26 de novembre 2013

Recordant i explicant el perquè de Jordi-Pere Cerdà

Edu3.cat     
                                               

22 de novembre 2013

La revista Mirmanda, des del 2006


Des del 2006, mirmanda aporta debat i acció de pensament
a les estructures transversals de tot un territori,
del món local al més universal. Des d’un nord estant, mirmanda és una porta oberta al país.
 
Gràcies a tots/es els/les qui ho heu i esteu fent possible!!!!

www.mirmanda.com
mirmanda.blogspot.com
@grup_mirmanda (twitter)
mirmanda a facebook

+info: info@mirmanda.com

Observar i comprendre les fronteres com a talaia d’observació

  Ressenya d'Albert Moncusí Ferré a Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 59/2 (2013), pp. 396-398
sobre el llibre Òscar Jané i Queralt Solé, eds.: Observar les fronteres, veure el món, Afers, Catarroja-Figueres-Perpinyà, 2011, 350 p.

* * *
El llibre que ressenyem recull els treballs presentats en una trobada d’investigadors per reflexionar sobre fronteres i és el segon número d’una col·lecció coeditada pel grup Mirmanda (ciutat imaginària ubicada al Rosselló que apareix al poema Canigó, de Jacint Verdaguer) i per l’editorial Afers. El primer volum d’aquesta (Òscar Jané i Èric Forcada, eds.: L’afrontera: De la dominació a l’art de transgredir, Afers, Catarroja:2011, 221 pp.) presentava la mirada del grup amb la voluntat de transgredir, amb el pensament, la petjada que han deixat les fronteres polítiques. El llibre és un bon preludi del que ressenyem, amb l’aproximació a sofriments per l’exili, a pràctiques de resiliència enfront de la dominació i la frontera, a la memòria de l’articulació transfronterera inscrita en la literatura, al reflex lingüístic de trànsits i contactes constants i perllongats, al pas d’una llengua a una altra, al punt de connexió entre humanitat i natura, al valor de les fronteres territorials i paisatgístiques, a les esmunyedisses fronteres marítimes, als viaranys de la filosofia catalana de mitjan segle XIX i a la retirada com a oportunitat per a l’aflorament de la complexa mirada afronterera.
El volum que ens ocupa té quatre seccions. La primera («Fronteres al segle XXI») l’obre un text de Perrin sobre l’acció cultural euroregional. La cultura esdevé un eix de cooperació presumptament capaç de generar sentiment de pertinença, però en un procés de cerca de legitimació institucional que no només no depassa les fronteres, sinó que les evoca. En els dos casos analitzats (l’Euroregió Migdia-Pirineus i la Gran Regió, que agrupa diversos Länder alemanys, Luxemburg i tres entitats federades belgues), sembla que diverses accions en el camp cultural reforcin la identitat transfronterera, perquè potencien relacions institucionals i entre entitats de la societat civil en un marc transfronterer. Amb tot, esdevé una producció elitista i llunyana a la realitat dels llocs.
En un segon text, Gardaix aborda les fronteres marítimes. Si tota frontera convida al creuament i recorda, amb l’acte de delimitació, la impossibilitat mateixa de la impermeabilitat, això és especialment clar en les fronteres marítimes. Amb tot, la importància del mar per al transport en context de globalització redimensiona els acords de delimitació. Mentre les fronteres són rígides a l’ús dels recursos marítims, es fan poroses per facilitar els intercanvis internacionals en una mena de cooperació mundial reticular. Les fronteres marítimes reflecteixen el repte de la combinació entre les porositats que deriven de la globalització i l’exigència social d’una governabilitat que comporti la regulació de fronteres.
Un tercer treball —de Ferrer-Gallardó— tracta el cas de Ceuta-Marroc. S’hi combinen quatre discontinuïtats (políticoterritorial, cultural, de comerç formal i de la migració) i quatre continuïtats (laboral, social, econòmica i de cooperació). Les tensions entre continuïtats i discontinuïtats es conjuguen amb el desplaçament del centre de poder des de Ceuta fins al nord del Marroc per les relacions entre estats i per la dinamització econòmica que comporten projectes urbanístics i turístics en aquella zona.
Aquesta primera part la tanquen dos textos més. Al primer, Gallardo enfoca com les representacions de fronteres en didàctica mostren la reproducció del concepte geopolític de frontera territorial, tot i els contrastos amb la natura o l’existència de fronteres diferents de les territorials o de dinàmiques que les superen. El segon text —de Sancho— presenta la Terreta (Ribagorça) des de l’anàlisi cartogràfica, en una comparació d’usos del territori en diferents etapes recents que evidencien les dificultats que suposen la divisió administrativa i la fragmentació sectorial de les polítiques per recuperar alguns elements del paisatge i usos dels recursos.
