28 de maig 2017

En motiu de la mort de Miguel Abensour

El passat 22 d'abril va morir a París el filòsof Miguel Abensour. Abensour era sens dubte un dels filòsofs francesos actuals més reputats. Era, també, membre del consell assessor de la nostra Revista de Cultura Mirmanda, des del primer moment en què va començar a caminar. Abensour, generós, ens va ajudar des del dia en què li vam explicar la nostra idea a través del company Jordi Riba. Abensour havia conegut i estat company de Joan Borrell, a qui vam dedicar el primer número de Mirmanda. I això es notava, i s'entenia.

Des de Mirmanda hem volgut fer una petita nota en memòria de Miguel Abensour i publicar l'escrit que, un altre amic seu i company de Mirmanda, el també filòsof Patrice Vermeren, ha escrit per a ell.


J’ai rencontré Miguel Abensour dans le train entre Paris et Reims, à l’époque où il venait de fonder le Centre de Philosophie Politique de l’Université de Reims. Professeur à l’école normale d’instituteur de Troyes, j’étais aussi  chargé des cours de philosophie dans le département de sciences économiques de l’Université de Reims. Une université dont le département philosophie était sinistre et sinistré, tandis que rayonnait sur le même campus et dans la Faculté de droit et sciences politiques l’astre abensourien, son cours suivi par toute une communauté d’étudiants, de professeurs et d’auditeurs libres saisie par un projet  philosophique qui s’ancrait résoluement dans trois directions : 1) dans le diagnostic d’une crise de la modernité 2) dans une lutte contre la restauration de la philosophie politique académique 3) dans l’idée régulatrice de recouvrer, reconquérir, l’irréductibe hétérogénéité des choses politiques et penser l’énigme du vivre-ensemble humain. Ses références privilégiées : Hannah Arendt, Jürgen Habermas, Claude Lefort, étaient étrangères à ma formation philosophique canguilhemienne et à mon engagement dans la revue Les Révoltes Logiques aux côtés de Jean Borreil, Geneviève Fraisse, Jacques Rancière et Stéphane Douailler, mais nous conversions obstinément sur le dix-neuvième siècle, et singulièrement sur Pierre Leroux. C’est dans ces circonstances qu’il m’a proposé de diriger ma thèse sur le jeu de la philosophie et de l’Etat, et il m’a soutenu jusqu’à me faire entrer au CNRS. Il a fait la carrière professorale de bien d’autres philosophes de la génération de 1968 comme Georges Navet, Martine Leibovici et Etienne Tassin, et nous lui devons, destin improbable,  d’être devenus professeurs d’Université. Si je puis dire, il nous a institutionnalisés.

Il avait écrit sur Saint-Just et sa tentative de sortir de la Révolution par les institutions, parce que sa conviction, avec Deleuze, était que l’institution est un modèle positif d’action, tandis que la loi est une limitation des actions. Son élection comme président du Collège international de philosophie l’a illustrée autant que son passage à Reims ou à Paris 7 . Pour utiliser une expression célèbre, il a mis le feu à la philosophie. Il y avait dans le Collège la possibilité d’un travail en commun et d’une ouverture de la philosophie à son extèrieur, comme dans l’école de Francfort. Mais surtout il a mis le conflit au principe du Collège, parce que pour lui cette communauté philosophique, pour être elle-même, ne pouvait être qu’un espace agonistique qui doit se reconstruire sans cesse si elle veut sauver sa nature d’institution utopique vouée à l’émancipation. Celui qui avait institutionnalisé à l’Université la génération philosophique soixante-huitarde, du même geste, cultivait la marginalité dans l’institution utopique du collège parce que « son projet l’ouvrait à la prise en compte des possibles,  et donc en rupture avec l’ordre établi ».

