22 de març 2019

Debat-Presentació a ANDORRA - Exili(s) i república catalana - 27 de març 19h


La llibreria La Puça, la Societat Andorrana de Ciències i el grup mirmanda us conviden

Dimecres 27 de març de 2019 a les 19h
a la presentació-debat
Exili(s) i república catalana
vista des de Mirmanda


 arran de la presentació del número 12-13 de la revista de cultura mirmanda

a la Llibreria La Puça
(Carrer de la Vall, 18. Andorra La Vella. Tfn. +376.827.726)
Hi intervindran:

Antoni Pol i Solé (arquitecte i membre de la SAC)
Oliver Vergés (editor i membre de l’IECAU)
Oscar Jané (codirector de Mirmanda)

Al final de l’acte, servirem una copa de vi
+ info: http://mirmanda.blogspot.com i www.mirmanda.com

19 de març 2019

Presentació-debat a Perpinyà, dijous 21 de març de 2019


El Casal de Perpinyà, la Llibreria Catalana i mirmanda
us conviden Dijous 21 de març de 2019 a les 19h
 
a la presentació-debat

La república catalana vista des de Mirmanda 

arran de la presentació del número 12-13 de la revista de cultura mirmanda

a la seu del Casal de Perpinyà
(23, avinguda del Liceu, Perpinyà. Tel. 04.68.55.47.90 / elcasalperpinya@gmail.com)

Hi intervindran:
Enric Pujol (antic director de la Casa de la Generalitat)
Joan Peytaví (historiador i filòleg)
Oscar Jané (codirector de Mirmanda)

Hi sou tots/totes convidats/des!!


22 de gener 2019

«Filferros a Europa», per Salvador Vendrell


 Un dia us vaig explicar que Mirmanda, ara, és una revista, però que fa molt de temps era una ciutat més antiga que Barcelona situada al Rosselló, a la Catalunya no espanyola, a l’estat francés. Era un indret de fades que segurament va ser destruït per un tsunami de la mar que només ens deixà unes restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Jacint Verdaguer en el seu poema èpic Canigó ens en donà notícia: «Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven».
 
Ara, però, Mirmanda és un grup de pensament i una revista de cultura dirigida per Òscar JanéÈric Forcada, escrita majoritàriament en català que s’ocupa de temes de filosofia, història, socials, art..., fent de temes locals un element d’estudi universal. Com que el meu amic Vicent Olmos és membre del consell assessor de la revista, m’ha fet arribar el número 12/13, D’Argelers a Calais i Brussel·les Els no-llocsde l’exili. La república catalana, que compta amb interessants articles que són d’una actualitat extrema, com un poema de Joan Brossa: «Subratlla la raó qui no la té/ la pols ressona damunt l’estructura,/ i mar i terra mostren la juntura/ girada per la sang i pel diner.»
(...) 
ARTICLE SENCER A: https://editorialafers.blogspot.com/2019/01/filferros-europa-per-salvador-vendrell.html?fbclid=IwAR3KqvF6ms00gSaGEYpclB3MiD-XGpslqALTZFa4ct3K1rK9qIaSwz8HhCk 

«Un nou número de ‘Mirmanda’, d’Argelers a Calais»


Quan fa pràcticament dos anys vam decidir dedicar els mesos a debatre i parlar de fets essencialment humans i terribles que estaven succeint al nostre voltant, com ara l’arribada massiva de persones fugint de la guerra i la misèria a Síria i a d’altres indrets, i la forma com Europa els estava acollint, el nostre primer pensament ens va dur a 1939: Argelers. Argelers com a símbol de diversos despropòsits: el de la mateixa guerra, el del drama de l’exili i la fugida, però també el de la reacció política o, més aviat, el de la negació de la dimensió del succés. El fet de saber que aquella arribada de republicans del sud, que havia anat fent-se amb comptagotes fins llavors, es podia convertir en una allau humana de dimensions desconegudes i difícils de gestionar. I així va ser. Tanmateix, entre ésser desbordat i la reacció de menysteniment hi ha un fossar molt gran, massa gran. I aquelles imatges que, durant un temps, massa poc temps segurament, han omplert actualment les pàgines dels diaris i de la televisió, de persones refugiades, amuntegades o en condicions de vida pèssimes i miserables a Calais el 2015 i aquelles que els catalans mantenim a la retina de l’Argelers de febrer de 1939, no hi ha gaires diferències. Potser la diferència major és que ara no hi ha un Argelers, sinó que n’hi ha molts, diversos i repartits a les portes filferrades d’Europa, una Europa que nega el que és una evidència.