La segona part del llibre («Espais de frontera») l’obren Pallarès i Tulla tot tractant Andorra i la Seu d’Urgell com a ciutats bessones que combinen economies aparentment independents amb una realitat geogràfica i cultural comuna. El model comporta beneficis financers i demogràfics per a totes dues parts, però presenta reptes en cotitzacions i prestacions per als commuters, participació política, medi ambient i circulació. El rol de la frontera com a motor de desenvolupament regional i vector de canvis històrics —present en aquest cas— es troba al text d’Hidalgo i Cubas sobre Arribes del Duero. A aquests dos treballs, s’hi sumen els de Cebollada i Espluga i De Giralt. El primer s’aproxima a la Franja aragonesa, tot criticant un cert «nacionalisme metodològic» que impedeix veure trajectòries transfrontereres i que se suma a una acció institucional i política excessivament confinada en territoris adscrits a una administració determinada. Giralt, d’altra banda, tracta la plasmació d’alguns resultats del contacte de llengües en el cas de la Llitera.
A la tercera part del llibre («Quan els límits han d’esdevenir frontera»), els textos de Molí i Assénat i Pérez són els que tracten períodes més antics. El primer analitza les relacions entre Barcelona i Perpinyà a través dels obradors de Ripoll i de l’escultor Domènec Casamira (1592-1659) i el segon presenta com una ciutat pot ser central, des de l’antiguitat, per establir una frontera. Més ençà en el temps, el text d’Issartel presenta la gènesi teologicopolítica de la noció moderna de frontera, des de les bases religioses fins a la secularització posterior amb l’associació a la «civilització» o al dret natural dels pobles. La secularització de la política es troba també al text de Laurenti sobre la vall de Chisone (als Alps occidentals), que era frontera —al segle XVI— entre el regne de França i el ducat de Savoia. Allà, una divisió religiosa —entre catòlics i valdesos— configurava una frontera cultural amb derivacions polítiques, socials i econòmiques. La secularització posterior de la política sembla que superi el rerefons religiós, per bé que seria interessant conèixer si queda algun vestigi de tot plegat a la memòria i a la reproducció familiar i com es va viure localment la transició al context secularitzat.
El text de Stopani sobre el Ducat de Toscana als segles XVII-XVIII mostra la traducció del límit en frontera per la via de la transmissió intergeneracional de la delimitació a través d’inspeccions a fites que s’aixequen per intervenció d’una autoritat pública, a les quals sovint es feia referència com a resultat d’un consens tàcit o un costum preexistent. Al segle XVI, les fites eren no només pedres, sinó també roques naturals, arbres, parets de penya-segats, edificis, pous o fonts que permetien establir la línia fronterera i fer-ho, a més, des del llenguatge ordinari. Malgrat tot, al segle XVII, les delimitacions eren revisades constantment i la figura del jutge va guanyar terreny per establir una delimitació precisa. Un segle més tard, s’havia estès de forma considerable l’ús de fites artificials que s’acabava complementant amb l’extensió de l’ús de mapes als textos dels tractats de delimitació. Els sabers especialitzats van anar guanyant els vernaculars en la producció de la frontera. Com mostra el treball de Díaz Matarranz i Díez Torre, l’imperialisme decimonònic exportà aquella noció de les fronteres a països com ara Guinea Equatorial.
La part que tanca el llibre («Cicatrius de les fronteres») presenta l’ambivalència de les fronteres en la història contemporània. Berjoan evidencia (a partir del cas de la frontera dels Pirineus a la premsa rossellonesa del segle XIX) les dificultats dels estats a l’hora de fer respectar llur autoritat en l’àmbit local. Al mateix temps, però, la frontera diferencia consciències locals forjades a partir d’experiències polítiques de vicissituds governamentals i, sobretot, de conflictes bèl·lics. D’altra banda, Balent mostra —amb el cas de Josep Mas Tió (1897-1946)— com el fet de compartir llengua i ideals facilita aglutinar una xarxa transfronterera. Iglesias torna al tema de la llengua per mostrar el seu paper per als refugiats de 1939 com a ferramenta de cohesió, espai d’afirmació individual i representació col·lectiva, forma de resistència i motiu d’esperança en context d’exili.
Als dos darrers treballs del llibre, Comàs i Morales s’endinsen en sengles exemples de literatura per explorar processos de construcció, com són —d’una banda— els de la delimitació de fronteres al si dels textos de la poesia preliminar als impresos perpinyanencs de segle XVII i —d’una altra— el paper de la literatura de frontera en la construcció dels estats nació del Con Sud; terra buida i sense propietari, espai de projecció sociopolítica i de construcció nacional al marge de les veus indígenes i, sovint, de les femenines. Els relats estableixen continuïtats territorials on no n’hi havia. Els autors esdevenen una elit que troba espai polític i intel·lectual en el projecte de construcció nacional. La literatura de frontera esdevé eina de construcció d’una nació imaginària amb projecció real.
Vista globalment, l’obra parla de fronteres, encara que, sovint, siguin zones de frontera, amb mirades que caldria creuar, pel que fa a metodologia, temporalitat i combinació d’un enfocament micro i macro. En qualsevol cas, el llibre convida a comprendre les fronteres com a talaia d’observació. Pot ser un bon impuls per promoure espais de creuament disciplinari, comparatiu i sistemàtic per a una comprensió holística de les zones de frontera i de les manifestacions d’afrontera.