Et c’est aussi sans doute ce qui caractèrise son œuvre philosophique. Horacio Gonzalez , le directeur de la Bibliothèque Nationale d’Argentine, a remarquablement saisi le geste philosophique de Miguel Abensour comme un processus de libération des textes : « Pour Abensour, les textes son des preuves « en acte » d’un sentiment utopique (…). Si utopie il y a, c’est parce qu’il y a une lecture des textes faisant appel à leurs lignes de fuite, à leurs noyaux sans cesse irrésolus ». Ce que perçoit bien Horacio Gonzalez, c’est que le but d’Abensour est moins de proposer une théorie de l’utopie  que de provoquer chez le lecteur des sentiments qui révèlent les pensées qui sont le fruit de l’imagination utopique, et des sentiments qui vont provoquer le lecteur en acte à reprendre sa lecture, à libèrer les textes d’eux-mêmes, à les sauver, parfois contre eux-mêmes.  Lire Abensour lisant des textes oubliés, ou retrouvant le fil conceptuel perdu d’autres textes, ce serait accepter d’entrer dans la peau de ce personnage utopique : le lecteur émancipé. Je concluerai par la citation d’une lettre qu’une de mes doctorantes latino-américaines m’a adressée hier, Luz Maria Lozano, professeure à l’Université del Atlantico de Barranquilla (Colombie) : « Cher Patrice, Miguel Abensour est mort et laisse le poids de la mort avec vous parce qu´un ami est parti, cependant l´inmortalité de sa pensée reste avec nous, restent aussi les utopies”.             

                                                                  Patrice Vermeren, Université Paris 8.

"Una memòria compartida" a l'Espai Vilaweb - Dijous 1 de juny de 2017


El grup mirmanda, l’editorial Afers & l’associació d’Amics de la Bressola
us conviden

Dijous 1 de juny de 2017 a 2/4 de 8 del vespre

a l’Espai Vilaweb (Barcelona)
(C/ Ferlandina 43 baixos, Barcelona - Tel.934 426 439)

a la presentació del llibre

Una memòria compartida
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud



Hi intervindran:

Enric Pujol i Casademont (editor del llibre)
Queral Solé i Barjau (editora del llibre)
Geoffroy Lourdou (Grup Mirmanda)

 

01 de març 2017

Nou Mirmanda - Vi.cat / Patrimoni i cultura del vi català


Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga, / vinyes verdes vora el mar. / (…) Vinyes verdes, soledat / del verd en l’hora calenta. / Raïm i cep retallat / damunt la terra lluenta; / vinyes verdes, soledat. / (…) Vinyes verdes del meu cor... / Dins del cep s’adorm la tarda, / raïm negre, pàmpol d’or, / aigua, penyal i basarda. / Vinyes verdes del meu cor...
Josep Maria de Sagarra
* * *

