24 de març 2014

Nou número de la revista Mirmanda - "Els Països Catalans. Assaig" (150p.)

* * *

 
No és una cosa nova, pero tampoc tan llunyana. Parlar dels Països Catalans des de Mirmanda és quelcom de natural, d’útil. Tanmateix, el seu sentit ha evolucionat. Ha nascut i ara està decidint si segueix el seu camí o si ha de canviar. Mirmanda observa, assaja una història, la de tots alhora, la d’uns territoris amb poesia pròpia. Lluny de les definicions ofensives o sense sentit, les aportacions que s’agrupen en aquest número no són un compendi, sinó un assaig d’idees, de pensaments, tots a una, fins i tot si deixen de dir el mateix. En el camí de l’interior cap enfora, del món local dins una mirada global, el pas de la frontera ens havia dut a mirar el cas dels exiliats d’Àfrica. No pas uns exiliats qualssevol, sinó uns neoexiliats d’una casa, la que creien seva, esdevinguda una imatge, un mite. En aquest mite s’hi retroben persones, famílies senceres que, vingudes dels quatre cantons dels Països Catalans, ens van dur a parlar-ne, sense embolcalls polítics, sinó humans. Tot avançant en la mirada des del nord estant, les mirades d’aquestes persones, la seva llengua, les seves tradicions, les seves arrels tenien totes un espai comú. En la majoria dels casos, la (re)trobada al nord, a la Catalunya del Nord, o bé directament a casa de cadascú; en la majoria dels casos, la cultura i la llengua han estat oblidades per l’efecte atracció-recompensa de la «nació mare», tot i aflorar en cada racó. Els Països Catalans es retrobaven doncs en el viatge a Ítaca dels posteriorment anomenats «Pieds-noirs»...
I és d’aquests Països Catalans que, gairebé cinquanta anys després dels famosos escrits de Joan Fuster, volem parlar. Parlar com a símil de l’observació, que no de l’observança. Analitzar com a mostra de crítica i autocrítica, però també de la lògica sense pors. El cas dels Països Catalans no és únic, però és ben bé característic al món. Això ha suscitat i suscita dia a dia malentesos, crítiques, desafeccions i desconfiances. I tot i així, sobreviu amb el temps. Les lectures canvien, i aquella que significava la llibertat i la unió als anys seixanta del segle XX, és ara una declaració de principis, la de la queixa sistemàtica, la de la lluita contra el sistema. Per a d’altres, aquesta lectura passa sempre —o només— per la llengua. Aquella que, acceptant les seves diferències i vessants, és viscuda i emprada, i exerceix de mirall comú, de pont d’enteniment, de referent cultural i social; és la tranquil·litat del concentrisme humÀ. Negar-ho És, simplement, donar-li raó de ser, fer-la viva. Fer viu el significat mateix dels Països Catalans. Un xoc, però, que arriba en les lectures polítiques, degradades i velles, d’altres èpoques en el present. Però, política essencialment. Calia, però, una nova —i diferent— lectura, una lectura d’idees, de reinvencions del moment i que, pur atzar, coincideix amb un moment polític certament excepcional.
Els fets polítics que tenen lloc ara mateix al Principat de Catalunya no passen desapercebuts a ulls del món. Sí que ho són, aparentment, les demandes dels quatre racons dels territoris de parla catalana. O no. Els altaveus agafen forca i la societat alça la veu. Les lletres escrites són les que perduren, però no pas les que fan la història. I la història és la de tots. I així vam encetar, ja fa un temps, el camí de Mirmanda, amb atreviment i sense a prioris sobre la lògica territorial. Una lògica que comença i passa pel nord, però que troba refugi a Andorra, a les Illes Balears, al País Valenci`pa o a parts de la Franja. I al Principat —Catalunya, a seques, diran ja molts— a parts desiguals, amb necessitats ben diferents, amb demandes solapades.
Aquesta vegada, la mirada mirmandiana ofereix alhora una reflexió en el seu conjunt gràcies al projecte i a la reflexió que ens ofereix Jordi Puig. Un projecte que, tot agrupant la mirada de bessons —idèntics, similars, diferents, rars— es plasma en aquest número de Mirmanda, com una metàfora de les similituds i diferències de tots els territoris que componen —com a mínim, en l’esperit de qui així ho creu— els Països Catalans. En l’àmbit creatiu, Puig ha realitzat projectes en format expositiu o de publicació. L’any 2003 encetà sèries de retrats, com la que aquí ens acompanya. D’aquesta manera, fotografia col·lectius diversos mitjancant trobades ja establertes, o bé s’inventa nous col·lectius a partir de fets espontanis i convocatòries festives, amb una intencionalitat que va més enllà del resultat fotogràfic. Fa i desfà una unió significativa entre artista i objecte de retrat, entre persones i persones, en un espai fet seu en la majoria dels casos, el de l’Empordà. Un territori que desvetlla els mites de bona part d’un món, el català, que travessa ara per un moment que, potser efímer, quedarà a la retina de qui està a l’altra banda de la càmera, a l’altra banda de les lletres impreses, en el costat de qui viu i actua d’acord amb el seu món, el del segle XXI.
Índex