13 de setembre 2013

L’histoire doit se débarrasser des mythes (ressenya a Le Midi Rouge)

Recensió de Miquèl Ruquet
Le Midi Rouge, 21 (2013), pp. 29-30
 
Dans un monde de plus en plus globalisé et alors que la République française, encore une fois et malgré les promesses de campagne, refuse de reconnaître sa multiculturalité, un livre publié en catalan par les historiens Òscar Jané et Xavier Serra (éds.) [Ultralocalisme. D'allò local a l'universal, Editorial Afers, col·lecció Mirmanda, Catarroja, Figueres, Perpinyà, 2013, 175 pp.], étudie le rapport entre l’appartenance à une culture locale et les valeurs universelles. Le propos n’est pas nouveau, déjà au début du XXe siècle, Jean Jaurès, en bon connaisseur d’Hegel, inscrivait sa « petite patrie » occitane dans l’internationalisme et l’universel. Les auteurs, en regroupant plusieurs articles (ceux d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière et Andreu Balent) donnent plusieurs aspects de cette dualité.


Le texte qui résume le mieux le propos est celui d’Enric Pujol, « Iniciació al mite de Figueres ».  Enric Pujol analyse comment une petite ville de l’Empordà, proche de la frontière d’État, a eu un rayonnement mondial et a pu dominer la pensée politique catalane par ses idées républicaines fédérales. Pour créer de l’universel, il faut partir du morceau de terre où on vit et celui qui perd la langue et la culture de son pays ne peut rien créer parce qu’il n’appartient à rien. Dali produit une œuvre universelle parce qu’il est ancré dans un lieu précis, entre Figueres et Cadaquès. Cette leçon est évidemment en résonnance avec la situation actuelle dans les pays catalans, mais elle pourrait inspirer une France congelée par le jacobinisme. Dans une interview au journal Punt Avui, Òscar Jané résumait ainsi sa pensée : « Être “ultralocal” c’est croire que sa culture peut atteindre à l’universel ».
Le département des Pyrénées-Orientales n’est pas oublié dans ces articles. Ce sud ignoré dans sa composante culturelle par l’État jacobin français est aussi le nord de la Catalogne. Eric Forcada décrit comment Prat de la Riba (1) fait évoluer sa pensée du régionalisme au nationalisme catalan pendant son séjour dans le Roussillon au début du XXe siècle. André Balent analyse, dans un article novateur et aussi polémique, l’itinéraire au XXe siècle d’un des fondateurs du catalanisme dans le Roussillon, Alfons Mias : « Alfons Mias (1903-1950), el fundador de « Nostra Terra », durant la segona guerra mundial ».
André Balent révèle qu’établir une biographie de Mias entre les années 1940 et 1950 tient du tabou dans la mesure où il va servir de modèle aux jeunes catalanistes de gauche (2) des années soixante-soixante-dix, qui taisent sa compromission avec le régime de Vichy et avec les Allemands (3). Il ne reste de lui que l’image du modernisateur du catalanisme nord-catalan, proche des idées progressistes de la Catalogne autonome de la Seconde République (1931-1939) et beaucoup vont même nier sa condamnation par la Chambre civique de Perpignan, ne voyant en lui qu’un patriote catalan victime de la vindicte de certains résistants.