Som en l’any deu. Deu anys de pensar temes, de portar-los a terme, de plasmar-los, de gaudir de les magnífiques aportacions d’autors i autores compromesos amb el territori, amb les idees, amb la llibertat de pensament. Deu anys que ens han fet i vist créixer, com a revista però també com a col·lectiu obert que des de bon inici va veure la necessitat d’obrir debats d’idees i socials, a Perpinyà, a Figueres i més enllà. De fet, tot i que la revista va néixer de manera natural en aquest espai septentrional de Catalunya, la realitat i el pensament contemporani més estès ha portat Mirmanda a haver de reflexionar i donar respostes sobre el cas de la frontera en més d’una ocasió. Una frontera que, per a nosaltres, és un no-és, és un element afegit a partir d’administracions que ens la fan palesar diàriament a través d’obstruccions a les activitats econòmiques. L’afrontera va ser l’aposta de Mirmanda, una revista vista com a transfronterera quan, simplement, viu, creix i s’alimenta dels seus continguts i els ofereix en un món local que tant pot ser l’Empordà, la Cerdanya, com la Ribera Baixa o fins i tot Hokkaido.
Així doncs, per celebrar aquests deu anys de Mirmanda, hem volgut construir un número doble al voltant de dos grans eixos. El primer, un dossier específic sobre el món del vi. La cultura i el patrimoni del vi mediterrani a casa nostra, important d’antuvi, fonamental i modern en aquest segle XXI. Un vi.cat que s’imagina, es crea i es reinventa dia a dia, tot unint la cultura de la terra, dels processos productius, socials i altres elements que, indubtablement, ara van molt més enllà d’un simple element agrícola. La terra hi és, com les persones i la imaginació en el seu ús. La història del vi ha estat marcada durant moltes dècades per la desgràcia de la fil·loxera, però per una altra banda, aquest mateix fet va enfortir els lligams veïnals i familiars d’ambdues bandes del Pirineu, que veia passar famílies senceres a treballar en allò que sempre havien fet: la vinya. En les darreres dècades, amb l’esforç d’una represa econòmica important en el sector i sobretot gràcies a una embranzida de la imatge de la vinya, essencialment al Principat, el món del vi ha anat recuperant-se i acaparant mercats, fins al punt de superar la crisi econòmica. Si més no, aquesta és una part de la història, ja que una part del vi català, la que se situa al Rosselló i comarques veïnes, va subsistir a les malalties de la vinya i durant molt de temps s’hi ha seguit desenvolupant la cultura del vi. La producció d’un bon vi no va sempre acompanyada d’una bona difusió d’aquest, i aquest és el gran canvi en aquest espai. I ara, de nou, amb vinyes plenes i verdes a banda i banda, el mercat del vi català floreix i es retroba en tota la seva modernitat: en els usos de la tradició, en l’ecologia, en la mà fonamental de les dones perquè això funcioni en àmbits nous i diversos, en la projecció d’un mercat i, sens dubte, de tot un país, a escala nacional i internacional.
El nord de Catalunya ha conegut un doble procés pel que respecta al vi en els darrers cent cinquanta anys. Tanmateix, la confluència històrica fa que, per una banda, hi hagi un replantejament i auge de la cultura del vi i, per l’altra, una voluntat d’exposició i creixement. Tot plegat no és més que una tradició derivada de la societat mateixa, un món que ha posat sempre en relació la seva identitat amb la terra, la vinya i el producte de consum a compartir. Partint així de la mirada local, la perspectiva territorial proporciona la possibilitat d’entendre aquesta cultura del vi, de fer-ne una història de país. Per això, Mirmanda  vol oferir amb aquest número alguns punts clau de la història del vi català, sense fronteres ni talls de denominació. A través d’aquests assajos escrits per persones reconegudes en aquest camp i sempre partint d’una mirada septentrional, Mirmanda  aporta un instrument que pot ésser útil tant per a productors, distribuïdors, consumidors com també per a lectors àvids de conèixer millor les particularitats del món del vi i la seva relació amb la terra i la societat catalanes en l’actualitat, amb una perspectiva històrica i de (re)invenció, en les continuïtats, la gastronomia, l’ecologia, etc. Per quan, doncs, un mercat del vi català comú?
El segon eix en què es fonamenta aquest número és el d’una miscel·lània extensa. Com sempre, la idea és compartir i gaudir de qüestions d’interès propis i fins i tot aportar-ne una mirada comparativa com és el cas d’alguna de les aportacions. Alhora, es tracta de donar llum sobre fets i personatges que tenen a veure amb el nostre món més contemporani, amb aquelles projeccions que necessiten un pont d’enteniment entre el món local i l’universal. I, és clar, oferir també l’aportació d’un tema propi de país.
Finalment, i com no podia ser d’una altra manera, Mirmanda  s’acompanya d’un seguit d’imatges que donen vida en molts casos a les lletres que s’hi entrecreuen. L’aportació fotogràfica que completa aquest número és al mateix temps un nou assaig, una mirada des de la perspectiva mallorquina i illenca de la cultura del vi, i tanmateix podria ser la de qualsevol altre indret del país. La mirada de Tarek Serraj (Artés, 1977) és suau, intensa, instantània i sens dubte intuïtiva. Ell mateix adoptat a l’illa ja fa uns quants anys, inspirat d’una gran curiositat i amb una traça única a descobrir la pell de la cultura local i supralocal, ens ofereix un món senzill i ple de vida. Aquella vida que tan sovint desapareix quan parlem de terra, camp o agricultura, i que Serraj sap il·luminar com ningú. L’ha coneguda, l’ha compartida i s’hi ha traslladat com si hi hagués caigut des de ben petit. El fotògraf ens transporta des de l’interior de la terra fins al seu resultat, des dels animals més propers que hi conviuen diàriament fins a les muntanyes i elements humans que han anat construint la cultura d’una essència que viu de la tradició i la normalitat en la seva mateixa modernitat. Gaudim, doncs, de la seva generositat tot acompanyant-lo en la projecció de la mirada.
Vi.cat. Patrimoni i cultura del vi català
Editorial
Part I. Una mirada històrica
Eduard Puig Vayreda
La fil·loxera entre el Rosselló i l’Empordà
Núria Arimany i Àngels Farreras
Salut econòmica financera de les empreses vinícoles
del Llenguadoc-Rosselló (2008-2013)
Martí Crespo
Gotims d’històris
Joan C. Martín
Origen i destí.
La vitis del País Valencià a Els vins de l’arc mediterrani
Part II. Patrimoni
Raquel Lacuesta
Els cellers cooperatius, referents de la Catalunya vitivinícola
Jordina Escala
Editar obres d'agricultura segons Emili Giralt i Raventós
Part III. Literatures del vi
Sebastià Perelló
Servir de copa
Efrem Gordillo
Di-vi Da-li: un tast amb Salvador Desig
Part IV. La gastronomia del vi
Pau Canaleta
Els vins de l’Empordà. Una història d’èxit
Frédéric Galtier
Vins catalans: une identité (ré)inventée
Part V. Símbols i simbologies
Joan Cuscó
D'un país de vinyes i vins
Xavier Febrés
L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera
Oscar Jané
La irrupció de la dona en el món del vi
Vària (Part VI)
Roger Bonastre
Melodies de mobilització, dissidència i esperança
Andreu Balent i Miquèl Ruquet
Correspondència de guerra en català:
la carta del rossellonès Carles Gazel (1915)
Andreu Navarra
Andreu Nin, historiador
Laura Llevadot
Une maison toujours hantée:
démocratie et souveraineté en Catalogne
Fotografies
Tarek Serraj

