24 de maig 2013

L'ultralocalisme, l'"isme" que ens cal

Article d'opinió de Quim Torra a Catalunya Oberta (22-V-2013)


Des que he vaig llegir per primer cop la paraula m'hi vaig enamorar: ultralocal.
D’allò local a l’universal és una nova proposta del Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: "Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: «Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d'Òscar Jané i Xavier Serra).[Ultralocalisme. D'allò local a l'universal].
No és formidable?

A mi un dels fenòmens que més m'apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d'escombraries del veí (A més, cal tenir en compte que una part prou estimable d'aquests passa de la indiferència i el menyspreu a l'odi perpetu davant de qualsevol mínima expressió de catalanitat). Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore -els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra-. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història -vull dir, la història de les bosses d'escombraries-.. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà, que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, ja compleix automàticament les condicions d'universalitat, modernitat i contemporaneïtat.
És un fenomen relativament recent. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l'explosió d'art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l'ultralocalisme pot ser, probablement, l'"isme" que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència.

Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l'autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s'abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d'un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.
"Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal" afirmava Òscar Jané fa poc en una entrevista al Punt Avui. Fantàstic, esclar que sí! Si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans.

Els ultralocals pensen plantejar batalla als cosmopaletes -una altra troballa lèxica extraordinària-. Que la sort ens acompanyi. Preparats? Que comenci la partida!


10 de maig 2013

Presentació del llibre "Ultralocalisme" a VIC - divendres 17-V-2013

 
I... Divendres 17 de maig de 2013, a les 19:30 hores
presentem el llibre

«Ultralocalisme. D'allò local a l'universal» 
[Oscar jané & Xavier Serra, eds. / Ed. Afers-Mirmanda]
al Temple Romà de Vic - Patronat d'Estudis Osonencs
 (carrer Pare Xifré, s/n, de Vic, e-correu: info@patronatestudisosonencs.cat)
 
Hi intervindran:
David Cao (historiador i secretari d'estudis del Patronat)
Jordi Figuerola (historiador i professor de la UAB)
Oscar jané (editor de Mirmanda i professor de la UAB)
 
Hi sereu benvinguts!!

Presentació del llibre "Ultralocalisme" a Sabadell - 16-V-2013

El dijous 16 de maig de 2013, a les 19:30 hores
presentem a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach
 (carrer Indústria, 18, de Sabadell, tel.: 937 258 564), el llibre

«Ultralocalisme. D'allò local a l'universal» 
[Oscar jané & Xavier Serra, eds. / Ed. Afers-Mirmanda]

Hi intervindran:
Josep Lluís Martín i Berbois (historiador i coordinador de la secció d'història)
Jordi Riba (filòsof, professor de la UAB i membre de Mirmanda) i Òscar jané (historiador, membre de Mirmanda i coeditor del llibre). Us esperem a Sabadell...!

"L'ultralocalisme, remei contra el «cosmopaletisme»"

Article d'opinió de Vicenç Pagès Jordà a El Punt-Avui (10-V-2013)
 