On comprend la tache difficile d’André Balent pour décrire la dérive d’Alfons Mias. Il s’appuie sur les travaux de Pierre Grau – fils de Roger Grau, un des membres de Nostra Terra – qui est devenu l’historien de la revue, en particulier dans les années précédant la seconde guerre mondiale (4). Parmi ses sources figurent quelques pages du Journal de Mias (Dietari), journal que la famille ou certains admirateurs refusent de confier aux archives publiques. Son origine familiale, catholique traditionnaliste et d’esprit carliste amène le jeune Alfons Mias à adhérer à l’Action Française. La proclamation de la Généralité de Catalogne le transforme en militant nationaliste catalan progressiste et il se rapproche des occitanistes de la revue Occitania. Pendant la guerre civile, il soutient la Généralité et participe à l’aide apportée aux Républicains. Comme les occitanistes, il accueille avec enthousiasme le régime de Vichy et son discours régionaliste, renouant avec ses idées de jeunesse. Mais son maréchalisme outrancier (5) perdure alors que la plupart des occitanistes de Terra d’Oc – à l’exception notable de Louis Alibert – se rapprochent de la résistance. Secrétaire de mairie de Palalda (P.O.), il ne dénonce pourtant pas la présence dans le village de Pietro Nenni, antifasciste et militant socialiste italien, réfugié avec toute sa famille. On sait qu’il ferme les yeux sur les passages en Espagne toute proche. Même si des contacts ont été pris par « Nostra Terra » avec les nazis à Montpellier, ils ne débouchent sur aucune collaboration du mouvement catalan dont beaucoup de membres rejoignent la résistance.
Pourtant le Journal de Mias montre sa sympathie pour les Allemands du Vallespir – il les invite à manger – et sa haine des résistants qu’il assimilait aux seuls communistes : il parle « d’attentats terroristes » pour désigner les actions de résistance. En janvier 1944, tout laisse supposer que Mias n’est pas étranger à l’arrestation par les Allemands de l’ancien maire d’Amélie-les-Bains, M. Emmanuel Hefler, résistant de dernière heure, déporté par la suite en Allemagne et mort au camp de Bergen Belsen. Il l’aurait dénoncé comme l’auteur de fausses cartes d’identité. C’est ce qui l’incite à trouver refuge dans l’Espagne franquiste. Le 27 août 1944, il fuit en Espagne et retrouve ses amis allemands réfugiés à Figueres. En octobre 1944, résident à Barcelone, il participe à une réunion de l’ex-consul vichyste, Pierre Héricourt, un « ultra » de la collaboration, ce qui montre son inclination idéologique. Il ne semble pas voir la répression anticatalaniste du régime franquiste, ne retenant que son anticommunisme et son soutien au catholicisme. Il est absent lors des séances de la Chambre civique des 10 avril et 5 mai 1945. Il est condamné  à l’indignité nationale à vie par contumace le 11 juin 1945 alors que, s’il avait été présent, la peine n’aurait été que de cinq ans. Ses biens sont confisqués. Il meurt à Barcelone en mars 1950 sans jamais être revenu dans le Vallespir, peut-être par crainte de la vengeance des proches de M. Hefler.
Cette trajectoire « sinueuse » est un contre exemple du passage du local à l’universel, le nationalisme français de sa jeunesse le renvoyant, avec son adhésion à Vichy et à la collaboration, dans la part noire de l’histoire. D’autres membres de « Nostra Terra » ont rejoint la Résistance et la lutte contre le fascisme. Il n’en reste pas moins vrai que le travail d’André Balent est salutaire car l’histoire doit se débarrasser des mythes : Mias n’est pas un héros de la catalanité victime du nationalisme français, il n’est qu’un enfant des idées maurassiennes. Il est temps aussi que les historiens démolissent les nombreux mythes de l’histoire.