Editorial
 
Dossier
Els Països Catalans. Assaig / Les Pays Catalans. Essai
Assajar el concepte
Mariona Lladonosa Latorre
Catalanitat(s) als Països Catalans
Antoni Abat
Clàusules constitucionals contra els Països Catalans
Ramon Sistac
Coromines «revisitat».
El que s’ha de saber de la llengua catalana 63 anys després
José Enrique Gargallo Gil
Les terres de llengua catalana a la llum d’un parell d’obres imprescindibles
dins la catalanística i la romanística
Oscar Jané (compilador)
Països Catalans: Jaume Vicens Vives i Joan Fuster
Disseccions
Antoni Pol i Solé
El plurinacionalisme polític català i la via andorrana
Martí Crespo
Punt[cat] i seguit
Jaume Comas
El teatre català: una necessitat nacional
Bàrbara Schmitt Solà
O cantem o desapareixem. La glosa i els Països Catalans
Mirades Viscudes
Xavier Serra
L’editor Vicent Olmos i la historia de la revista Afers
Epílegs
Enric Pujol
Els Països Catalans i la (hipotètica) independència
del Principat de Catalunya
Víctor Labrado
Els Països Catalans (entre)vistos des del País Valencià
Joan Peytaví Deixona
Pensar i viure els Països Catalans...
del seu nord estant, d’arreu essent
 
Vària
Frederic Barberà
Nostàlgia colonialista i repressió traumática
en l’obra de Joan Daniel Bezsonoff
Łukasz Galusek
Els polonesos i els altres.
El tracte de la història i la memòria en el segle XXI

Resums
  
* * *
 
Mirmanda es pot trobar a les llibreries del país i també online a la web de l'editorial Afers

17 de març 2014

Sobre el "cosmopolitisme" i les fronteres

Text publicat a http://sciencepostremi.blogspot.com.es/2011/01/eloge-des-frontieres-suite.html

Les Frontières(suite): une approche philosophique


Chers élèves,

Afin de prolonger votre réflexion sur la question des "Frontières", notre excellent collègue de Philosophie, M. Coillot, vous propose la démonstration suivante:

Note sur le cosmopolitisme

Le thème des frontières appelle quelques développements sur le cosmopolitisme. En effet, le terme « cosmopolite » des mots grecs « cosmos », le monde, et « polites » citoyen, qui signifie « citoyen du monde » pourrait laisser penser que le cosmopolitisme appelle une abolition des frontières pour que le monde ne devienne qu’un seul état, et qu’à l’unité spatiale du monde et à l’unité de l’espèce humaine corresponde l’unité d’un seul Etat (serait-ce d’ailleurs un Etat ?).Il semblerait alors possible de poser cette question : se vouloir cosmopolite, est-ce vouloir la disparition des frontières et des états ?