ARTICLE A: https://editorialafers.blogspot.com/2019/01/un-nou-numero-de-mirmanda-dargelers.html?fbclid=IwAR00etcEocd0pnNcLSMJu3jfSdrIWoI_ROkS6OHxQ11_zM8pnTcs2L0er98

Nou Mirmanda (12-13): "D'Argelers a Calais [i Brussel·les]. Els no-llocs de l'exili · La república catalana"

Sem molt contents de comunicar-vos la nova publicació de la revista Mirmanda 12-13, un número doble amb el títol "D'argelers a Calais [i Brussel·les]. Els no-llocs de l'Exili | la república catalana".
Compta amb un assaig fotogràfic magnífic de Francesc Guillamet.
Ja es pot adquirir a les millors llibreries del país!!

"D'Argelers a Calais [i Brussel·les]. Els no-llocs de l'exili · La república catalana"
ISBN  978-2-9566098-0-3
ISSN: 1957-0201.
Preu: 15€
146 p.

Índex: D'argelers a Calais [i Brussel·les]. Els no-llocs de l'Exili | la República catalana / Editorial / Dossier: Part I – Els no-llocs de l’Exili: Daniel Gamper: Tanatopolítica a les fronteres / Joan Enric Campà i Molist: Identitats, fluxos migratoris i límits fronterers / Neus Arnal Dimas:Els no-llocs de frontera / Gessamí Olesa Sancho: Les fronteres com a lloc de no-dret / Rocío Ruiz: Els exilis catalans a Mèxic: tres generacions, moltes històries i cap retorn definitiu / Part II – La República catalana: Xavier Diez: La ruptura [+ cronologia] / Joan Peytaví Deixona: Catalunyes, del Nord i del sud, França i Espanya. Reflexions sobre el procés de la república catalana vist des de l’altra Catalunya històrica / Joan-Francesc Castex-Ey:«El procés»: quina solidaritat nord-catalana? / Joan-Lluís Prat: Referèndum és democràcia / Anna Pi i Murugó: La lluita per la independència de Catalunya des de l'exterior i les ANC exteriors. Una mirada des de la perspectiva transnacional (el cas de Mèxic) / Part III – In Memoriam: Enric Pujol: Manuel Costa-Pau, imprescindible / Vària (Part IV): Mercè Rius: L’endemà de la filosofia / Resums / Fotografies: Francesc Guillamet.


04 de juny 2017

Jornada-debat D'ARGELERS A CALAIS - 16 de juny de 2017 al MUME

Amics i amigues,

Ens complau de comunicar-vos que el pròxim 16 de juny, a les 10h, el MUME acollirà la jornada de debat “D’Argelers a Calais. Els no-llocs de l’exili, l’exili com a no-lloc”, organitzada pel Grup Mirmanda. La jornada, que compta amb diferents participants, té un caire marcadament transversal i vol ser una aportació al debat sobre una qüestió tant actual com és l’exili i els moviments migratoris.
Tenint present que el pròxim 20 de juny és el “Dia Mundial de les Persones Refugiades” la proposta que fa el Grup Mirmanda, amb la col·laboració del MUME, és una oportunitat per reflexionar i prendre consciència d’una problemàtica d’ordre global que, alhora, té unes efectes molt marcats en entorns locals com en el passat va succeir a Argelers, Sant Cebrià o el Barcarès i, actualment, està passant a Calais, Lampedusa o Idomeni. Llocs que esdevenen realitat i metàfora d’un món convulsionat.

L’assistència és lliure. Es recomana, però, la inscripció a info@mirmanda.com
Durant la jornada, també es farà una visita a les exposicions del MUME.
A l’espera de comptar amb la vostra assistència, us saludem ben cordialment i us hi esperem!!
+ info: https://www.facebook.com/events/945005565640277

28 de maig 2017

Amb motiu de la mort de Miguel Abensour

El passat 22 d'abril va morir a París el filòsof Miguel Abensour. Abensour era sens dubte un dels filòsofs francesos actuals més reputats. Era, també, membre del consell assessor de la nostra Revista de Cultura Mirmanda, des del primer moment en què va començar a caminar. Abensour, generós, ens va ajudar des del dia en què li vam explicar la nostra idea a través del company Jordi Riba. Abensour havia conegut i estat company de Joan Borrell, a qui vam dedicar el primer número de Mirmanda. I això es notava, i s'entenia.

Des de Mirmanda hem volgut fer una petita nota en memòria de Miguel Abensour i publicar l'escrit que, un altre amic seu i company de Mirmanda, el també filòsof Patrice Vermeren, ha escrit per a ell.