****

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, (1870-1917) est un avocat, journaliste et homme politique catalan. Premier président la Mancomunitat de Catalunya, il est fondateur de l'Institut d'Estudis Catalans.
(2) Autour de la revue Nostra Terra.
(3) Un livre publié cette année par Joan Peytavi Deixona « oublie » aussi cette partie de sa biographie : Avantpassats, Histoire et généalogie des grands hommes de Catalogne Nord, Trabucaire, Perpignan,  2013.
(4) Pierre Grau, Introduction à l’étude  du problème national catalan en France : Alfons Mias et l’origine de ‘‘Nostra Terra’’, Université de Montpellier III ‘‘Paul-Valéry’’, 1981 ; Nostra Terra, joventut catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir. Étude d’un mouvement de jeunes catalanistes, DEA, Université de Montpellier-III – « Paul-Valéry », 1983 ; « ‘‘Nostra Terra’’, association de la jeunesse catalaniste (1937-1939) », Actes du 110e congrès national des sociétés savantes, Montpellier, 1985, Section d’Histoire moderne et contemporaine, II, pp. 431-445 ; (avec Maria Grau), « ‘‘Nostra terra’’ et la Guerre d’Espagne in Jean Sagnes & Sylvie Caucanas (éd.), Les Français et la Guerre d’Espagne, Actes du colloque de Perpignan, Perpignan ; PUP, 1990, pp. 147-160 ; « Le catalanisme en France entre régionalisme français et nationalisme catalan ou ‘‘Nostra Terra’’ entre ‘‘canigonetes’’ et ‘‘Catalunya gran’’(1935-1942)», Bulletin de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, CIII, Perpignan, 1995, pp. 181-217. « Quand les Allemands courtisaient les catalanistes du Nord : un témoignage inédit et son contexte », Lengas, Université Paul-Valéry – Montpellier III, Montpellier, 2001, pp. 77-101.
(5) Terra d’Oc, 22, Toulouse, octobre 1941.

26 de juliol 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · Juliol de 2013

Cartell sencer de les jornades de Mirmanda sobre Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud, que tenen lloc aquest mes de juliol a Girona (divendres 5) i a la Seu d'Urgell (dissabte 27):


23 de juliol 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 27 de juliol de 2013 [2] - La Seu d'Urgell

Aquest proper Dissabte 27 de juliol a La Seu d'Urgell (9.45h - sala de l'Arxiu Comarcal, C/ Sant Ermengol 71) tindran lloc les segones Jornades de debat organitzada per Mirmanda en col·laboració amb altres entitats sobre els Llocs de memòria, de la qual us en fem arribar el cartell.

Als anys 80, a França, es va realitzar una macro obra sobre els "Llocs de memòria" (Les Lieux de mémoire) de Pierre Nora (Dir.). Al nostre país, mai no s'ha treballat aquest tema de manera sistemàtica ni s'han realitzat debats sobre els espais, llocs o temes que lliguen la memòria col·lectiva recíproca dels catalans d'uns costats i altres. Aquí rau l'origen d'aquest projecte iniciat pel grup Mirmanda.

Es tracta de realitzar un debat sobre la memòria compartida que existeix a banda i banda de l'Albera, al Pirineu i en espais similars, reals o imaginaris,  i que afecta diferents àmbits de la nostra realitat comuna (de la història a la literatura, el paisatge, l'art, els mitjans de comunicació o la identitat en general). Sobre aquesta mateixa temàtica, actualment està en projecte un llibre que editarem conjuntament amb l'Editorial Afers (i que serà el quart de la col·lecció Mirmanda amb Afers). Alguns dels autors seran els ponents de les taules rodones organtizades. La jornada servirà de lloc de discussió i d'espai de gestació d'idees noves que mirarem d'incorporar en el volum, que s'ha de tancar aquesta tardor, o bé a la revista Mirmanda.

L'assistència és gratuïta i serà un plaer comptar amb la vostra participació. Mirarem de facilitar material mirmandià publicat als asssitents (fins a esgotar existències).

Si us plau, féu córrer  aquesta convocatòria entre amics i coneguts.

Us hi esperem!

Grup Mirmanda
Info@mirmanda.com
http://mirmanda.blogspot.com
www.mirmanda.com
Tel. 669.346.071


28 de juny 2013

Els llocs de memòria- Jornades de debat i recerca de Mirmanda · 5 de juliol de 2013 [1]

Durant aquest mes de juliol tindran lloc les jornades de recerca i debat obert del grup Mirmanda, que giraran al voltant del tema dels "llocs de memòria", reflexionant sobre els espais, temes, qüestions reals o imaginàries, etc. que durant els segles fins a l'actualitat, han pres cos entre els catalans del nord i del sud, de les contrades pirinenques, i de tots aquells espais dits fronterers on la cultura i la societat catalana hi té i ha tingut una presència perllongada.