19 de juny 2016

Debat-presentació "Símbols i llocs de memòria", Barcelona 22 de juny a les 19h30 (Gràcia)


Mirmanda, l’Editorial Afers & la Llibreria la Memòria

us conviden
Dimecres 22 de juny a les 19h30
al debat que tindrà lloc a la llibreria la Memòria
(Pl. Vila de Gràcia, 19 de Barcelona. tel. 936243632)

SÍMBOLS I LLOCS DE MEMÒRIA

arran de la presentació del llibre

Una memòria compartida
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud


Hi intervindran:

Enric Pujol (coeditor del llibre)
Queralt Solé (coeditora del llibre)
Marta Rovira (coautora)
Marc Sogues (coautor)
Oscar Jané (codirector de la col·lecció Mirmanda)

+info: http://mirmanda.blogspot.com/ i www.mirmanda.cat

31 de maig 2016

Ens ha deixat Manuel Costa-Pau (1936-2016)

Foto: Daniel Bonaventura
Ens ha deixat Manuel Costa-Pau, escriptor, activista, pensador, editor i moltíssimes coses més. Sobretot, amic. Manuel va seguir el camí inicial de Mirmanda i en tot moment hi va donat suport, ha emès les crítiques necessàries i ha participat com qui més en aquest projecte. No podíem deixar d'agrair-li, tot i que ja ho sap, tot el que ens deixa, i allò en el que seguirà incidint, sens dubte.
El 2010, Mirmanda va reeditar un dels seus textos per al número 5 "Economia i turisme. Construcció d'un espai nacional". Es tractava del text "Consideracions frontereres" (text extret i adaptat de "Turistes, sirenes i gent del país", publicat el 1966 per Ariel), al qual també va aportar un "davantal" adaptat al segle XXI.
 