J’ai rencontré Miguel Abensour dans le train entre Paris et Reims, à l’époque où il venait de fonder le Centre de Philosophie Politique de l’Université de Reims. Professeur à l’école normale d’instituteur de Troyes, j’étais aussi  chargé des cours de philosophie dans le département de sciences économiques de l’Université de Reims. Une université dont le département philosophie était sinistre et sinistré, tandis que rayonnait sur le même campus et dans la Faculté de droit et sciences politiques l’astre abensourien, son cours suivi par toute une communauté d’étudiants, de professeurs et d’auditeurs libres saisie par un projet  philosophique qui s’ancrait résoluement dans trois directions : 1) dans le diagnostic d’une crise de la modernité 2) dans une lutte contre la restauration de la philosophie politique académique 3) dans l’idée régulatrice de recouvrer, reconquérir, l’irréductibe hétérogénéité des choses politiques et penser l’énigme du vivre-ensemble humain. Ses références privilégiées : Hannah Arendt, Jürgen Habermas, Claude Lefort, étaient étrangères à ma formation philosophique canguilhemienne et à mon engagement dans la revue Les Révoltes Logiques aux côtés de Jean Borreil, Geneviève Fraisse, Jacques Rancière et Stéphane Douailler, mais nous conversions obstinément sur le dix-neuvième siècle, et singulièrement sur Pierre Leroux. C’est dans ces circonstances qu’il m’a proposé de diriger ma thèse sur le jeu de la philosophie et de l’Etat, et il m’a soutenu jusqu’à me faire entrer au CNRS. Il a fait la carrière professorale de bien d’autres philosophes de la génération de 1968 comme Georges Navet, Martine Leibovici et Etienne Tassin, et nous lui devons, destin improbable,  d’être devenus professeurs d’Université. Si je puis dire, il nous a institutionnalisés.

Il avait écrit sur Saint-Just et sa tentative de sortir de la Révolution par les institutions, parce que sa conviction, avec Deleuze, était que l’institution est un modèle positif d’action, tandis que la loi est une limitation des actions. Son élection comme président du Collège international de philosophie l’a illustrée autant que son passage à Reims ou à Paris 7 . Pour utiliser une expression célèbre, il a mis le feu à la philosophie. Il y avait dans le Collège la possibilité d’un travail en commun et d’une ouverture de la philosophie à son extèrieur, comme dans l’école de Francfort. Mais surtout il a mis le conflit au principe du Collège, parce que pour lui cette communauté philosophique, pour être elle-même, ne pouvait être qu’un espace agonistique qui doit se reconstruire sans cesse si elle veut sauver sa nature d’institution utopique vouée à l’émancipation. Celui qui avait institutionnalisé à l’Université la génération philosophique soixante-huitarde, du même geste, cultivait la marginalité dans l’institution utopique du collège parce que « son projet l’ouvrait à la prise en compte des possibles,  et donc en rupture avec l’ordre établi ».

Et c’est aussi sans doute ce qui caractèrise son œuvre philosophique. Horacio Gonzalez , le directeur de la Bibliothèque Nationale d’Argentine, a remarquablement saisi le geste philosophique de Miguel Abensour comme un processus de libération des textes : « Pour Abensour, les textes son des preuves « en acte » d’un sentiment utopique (…). Si utopie il y a, c’est parce qu’il y a une lecture des textes faisant appel à leurs lignes de fuite, à leurs noyaux sans cesse irrésolus ». Ce que perçoit bien Horacio Gonzalez, c’est que le but d’Abensour est moins de proposer une théorie de l’utopie  que de provoquer chez le lecteur des sentiments qui révèlent les pensées qui sont le fruit de l’imagination utopique, et des sentiments qui vont provoquer le lecteur en acte à reprendre sa lecture, à libèrer les textes d’eux-mêmes, à les sauver, parfois contre eux-mêmes.  Lire Abensour lisant des textes oubliés, ou retrouvant le fil conceptuel perdu d’autres textes, ce serait accepter d’entrer dans la peau de ce personnage utopique : le lecteur émancipé. Je concluerai par la citation d’une lettre qu’une de mes doctorantes latino-américaines m’a adressée hier, Luz Maria Lozano, professeure à l’Université del Atlantico de Barranquilla (Colombie) : « Cher Patrice, Miguel Abensour est mort et laisse le poids de la mort avec vous parce qu´un ami est parti, cependant l´inmortalité de sa pensée reste avec nous, restent aussi les utopies”.            

                                                                  Patrice Vermeren, Université Paris 8.