Per això us convidem al primer acte d'aquestes Jornades, que tindran lloc a Girona, divendres 5 de juliol a partir de les 9.45h a la Casa de Cultura (aula 1, segon pis). Tothom hi és convidat. Com a resultat de les jornades, de les reflexions que hi tinguin lloc i dels qui hi vulguin participar, veurà la llum el quart volum de la col·lecció mirmanda amb l'editorial Afers.

Us hi esperem!


18 de juny 2013

Contra el cosmopaletisme

Article d'opinió de Xavier Diez (13-VI-2013)
 
Òscar Jané i Xavier Serra (eds.) Ultralocalisme. D’allò local a l’universal. Afers, Catarroja, 2013, 174 pp.

Ho confesso. He quedat enamorat d'un neologisme, d'un nou concepte sorgit, no sense dosis d'ironia, entre els autors d'aquest llibre col•lectiu. Es tracta de cosmopaletisme. Els lectors, com poden endevinar, veuen que la força del mot té a veure amb la dimensió reactiva, amb una actitud dessacralitzadora i insolent, contra el discurs políticament correcte, culturalment ortodox i mentalment conformista dels seus patrocinadors.

Enfront a una cultura de primera divisió, urbana, jove, innovadora, oberta, neta, de pretensions tan elevades com el grau d'ensopiment i parlada en anglès, en resum, cosmopolita, descobrim el frau que converteix als reverenciadors dels trending en cosmopaletes.

Fa alguns anys, una revista local, (Barret Picat, de l'urgellenc poble de Linyola), em convidà a participar en unes jornades sota el títol Cultura global i cultura local. Ja aleshores n'era conscient que la pretesa idea de cosmopolitisme esdevenia una (poc subtil) fórmula de colonialisme cultural. Hi havia una "cultura A" i una "cultura B". La primera tenia consideració d'universal, tractava suposadament temes rellevants amb tècniques i personatges estandarditzats, amb cànons estrictament característics i escenaris delimitats. Això, a la pràctica volia dir elucubracions existencials per part de personatges joves, d'una idealitzada classe mitjana que parlessin anglès en una de les ciutats cool del món occidental. En la literatura nostrada, el filòsof-historiador Damià Bardera ja va advertir-nos d’una cultura «jove, desmenjada, cool, guai, urbanitat prefabricada, d’inofensivitat moral i biografisme encobert» que domina els catàlegs d’editorials comercials i els programes de la Bibiana Ballbé. En l’altre extrem, una cultura B, la local, la que no parlava anglès, ni resseguia els cànons narratius ni l’estètica de la publicitat prefixada als anuncis de coca-cola, o directament d’antidepressius. La meva queixa, aleshores no tan radical com la que avui experimento, ratificava l’intent d’escamotejar la cultura amb majúscules, aquella on no importen els complements circumstancials de temps, lloc, manera, companyia, circumstància o llengua, sinó el subjecte i el verb, l’autoria (sempre col·lectiva i plural) i l’acció.

Doncs bé. Ara, en la línia dels estudiosos de les fronteres (i per tant d’aquests espais de permeabilitat) Òscar Jané i Xavier Serra, trobem una nova esmena a la totalitat. La reivindicació que és només des d’allò local s’arriba a la universalitat. Que els defensors del “cosmopolitisme” resulten uns cosmopaletes (no pas en referència a l’ofici de la construcció, sinó als personatges de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa). Les grans i petites coses no succeeixen a les grans ciutats occidentals, sinó a qualsevol espai urbà, rural, suburbial o no-lloquès.

