Jardí
El trap i nosaltres
Grégory Tuban
La voie de garage du rock perpignanais
Sebastià Girard
El rock garatge
Mariona Lladonosa
Els llocs de memòria del modernisme
aborigen
Part III – La normalització de la llengua
Isidor Marí
Llengua i música
Carla Gonzàlez Collantes
Cap a la normalitat lingüística a cop de
cançons: l’exemple valencià
Miquel Ferrés
Sobre l’(ab)ús del terme “popular” en
música
Part IV – Patrimoni i música
Albert Casals Ibáñez
Cantar
corrandes: un patrimoni cultural i un valor educatiu a l’alça
Joaquim Vilarnau
Homenots i donasses de frontera
Antoni Madueño Ranchal
Sobre el cant dels homes, i (de) les
balenes
Part V – Amb veu de dona
Maria Lacueva Lorenz
Del silenci(ament) de les músiques a la
sororitat sonora
Mònica López Chicano
Les cançons del silenci
Resums / Résumés / Abstracts