Les deux pensées qui ont thématisé ce concept de cosmopolitisme n’ont nullement envisagé une telle disparition. Il s’agit des stoïciens et de Kant. On essaiera de définir ce que peut signifier la notion de « citoyen du monde » s’il ne se définit pas par l’absence d’Etat.

Dans la pensée stoïcienne, le cosmopolitisme se fonde sur l’unité de l’espèce humaine : la raison (le « logos ») est présente chez tout homme, mais aussi dans le monde (le monde est intelligible, et il faut surtout comprendre que pour la pensée ancienne, il est source de sens, en ceci que la raison individuelle est un fragment de la « providence » ou de l’esprit du monde. « Le monde est un vivant unique, avec une seule âme et une seule substance » écrit Marc-Aurèle, Pensées, II, 40).

C’est parce qu’obéir à sa raison c’est aussi obéir à un ordre du monde considéré comme bon et nécessaire que les stoïciens ont développé le cosmopolitisme. En effet si tous les hommes obéissent à leur raison, ils obéissent à un principe qui les rassemble au lieu de les séparer, principe qui dépasse les lois de la cité. La Cité-état des Grecs.

« Si la pensée nous est commune, la raison qui fait de nous des êtres raisonnables, nous est aussi commune ; et s’il en est ainsi, la raison, qui ordonne ce qui est à faire ou non, nous est commune ; par conséquent la loi aussi est commune ; s’il en est ainsi, nous sommes des citoyens ; donc nous avons part à un gouvernement, et par conséquent le monde est comme une cité ; car à quel autre gouvernement commun pourrait-on dire que tout le genre humain a part ? » Marc-Aurèle, Pensées, IV, 4.

Le cosmopolitisme trouve donc son fondement dans la conception que ces penseurs antiques se faisaient de la nature et du monde. On pourra parler à leur propos d’un fondement plus naturel que politique ou juridique du cosmopolitisme, puisqu’il n’est pas fondé par l’idée de droit ou d’Etat.

Si le fondement est plus « naturel » que politique, l’usage du concept de cosmopolitisme est plus moral que politique. Dans la citation ci-dessus de l’empereur Marc-Aurèle, il ne faut pas lire un relativisme des coutumes, mais plutôt un renforcement de l’obligation à bien vivre, à vivre selon le monde. De même qu’il est –la plupart du temps- condamnable de s’exclure des lois de la cité, vivre de façon injuste, c’est s’exclure du monde. Et s’il ne peut y avoir de gouvernement commun à tous les hommes que celui de la raison, c’est par absence de toute autre règle qui pourrait s’imposer à l’ensemble des hommes. Si le monde est comme une cité, c’est à défaut d’une cité réelle qui puisse rassembler tous les hommes. L’idée de cosmopolitisme pour les stoïciens, ce n’est donc pas faire un état mondial, mais plutôt un argument supplémentaire pour agir selon les préceptes stoïciens, pour agir en respectant « le grand Tout » du monde. Il est à noter que si le stoïcisme a pu devenir la philosophie officielle de l’empire romain, l’empereur Marc-Aurèle ne décrit jamais dans ses Pensées le cosmopolitisme comme quelque chose que l’empire romain devrait réaliser, comme si l’extension de Rome devait devenir un Etat mondial se justifiant par lui. On ne trouve aucune vision de ce type dans les Pensées. Autrement dit, dans la pensée stoïcienne, le cosmopolitisme est un concept moral qui ne trouve aucune concrétisation que nous appellerions aujourd’hui politique.

Cependant cela ne minimise pas l’importance de ce thème : les stoïciens ont respecté les lois morales comme si elles venaient de la nature (et pour eux tel était le cas) dépassant la contingence des naissances et des coutumes. « Par nature, à ce que disait Ariston, il n’y a pas de patrie » Plutarque, De l’exil.