-- L'article: http://www.raco.cat/index.…/Mirmanda/article/…/250612/378124
-- El "davantal": http://www.raco.cat/index.…/Mirmanda/article/…/250611/378123


Gràcies i DEP Manuel!!

Abraçada gran a la família.


07 de març 2016

Un llibre analitza la relació entre frontera i memòria - novetat 2016 Mirmanda/Afers

Article al Punt Avui diari, del 5 de març de 2016.

Un llibre analitza la relació entre frontera i memòria

  •  ‘Una memòria compartida' estudia el paper de la frontera francoespanyola en el record dels catalans del nord del sud
  • Aquest volum col·lectiu està coordinat per Enric Pujol i Queralt Solé 




La memòria col·lectiva ha adquirit molta notorietat en els estudis històrics. Aquesta tendència historiogràfica la van encetar els set volums de Lieux de memórie, publicats del 1984 al 1993. Dirigida per l'historiador francès Pierre Nora, l'obra estudia els elements simbòlics que configuren la memòria col·lectiva de França.
A Catalunya, el pioner d'aquest estudis és Albert Balcells, amb el llibre Llocs de memòria dels catalans (2008). A finals de l'any passat, el grup Mirmanda , que edita la revista transfronterera del mateix nom, va impulsar una obra col·lectiva que vol continuar i ampliar l'aportació de Balcells. Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud , el llibre coordinat per Enric Pujol i Queralt Solé, ofereix una mirada sobre la construcció de la memòria i els seus símbols als Països Catalans.
Els tretze autors que escriuen a Una memòria compartida reflexionen –ja sigui des de la història, la sociologia o la història de l'art– al voltant de la memòria col·lectiva catalana. Fan un èmfasi especial en el paper que hi juga la frontera francoespanyola, que separa el Principat de la Catalunya Nord. Una divisòria que Enric Pujol defineix com una “afrontera”: malgrat les lògiques dels estats francès i espanyol, que han volgut bastir projectes nacionals homogenis més o menys reeixits, s'ha mantingut la comunitat cultural catalana a banda i banda dels Pirineus. El llibre mira d'esbrinar, precisament, com és que aquesta comunitat ha subsistit al llarg dels darrers segles malgrat que ha estat dividida entre dos estats, i conclou que un dels factors primordials que ho expliquen, junt amb la llengua, és la memòria compartida. Un pòsit comú que s'ha preservat gràcies a l'acció cívica i militant i a les institucions d'autogovern, en els períodes en què n'hi ha hagut. Pujol destaca la importància de la memòria col·lectiva en la situació política actual a Catalunya. “Perquè hi hagi una consciència nacional, hi ha d'haver una memòria compartida”, afirma.
El llibre apareix en un moment en què les fronteres a Europa tornen a estar d'actualitat. Arran de la crisi dels refugiats, la Unió Europea aplica de nou controls duaners i restringeix el lliure trànsit de persones. Es blinden les fronteres exteriors de la Unió i es tornen a alçar les interiors: l'ideal transfronterer de Schengen s'esvaeix. Els autors s'interroguen com afectarà tot això la memòria compartida dels europeus, com es recordaran la crisi humanitària i les seves conseqüències. Sigui com sigui, constituirà un tema central per a l'estudi de la memòria a Europa.

 

 

NOVETAT «Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud», Enric Pujol i Queralt Solé (eds.), Mirmanda-Ed. Afers. 2016.

Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud (Afers/Mirmanda), vol remarcar l’existència d’una memòria compartida pels catalans, més enllà de divisions polítiques i administratives. La importància d’aquesta memòria comuna és fonamental per tal de poder parlar de nació. Ho és, d’important, per al cas català, com ho és també per a qualsevol altra realitat nacional o estatal.
De fet, l’estudi de la memòria col·lectiva ha centrat una branca importantíssima de la recerca dels historiadors, pensadors i altres científics socials d’aquests darrers temps. I ha tingut concrecions molt brillants, com l’obra pionera dirigida per Pierre Nora, Les lieux de mémoire (Els llocs de memòria), referida a la República francesa i publicada en set volums en el període 1984-1993. Aquesta obra, que implicà un gran nombre de col·laboradors, va intentar analitzar com aquesta memòria col·lectiva es nodria, es reproduïa i s’expandia a partir d’uns indrets, uns «llocs» molt concrets destinats a aquesta finalitat. Segons els responsables d’aquell projecte, tan «llocs de memòria» eren els monuments i les commemoracions com el mateix territori, els símbols, l’aparell de l’estat, la llengua, les tradicions i costums, els arxius, els manuals escolars, els llibres, la gastronomia o els cafès. El ventall era amplíssim. L’impacte de l’obra fou fulminant, sobretot perquè el que s’havia fet en el cas francès era extrapolable a d’altres realitats, ja fossin estats constituïts o nacions no reconegudes internacionalment com a tals.
A Catalunya, el primer a aplicar els criteris de Pierre Nora fou Albert Balcells, amb la seva obra Llocs de memòria dels catalans, que va rebre el premi Carles Rahola d’assaig i que es va publicar el 2008. El llibre s’inscrivia en una reflexió sostinguda per l’autor al llarg dels anys sobre les relacions entre memòria, història i identitat nacional. Per això hem pensat que era la persona més indicada per redactar el pòrtic d’aquest volum.
El nostre propòsit ha estat el de realitzar un aplec d’estudis que constituïssin una aportació útil en l’anàlisi d’una temàtica que per a nosaltres, els catalans, esdevé indefugible. Naturalment, no podíem abordar un treball de l’abast del que va dirigir Nora, però sí que, a partir d’uns escrits que tractessin aspectes concrets, hem volgut mostrar l’amplitud de punts d’interès que pot tenir la qüestió.
D’entrada, hem partit del mateix territori com a memòria. Una temàtica clau en el cas català, sobretot a l’hora de fer-ne una consideració de conjunt. No hem volgut desatendre, però, espais especialment emblemàtics. I, juntament amb el territori, les persones. Vistes, però, des d’una perspectiva dinàmica, en trànsit i en situacions límit, com són els moments de guerra i exili.
En un segon bloc, apleguem els estudis que fan referència a la transmissió d’idees, al paper de la fotografia, a l’art, a la literatura, als símbols i als arxius com a dipositaris de la memòria. Uns àmbits també compartits enllà de fronteres.
Els autors del escrits són persones que coneixen bé la matèria tractada i que s’han esforçat per fer uns treballs sintètics, rigorosos i que despertin la curiositat del lector. No en va, una altra de les principals finalitats del llibre ha estat la d’estimular nous treballs sobre la qüestió o, per què no, un treball de conjunt sobre els Països Catalans.
Enric Pujol
Queralt Solé
* * *
Índex
Enric Pujol i Queralt Solé
Introducció. Una memòria compartida.
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud
Albert Balcells
Pòrtic.
La memòria col·lectiva i la història de la memòria
I
Territori, persones i memòria
Enric Pujol
La memòria de la nació, la nació com a memòria
Antoni Pol
Andorra, un lloc de memòria
Pep Vivas
La memòria social i la Cerdanya:
alguns elements de connexió
Miquèl Ruquet
Memòria dels passos transfronterers a Catalunya
durant la Primera Guerra Mundial
Jordi Font
Escenaris liminars, exili i memòria.
Algunes reflexions des d’un museu a la (post?)frontera
Eric Forcada
Perpinyà com a lloc de memòria a través de les imatges
d’Auguste Chauvin
II
Idees, cultura i memòria
Albert Testart
Diferents valors republicans per a diverses repúbliques
Marc Sogues
«La terra que guarda els records…»
L’alta Garrotxa com a lloc de memòria a La punyalada de Marià Vayreda
Mariona Seguranyes
L’art, una memòria compartida, de Picasso a Dalí
Erola Simon i Lluís Obiols
L’arxiu, font per a la construcció de la memòria col·lectiva:
el cas de la Cerdanya
Marta Rovira
Els llocs de memòria com a símbols nacionals. Entre fronteres