A la introducció del llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (editorial Afers), Òscar Jané estableix que vivim en l'era del cosmopaletisme. Afegeix que els anhels de grandesa cultural han fet malbé Barcelona fins al punt que ha deixat de ser la capital del país i el punt d'aglutinació de la cultura catalana. «Potser Barcelona està destinada a esdevenir un simple centre de distribució de mercaderies: un pur enclavament logístic.» A continuació, diferents assagistes presenten aportacions ultralocals: concretes, vives, potser extensibles, multiplicables. En resumiré dues.
En el text «Iniciació al mite de Figueres», Enric Pujol analitza les raons que van convertir una ciutat entre petita i mitjana com Figueres en un referent de cosmopolitisme i progressisme. Esmenta la base econòmica, la situació geogràfica i també l'elaboració intel·lectual continuada de la pròpia especificitat, aturant-se en aspectes com el lliure pensament, el republicanisme federal, l'urbanisme cívic, l'associacionisme cultural i la proximitat a la frontera, que van fer possible que sorgissin individus com Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Alexandre Deulofeu i Met Miravitlles.
Paül Limorti firma «Un grapat d'ametles tendrals: Azorín ultralocal», que analitza la identitat de José Martínez, escriptor del Vinalopó amb vocació castellana que va acabar exportant lèxic català a la llengua veïna: picheles, peroles, perniles i sobretotoxear, transcripció del verb aüixar, que significa “Fer fugir algú amb crits d'amenaça”, format a partir del crit “uix”. El verb azorinià oxear apareix al seu llibre Españoles en París i és el tema d'un article titulat precisament «Oxear» que va publicar a l'ABC de Sevilla. El mateix Azorín cita La Rouchefoucald per posar-nos sobre la pista: «L'accent du pays où l'on est né demeure dans l'esprit et dans le coeur, comme dans le langage.»
Dalí internacionalitza els paisatges de l'Empordà i Azorín incorpora a l'espanyol el català de Monòver. Són exemples d'ultralocalisme fructífer. Dieu-me pagès, però m'interessa més la Ferrara de Giorgio Bassani i la Mequinensa de Jesús Moncada que no pas el Brooklyn de Paul Auster o el Manhattan de Woody Allen. Em molesten aquestes identitats globals que el centre injecta a la perifèria. Potser perquè vivim temps de fatiga urbana, tot d'editorials dinàmiques sorgeixen o s'instal·len fora del centre (que sol ser la perifèria d'un altre centre). Aquest llibre, el més ultralocalista de tots, és prou coherent per presentar-se amb peu d'impremta de Catarroja, Figueres i Perpinyà.

L'apunt
Òscar Jané afirma, a través dels articles d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière i Andreu Balentque, que la perifèria s'erigeix en un dels centres neuràlgics de creació.
 

«Mirmanda», la revista de l’(a)frontera

Ressenya de Josep Santesmases i Ollé al Suplement de Cultura de El Punt-Avui (10-V-2013), p. 14
Mirmanda és una revista anual de cultura editada per l’associació del mateix nom ubicada a banda i banda de l’Albera. Dirigida per Òscar Jané (UAB) i Joan Peytaví (UPVD), amb set números al carrer és una aposta valenta, intel·ligent i necessària que pretén establir unes conductes de relació cultural fluïdes sense brolla mental que impedeixi les relacions entre el nord i el sud de la frontera estatal. Intel·ligent també en les propostes temàtiques que configuren cada número. En aquest darrer, tracta «una qüesti. de país» com defineix el subtítol de la proposta: Els pieds-noirs catalans, que afecta diversos territoris de parla catalana, la Catalunya del Nord, el País Valencià i les Illes.
 
Diversos articles per analitzar el fenomen de l’emigració a Algèria i el seu retorn o repatriación a partir de la independència, el 1962. Històries conegudes en alguns casos o no tant en molts altres, que en els darrers anys han estat objecte d’estudis molt acurats, i que ens retornen la duplicitat dels processos migratoris tenint com a epicentre les terres colonitzades nord-africanes.
 
Mirmanda ha sabut treure suc de les realitats polítiques i administratives molt diferents que s’han anat configurant i consolidant des del Tractat dels Pirineus. Per exemple en el número anterior, República sense ‘Repúblique’ des de les realitats històriques republicanes tan diferenciades, però també abordant el pensament republicà del segle XXI a Europa. O quan ha regirat el concepte de la frontera en el número 3 Pensar l’(a)frontera, o quan ha trenat concepcions de futures oportunitats històriques que s’aferren ja en el present, en els números 2 i 5: Territoris de l’art i Economia i turisme. Construcció d’un espai nacional.
Ens calen revistes d’ara i aquesta n’és una.
 