La seconde pensée du cosmopolitisme est celle du philosophe allemand Emmanuel Kant (1724-1804). On la trouve dans trois œuvres, dont la première est tout à fait lisible par des élèves de terminale : Idée d’une histoire universelle d’un point de vue cosmopolitique, Projet de paix perpétuelle, et enfin Doctrine du droit, § 60. L’ordre de ce concept est difficilement définissable, il semble être de nature à la fois juridique et politique, et il est pensé dans l’horizon de la morale.

Dans le premier ouvrage cité, Kant pose qu’une constitution civile parfaite (c’est-à-dire une constitution qui permette aux membres de l’Etat d’épanouir leurs dispositions humaines) intérieure est liée à l’établissement entre les Etats de relations réglées par le droit. Sans doute faut-il comprendre que le risque permanent de guerre amène les Etats à instrumentaliser leurs citoyens. Ces relations réglées par le droit seraient rendues possibles par une Société des Nations qui permettrait à tout Etat, même le plus petit, de se voir respecté, non en usant de la force ou de sa propre appréciation du droit mais de cette société.

On voit par là que le cosmopolitisme que propose la pensée kantienne n’est pas non plus la suppression des Etats. Au contraire la paix perpétuelle ne peut venir que d’accords entre Etats : il s’agit bien, dit Kant, d’une société des nations, et non d’un Etat des nations[1]. La paix n’est pas la condition de l’établissement des Etats, mais la création des Etats la condition de la paix. Il s’agit en fait d’établir des relations de droit dans le but d’éviter la guerre, qui est un mal moral incontestable. C’est donc dans l’horizon de la morale que Kant pense le cosmopolitisme, celui ayant en quelque sorte le statut d’une espérance. Il s’agirait de parvenir à une alliance de paix et non pas seulement à un contrat de paix. Celui-ci ne fait qu’entériner la fin d’une guerre quand celle-là vise à les empêcher toutes. Elle aura pour but d’assurer la liberté des Etats.

Kant ajoute à cela que le droit cosmopolitique doit se restreindre aux conditions de l’hospitalité. Tout étranger dans un Etat doit pouvoir bénéficier d’un droit de visite, et non d’un droit de résidence (on parlerait aujourd’hui d’installation), ce qui implique que l’étranger ne doit pas être considéré comme un ennemi.

A ces quelques lignes, qui s’en tiennent au plus près des textes de Kant, on pourra ajouter les deux grandes lignes d’interprétation. Une première ligne d’interprétation pourra dire que le républicanisme intérieur (Kant appelle république la forme que prend un gouvernement qui favorise la libre volonté publique) ne peut se développer qu’avec le cosmopolitisme, avec ce que l’on pourrait appeler un républicanisme extérieur. Reprenant les idées de Kant, on pourrait alors dire que ce cosmopolitisme se dirige vers une Cité universelle, et que les droits qu’elle pourrait créer ne seraient plus seulement des droits entre Etats, mais des lois d’un Etat cosmopolitique, garantissant des libertés individuelles. Assez éloignées des conclusions que le philosophe tire de ses propres pensées, cette ligne d’interprétation est assez controversée.

Une seconde ligne d’interprétation voit dans le cosmopolitisme kantien une sorte de conscience d’appartenance à un même monde. En cela le cosmopolitisme ne se définirait pas par le fait d’être apatride ou de n’appartenir à un aucun Etat, pas plus que par le fait d’être un voyageur universel ou privilégié qui ne sentirait pas la contrainte des lois et des coutumes, mais par la conscience que « l’atteinte au droit en un lieu l’est ressentie en tous[i] ». Dans Le conflit des facultés, Kant avait vu dans l’enthousiasme qui accueillait la révolution française en Europe une preuve de la disposition morale de l’humanité : être cosmopolite, ce serait se sentir et se savoir concerné par les événements du monde, par tous les progrès et toutes les apparitions de la liberté dans le monde.


