12 de desembre 2012

Nou número de Mirmanda (7): «Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país / Les Pieds-noirs catalans. Une question de pays»

Els ponts s’esquincen,
Però els ponts perviuen com una cicatriu.
Cal parlar-ne sense embuts,
Per viure-ho com un tot.
Cinquanta anys és un temps suficient en la història contemporània per a mirar enrere i fer un estat de la qüestió. El cas de la independència d’Algèria, un procés que va ser profundament dolorós tant en la tradició colonitzadora europea com en els lligams interns de la mateixa Àfrica del Nord, representa una fita en la història de França i de bona part de països en vies d’alliberament en aquella època. El 2012 aquest aniversari ha estat recordat a França i a d’altres territoris del Magrib, però segurament amb menys intensitat de la que es podia esperar. Les raons poden ser la greu crisi econòmica, el ralentiment del flux migratori i les mateixes eleccions presidencials i legistalives franceses que han demanat prudència davant de commemoracions i recordatoris com aquests. Sigui com sigui, el record de la independència algerina ha seguit viu a França de diferents formes: per la repatriació i repartició d’aquells que s’havien establert al país mediterrani amb anterioritat; per la migració consegüent de persones del Magrib aprofitant el pont obert i les condicions socioeconòmiques de França —i que mai no ha gaudit d’un bon enteniment entre els receptors ni els de l’origen mateix envers els migrants— i la relació de tot plegat amb la política contemporània francesa.
I és que l’existència, el repartiment i el difícil —impossible o irreal— arrelament dels Pieds-noirs a la «metròpoli» ha estat tot sovint al centre del debat. Pieds-noirs com a símbol d’aquell alliberament d’Algèria —i altres colònies, donant veu a la fi de l’època colonitzadora—, però també com a símbol d’una França mítica, mitificada, gran i poderosa, tant a ultramar com a la mateixa terra mare. I en el retorn, la decepció. Per part dels Pieds-noirs perquè es van sentir «traïts», abandonats, pels seus conciutadans, pel seu màxim exponent, el mateix De Gaulle. Per part de la França que els acull, perquè els Pieds-noirs eren europeus-africans que somiaven una Europa en un exili econòmic perfecte. La compensació fou econòmica i territorial, van obtenir espais i privilegis —alguns dirien que es van fabricar guetos i injustícies. Tot i el temps que ha transcorregut, aquests Pieds-noirs instal·lats principalment a la costa mediterrània de França i també a Còrsega, no han aconseguit, ni aquí ni als països d’origen respectius, que es consolidés un punt de trobada amb els habitants d’un Estat que ja havien iniciat una via de modernitat lluny de les colònies.
La vida dels Pieds-noirs en el seu retorn es resumeix en una construcció col·lectiva d’un imaginari comú, del qual queden exclosos els autòctons. Queden exclosos ells mateixos també de l’imaginari viscut en la quotidianitat on són instal·lats. Això provoca una comunicació local difícil i complicada i augmenta la vida endogàmica, a imatge d’una vida en «exili», o tal com la vivien a Algèria. Així, moltes d’aquestes famílies mantenen la idea que França és una potència mundial i, sobretot, fan perdurar la seva cultura, els seus costums que havien estat incorporats als del territori africà. I és que molts d’aquests Pieds-noirs havien arribat a Àfrica fins i tot al segle XIX.
Hi ha molts estudis demogràfics i quantitatius sobre els Pieds-noirs, i pocs qualitatius i socioculturals. Els Pieds-noirs, Potes negres al Rosselló com a mostra precisament d’aquesta incomprensió i xoc en l’arrelament dels nouvinguts, eren tanmateix majoritàriament catalans. Això és quelcom conegut en els llocs d’origen. És, també, un fet amagat o desconegut per la historiografia francesa. Només un tal Albert Camus acaba citant i donant forma al perquè del seu interès africà, anomenant els seus orígens menorquins. I és que, efectivament, i aquesta és la novetat —tan simple com parlar-ne, fer-ho extensiu al conjunt de l’imaginari col·lectiu—, la major part d’aquests Pieds-noirs provenien del País Valencià, de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Empordà o el Rosselló. Tant en l’època colonial com en el retorn, la llengua comuna fou el català, els costums gastronòmics, les danses, els vestits, etc. Queda molta feina i recerca per fer, molta sensibilitat a l’hora d’apropar-se a la realitat que perdura d’aquest procés. És, per tant, més que cap altra cosa, una qüestió. De país. Els Pieds-noirs catalans són i van ser. Calia parlar-ne, explicitar-ho, des de l’origen fins al lloc d’arribada. Un lloc d’arribada, segurament un dels més importants, fou el mateix Rosselló. Un territori que, al llarg del segle XX, s’ha «especialitzat» en l’acollida d’exiliats de tot tipus. Per tant, el repatriament de «colons francesos» consistí en el retorn de centenars de famílies d’origen català que, per la via de l’economia i el comerç, havien arrelat i servit a França.
 
La mirada oberta de les imatges que acompanyen aquest número de Mirmanda dedicat a pensar els Pieds-noirs catalans i els seus contorns evolutius fins al retorn forçat, ve donada per Hugues Argence. Inspirat des de sempre per la temptació fotogràfica del que l’envolta, Argence ha volgut i ha sabut crear uns espais comuns i, alhora, ben diferents que entre Catalunya i el nord d’Àfrica han acompanyat les seves sensacions. En el seu retorn mateix cap a les arrels paternes, cap a una Catalunya oberta al futur, Argence va adonar-se del lligam passat i present d’uns familiars que, d’una manera o d’una altra, havien confluït al Mediterrani. La cultura que ell és capaç de plasmar —pedres, persones, vestits, símbols, tradicions, paisatges, etc.— vesteix a la perfecció allò que, durant tant temps, la realitat pied-noire ha deixat en silenci, per voluntat pròpia o per desconeixement social. El fotògraf aporta una sensació de «plaer immediat», immens, com ell mateix acostuma a dir. Ja sigui per una percepció personal de les arrels, ja sigui per un desig de captar les influències del record, Hugues Argence domina el blanc i negre i té el do d’esdevenir un mirall, transparent i lúcid, un ull candent i encuriosit. Argence és, com deia fa un temps la periodista nord-catalana Sandra Canal, «l’ull de Catalunya. La veritable. Aquella que exalta el seny i la rauxa».
Textos i imatges s’entrellacen per a donar, de manera harmoniosa, una mirada que abraça el conjunt dels Països Catalans i que conflueix en un nord que, ja per tradició, ha esdevingut terra d’acollida de refugiats i errants polítics. Aquest cop, però, els nouvinguts i els autòctons tenen —tenien— molt més en comú del que mai ningú no podria pressuposar, esquinçant els interessos polítics que han fet d’uns els fidels soldats d’una República postcolonial en la memòria i dels altres, uns agres hostes. I és que, en definitiva, la llengua, la gastronomia, la cultura en general, fa que uns i altres siguin elements més comuns que el que la mateixa República podia haver sospitat.
 
Mirmanda, 7 (2012), pp. 5-7
Núm. 7 (2012)
Sumari
Editorial
Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida
Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)
Migracions i exilis
Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon
Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes
Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs
Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)
(Des)arrelaments
Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962
Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa
Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012) 
Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França
Addenda (a)fronterera
Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat
Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera
Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales
Resums