«Renegar del propi territori és ser ‘cosmopaleta’»

Entrevista de Carles Ribera a Oscar Jané (Codirector de Mirmanda) a La Contra de  El Punt-Avui (4-V-2013), p. 48
 

Mostrar-se al món tal com s'és pot semblar obvi però no ho és. Molt sovint l'obsessió per la globalització porta algunes mentalitats a oblidar unes arrels locals sempre sospitoses de ser provincianes. El professor de la UAB Òscar Jané (Barcelona, 1973) i el col·lectiu Mirmanda, que codirigeix, fa uns anys que reflexionen sobre la necessitat d'aprofundir en allò local per ser universal.
—En el llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (Editorial Afers), que ha coordinat amb Xavier Serra, vostè defineix Barcelona com una ciutat cosmopaleta. El concepte és una invenció seva?
Aquest terme va sortir en una reunió en la qual també hi havia Eric Forcada i Xavier Serra, discutint sobre el paper de la Barcelona actual. Molta gent té tendència a defensar i potenciar el cosmopolitisme de la ciutat, però entén això com renegar de l'entorn i del territori. Per això he escrit que a Barcelona es confon cosmopolita per cosmopaleta.
—Moltes ciutats que es defineixen com a cosmopolites no són altra cosa que arquitectures una mica diferents per acollir les mateixes franquícies comercials.
Hi ha llocs com ara Nova York i Tòquio que han seguit creant-se i recreant-se sobre una identitat pròpia. Barcelona és el que és gràcies a Gaudí i allò que la va convertir en una gran ciutat a principis de segle, i des de fa dècades està vivint d'això i, després, de voler imitar, sense donar-li contingut propi, altres ciutats del món. Barcelona ha de creure en ella mateixa com hi va creure al segle XX.
—Exercint de capital d'un país?
Barcelona ha de creure's la seva idiosincràsia, que és una capital no només per a Catalunya: ara amb el TAV ja no només molta gent de Perpinyà, sinó fins i tot de Montpeller, mira cap a Barcelona amb interès, i Barcelona ha de respondre apostant pel territori. No es pot ser una ciutat important amagant el que s'és.
—Tinc la sensació que aquesta crítica està feta des d'un amor profund per Barcelona.
Barcelona ha de ser una teranyina econòmica i cultural molt gran, però no només rebent i atraient, sinó també donant i fent que l'àrea propera sigui també dinàmica per ella mateixa. Muntar una empresa o un centre de recerca es pot fer a qualsevol punt de Catalunya, i Barcelona ha de creure en això sent el centre d'aquesta gran teranyina, sense voler-ho controlar tot.
—Un altre concepte que reivindica és ultralocalisme. Sona dalinià.
D'aquest terme, en va escriure l'escriptor de Perpinyà Patrick Gifreu als anys noranta, i de fet es remunta a la idea de Montaigne que per assolir la universalitat havies de passar per allò més local. I Dalí, com bé dius, va fer de l'espardenya o la barretina icones universals, i va convertir Portlligat en un indret universal. El romànic de la vall de Boí és profundament local però és mundialment reconegut. Ultralocal no vol dir tancar-se en la pròpia cultura sinó creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal.
—Creure més en la pròpia personalitat col·lectiva?
Donar cos a les coses, no ser eteri.
—El llibre que acabeu de publicar ha sorgit d'un col·lectiu anomenat Mirmanda. Qui sou?
Va néixer l'any 2006, adoptant el nom de la llegendària ciutat imaginària de la Catalunya Nord evocada per Jacint VerdaguerCanigó. És un projecte col·lectiu de reflexió, que edita una revista a l'any. Hi ha gent de tot arreu i de totes les disciplines que intenta reflexionar sobre el valor general dels temes locals.
—Molt connectat amb la Catalunya del Nord.
Inicialment, va arrencar molt septentrional, de l'Empordà cap a les comarques de més al nord. Però al projecte s'hi ha anat sumant gent d'arreu dels Països Catalans.
—Els Pirineus són una frontera geogràfica, o mental?
Curiosament, la frontera d'Europa on fa més anys que no hi ha guerres ni enfrontaments entre una banda i l'altra és on vivim més d'esquena. Entre la gent més jove de 40 i 50 anys, s'ha produït una mica de desconnexió mental, certament. Més enllà de qüestions polítiques, hauríem de creure que tenim unes possibilitats immenses per trencar aquesta frontera invisible, sobretot en aspectes econòmics.