[1] Projet de Paix perpétuelle, 2è section, 2è article définitif.

[i] Op cit, 3è article.

Y. Coillot, pour l'équipe Sces Po.

01 de març 2014

"Reflexions sobre l’ultralocalisme" i "Ultralocalisme, un antídot contra l’esnobisme"

Com sabeu, Mirmanda fa un temps que s'interessa a l'Ultralocalisme. Vet ací dos textos interessants sobre el tema publicat per Núria Boix i Jordi Pedret a Sirventès

***

Reflexions sobre l’ultralocalisme (06/02/2014)

1. L’ultralocalisme, antídot contra l’esnobisme
En un article anterior, Jordi Pedret defensava una proposta que ell mateix anomenava com a ultralocalisme, i que s’oposava a l’universalisme, o més aviat, a l’esnobisme disfressat d’universalisme, que era incapaç de valorar les obres de la pròpia cultura si no era en comparació amb d’altres pertanyents a cultures de països molt potents a nivell cultural, que s’acceptaven com a universals i canòniques sense discussió. Es podria dir que vivim en una situació de colonialisme cultural permanent i bastant inconscient, ja el públic d’aquí només és capaç de valorar les creacions dels artistes locals en funció d’esquemes de qualitat i classificació no sorgits de la valoració de l’obra en si mateixa i en relació a la pròpia tradició cultural, sinó senzillament adaptats o traslladats acríticament: “És escoltar Vida secreta de Toti Soler (si és que mai s’arriba a fer) a partir de One quiet night de Pat Meheney, i no al revés; és llegir Vayreda (si és que mai s’arriba a fer) a partir de la literatura anglesa -Stevenson, Conrad, Wilde…-, i no al revés”[1] . L’article posa com a exemple d’artista ultralocal Perejaume, que “… no entén la creació desvinculada de l’indret”.  Aquesta reflexió m’ha portat a qüestionar-me quina mena de relacions, de vincles, establim amb el nostre entorn.
2. Formes de vida
Es tendeix a pensar que la vida als pobles, especialment si són prou petits i envoltats de muntanyes, implica una vida més a prop de la naturalesa. Certament, és més possible viure en consonància amb  l’entorn natural en un poble així que no pas en una ciutat. Però el fet és que avui en dia és més possible, però no necessari. Què fa la gent als pobles? Alguns són pagesos, sí, però pocs, cada cop menys, i la majoria dels qui ho són treballen un una agricultura molt tecnificada. Alguns treballen en les poques fàbriques que encara hi ha. També en comerços, en oficines, en el món del transport. I pel que fa a l’oci, la cosa encara és més clara: pel·lícules, ordinadors, música, bars, discoteques, compres en centres comercials. Conclusió: ni la feina que fan ni la manera de divertir-se els porten necessàriament a relacionar-se amb el seu entorn natural. A alguns els hi agradarà caminar per la muntanya, però serà una opció d’oci més, una afició com la pot tenir un conductor de metro de Badalona. I és que actualment, fins i tot en un poble petit  al mig dels Pirineus es pot viure amb tota naturalitat d’esquena al territori.

BladeRunner_Rachael
 I és que la vida als pobles cada cop s’assembla més a la vida a les ciutats, de la mateixa manera que viure a  Catalunya cada cop s’assembla més a viure a qualsevol altre lloc, almenys dintre dels països desenvolupats. Les noves tecnologies ens empenyen cada cop més cap a una vida virtual. Els nostres referents comuns cada cop estan menys lligats al país/ territori i a la cultura tradicional. Per exemple, si per Proust, el gust de la magdalena sucada en te el feia viatjar a la seva infància, la nostra magdalena generacional és el Bollycao; i els nostres mites, Bola de Drac o Heidi; els nostres paisatges emocionals s’ubiquen tant en els mapes del nostre país com en els rodets de les pel·lícules que ens han marcat. Un exemple del que vull dir: la cantant Russian Red situa el seu últim videoclip en una habitació trista d’un trist motel de carretera, que és un lloc amb el qual tots estem familiaritzats, no per què n’hi hagi molts (aquí tendeixen a ser prostíbuls) sinó perquè n’hem vist molts per la televisió. Les imatges, les representacions, els esquemes que habiten la nostra ment i la conformen tenen orígens diversos, i em pregunto si no comencen a ser més abundants les que hem rebut de manera mediatitzada (a través d’alguna pantalla) que les provinents de la pròpia experiència sensorial. Si penso en la meva col·lecció mental de paisatges, alguns els he viscut, d’altres els he visitat personalment (hi he anat), i encara uns altres els he conegut personalment… però a través d’un mitjancer, ja sigui un llibre, una pel·lícula, una sèrie… Quan vaig anar a Nova York la primera impressió va ser d’alegria i sorpresa, perquè realment era com em pensava que seria. I és que potser ens comencem a assemblar perillosament a aquella replicant tan perfecta de Blade Runner que no sap que ho és perquè té emocions i records d’infantesa implantats.

3. Una opció més
Aleshores, si aquest és el context, quin sentit té l’ultralocalisme artístic? L’art crea nous mons, microcosmos que tenen sentit en ells mateixos, però sempre a partir d’una experiència subjectiva; i  l’espectador, oient, lector els interpreta també basant-se en la seva pròpia experiència. Posem que la catarsi sigui, com a mínim, una de les funcions de l’art: el receptor de l’obra d’art percep en aquesta alguna cosa que li és molt propera, o almenys que l’afecta d’alguna manera, que el fa vibrar; que el concerneix en alguna cosa íntima, i d’aquest reconeixement en l’obra en treu saviesa, plaer i sentit.
Així, els artistes de la pròpia cultura que basen el seu treball en elements propers, ja sigui per la influència de certs paisatges, per reflectir una certa manera de parlar o de viure, per dialogar amb elements tradicionals de la cultura ens haurien de ser més propers, haurien de ser més capaços de produir en nosaltres aquest reconeixement íntim. Però no és així, no és necessàriament així, per molts motius: perquè la transmissió generacional de la cultura s’ha trencat, perquè hi ha cert colonialisme cultural, perquè vivim/patim una cultura de masses, i perquè, com ja hem dit, la nostra societat ens permet viure totalment d’esquena al país, al territori. Els artistes com Perejaume o Miquel Gil són una opció més, una opció que pot ser tan natural o tan poc natural, fins i tot tant esnob com la dels que se senten més a gust amb el hip hop. En fi, una opció amb que a mi m’atrau fortament, però que sé que no és l’única possible ni l’única autèntica (sense pensar-hi gaire em venen al cap dos artistes que també admiro: Tarantino i Bolaño, pels quals no és determinant la vinculació amb cap indret, almenys amb cap indret real, sinó amb un d’imaginari, el determinat pel món dels còmics i les pel·lícules de sèrie B l’un, i el de la literatura en general l’altre).Sí que podem afirmar, que l’ultralocalisme pot tenir molt sentit polític, i no per motius patriòtics (hem de fer cas als artistes locals perquè són dels nostres) sinó perquè amb les seves obres ens presenten o almenys ens suggereixen formes de viure que ara mateix són alternatives, i donat que la nostra societat té mancances òbvies, ens convé parar atenció.
Nuria Boix

[1]          http://sirventesrevista.wordpress.com/2013/12/15/ultralocalisme-un-antidot-contra-lesnobisme/

***

Ultralocalisme, un antídot contra l’esnobisme (15/12/2013)

Hi ha dues maneres d’entendre l’entorn (i la cultura) més proper i la relació que pot tenir amb allò que és universal: són l’universalisme i el localisme. La diferència rau en el punt de referència i en el vector. Quan el punt de referència és allò que ens és distant la mirada és universal, universalista, i en certa manera relativista. Aquest enfocament, propi d’El País, de la modernor, de festivals de música que preferiria no esmentar… cau fàcilment en l’esnobisme. És escoltar Vida Secreta de Toti Soler (si és que mai s’arriba a fer) a partir de One quiet night de Pat Metheny, i no al revés; és llegir Vayreda (si és que mai s’arriba a fer) a partir de la literatura anglesa -Stevenson, Conrad, Wilde…-, i no al revés.
Per què no fer les coses, doncs, a l’inrevés, o millor, del dret. Per què no atansar-se a l’altre a partir d’un mateix, d’allò que és més proper? Per què no “valorar” (amb tots els sentits del mot) l’universal a partir d’allò local? D’això els antropòlegs en diuen etnocentrisme, en el millor dels casos i essent benevolents. Tanmateix hi escau més el terme localisme; i si la referència és, no ja l’entorn proper, sinó el que ens és extremadament proper, ultralocalisme. Així les coses, el Pirineu són els Alps en petit, o els Alps són uns Pirineus sense mesura? O encara més, una vall suïssa pot ser una traducció excessivament pulcra de la vall que uneix Dosrius amb Arenys de Munt, la vall de Canyamars. Qui millor ha desenvolupat aquesta perspectiva, a tots els efectes, és en Perejaume, i molt especialment un dels seus llibres, Obreda, que enguany ha complert els 10 anys. Permeteu que m’hi entretingui.

Ultralocalisme
En Perejaume, l’entorn cartografiat, la relació entre l’home i l’entorn, la creació artística imbricada en un lloc (l’ultralocalisme) són algunes de les constants que  centren l’obra poètica -i artística-. Toni Sala sintetitza aquesta concepció de l’art i la literatura perejaumianes quan apunta que la seva “és una obra caminada, impregnada del país immediat, la terra, el recorregut sensorial de cada sot, turonet, fondalada o clariana” (Sala, 2006: 105). La llengua perejaumiana ja suggereix aquestes possibilitats; és amant dels topònims, que apareixen en una quantitat més que notable en els diversos llibres, especialment en els dos primers volums de poesia, Oli damunt paper i Obreda. Cal tenir present, des de Verdaguer fins a Heidegger, que anomenar els indrets és una forma privilegiada de relacionar-s’hi i és també una mena de “catalogació” del món, per tal com la toponímia és la forma lèxica més integrada al territori, i expressa una relació indestriable entre home, entorn i història.
Perejaume no entén la creació desvinculada de l’indret, ni l’universalisme buit. Des d’aquesta perspectiva l’opció és la de l’ultralocalisme com a única possibilitat estètica fonamentada: “la vocación internacionalista como motor de la obra empequeñece […] no se puede ser universalista de una vez […] porque crea una cultura nómada pero sin tener un lugar donde ir […] una roulotte parada […] una actitud local me permite desplazarme puntualmente allí donde quiero” (Montolío, 1990: 152). O plantejat d’una altra manera, en positiu: “he optat per estavellar-me contra un lloc concret, petit i precís” (Nopca, 2011). Un cop llegida -i assumida com a pròpia- la mirada ultralocal de Perejaume, ja no me n’he pogut desvincular més. Suposo que amb aquestes línies no he estat capaç ni tan sols d’evocar-ne la profunditat. Per això suggereixo les pàgines poètiques i assagístiques escrites ara tot just fa una dècada a Obreda.
Jordi Pedret Rodes

PEREJAUME (2003) Obreda. Barcelona: Edicions 62.
MONTOLÍO, Celia (1990) “Perejaume: los nombres del paisaje”. Lápiz. Núm. 128-129. p. 58-67.
NOPCA, Jordi (2011) “Perejaume, o la natura feta paraula”. Ara. 02/10/2011.
SALA, Toni (2006) Comelade, Casasses, Perejaume. Barcelona: Edicions 62.