El llibre conté diverses reflexions des de l’àmbit dels Països Catalans. Des de pobles del Vallespir fins a les urbanitzacions per a colònies angloparlants de Comtat, al sud. Històries singulars sobre construcció de la identitat, llums i ombres del nostre passat, i sobretot, indagacions sobre, en termes calderians, la veritat oculta. Així, disposem d’una crònica de la construcció del mite de Figueres, a càrrec de l’historiador empordanès Enric Pujol, a partir de la seva identitat republicana i del fer-se i desfer-se d’aquests aspectes transcendents, molt per sobe del pes demogràfic de la ciutat. Més al nord, el perpinyanès Èric Forcada ens aborda una qüestió poc coneguda com la implicació dels nacionalistes rossellonesos en la revolta dels “vignerons” el 1907 i les relacions (no massa divulgades) entre les elits culturals de Perpinyà i Barcelona (amb un episodi absolutament esfereïdor sobre l’empresonament de Prat de la Riba per “reproduir” en la seva llengua original un article francès. També trobem un interessantíssim relat sobre la construcció de la identitat illenca a Mallorca (que resulta absolutament imprescindible per tractar de comprendre el capteniment polític i cultural dels mallorquins), a càrrec d’Antoni Vives. Hi ha, alhora, una interessant reflexió sobre la creació i expansió dels mitjans digitals en català a la xarxa, amb un epicentre poderós (encara avui) a un País Valencià, tan feble políticament com heroic culturalment.

Un apartat posterior, aborda diverses biografies singulars “ultralocals i universals”, com versa la denominació d’aquesta segona part, on s’insisteix sobre la dimensió global que té ubicació concreta a la nostra geografia més pròxima (i per tant, més desconeguda). Un exemple és una deliciosa entrevista-reportatge a un estudiós nord-americà, Thomas F. Glick, dedicat a estudiar història medieval valenciana i aspectes econòmics i socials, a càrrec de Xavier Serra. En segon lloc disposem d’un article que destaca la dimensió valenciana d’un dels emblemes de la generació del 98, Azorín, elaborat per Paül Rimorti, o de l’escriptor Joan Borrell en les seves relacions locals i internacionals, per part de Jacques Rancière, o el crític Restany, disseccionat per Èric Forcada. Finalment, Adolf Balent ens parla en un article força extens i profund, sobre la poc coneguda trajectòria d’Alfons Mias, un dels personatges que cercà una aproximació entre les comarques de la Catalunya sota jurisdicció francesa amb el Principat, i que tingué un comportament ambigu durant la segona guerra mundial, entre l’ajut a la resistència i el col·laboracionisme amb Vichy. Abordat amb una gran complexitat, l’autor ens posa de relleu tot allò que el presumpte cosmopolitisme ens va escamotejar.
En certa mesura, el llibre evita el perill d’esdevenir una compilació més d’articles per esdevenir una mena de manifest. És per això que estic força d’acord amb aquests neologismes proposats pels coordinadors: ultralocalisme com fonament d’universalitat, i cosmopaletisme, com a frau intel·lectual dominant.
 

24 de maig 2013

L'ultralocalisme, l'"isme" que ens cal

Article d'opinió de Quim Torra a Catalunya Oberta (22-V-2013)


Des que he vaig llegir per primer cop la paraula m'hi vaig enamorar: ultralocal.
D’allò local a l’universal és una nova proposta del Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: "Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: «Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d'Òscar Jané i Xavier Serra).[Ultralocalisme. D'allò local a l'universal].
No és formidable?

A mi un dels fenòmens que més m'apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d'escombraries del veí (A més, cal tenir en compte que una part prou estimable d'aquests passa de la indiferència i el menyspreu a l'odi perpetu davant de qualsevol mínima expressió de catalanitat). Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore -els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra-. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història -vull dir, la història de les bosses d'escombraries-.. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà, que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, ja compleix automàticament les condicions d'universalitat, modernitat i contemporaneïtat.
És un fenomen relativament recent. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l'explosió d'art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l'ultralocalisme pot ser, probablement, l'"isme" que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència.

Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l'autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s'abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d'un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.
"Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal" afirmava Òscar Jané fa poc en una entrevista al Punt Avui. Fantàstic, esclar que sí! Si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans.

Els ultralocals pensen plantejar batalla als cosmopaletes -una altra troballa lèxica extraordinària-. Que la sort ens acompanyi. Preparats? Que comenci la partida!


10 de maig 2013

Presentació del llibre "Ultralocalisme" a VIC - divendres 17-V-2013

 
I... Divendres 17 de maig de 2013, a les 19:30 hores
presentem el llibre

«Ultralocalisme. D'allò local a l'universal» 
[Oscar jané & Xavier Serra, eds. / Ed. Afers-Mirmanda]
al Temple Romà de Vic - Patronat d'Estudis Osonencs
 (carrer Pare Xifré, s/n, de Vic, e-correu: info@patronatestudisosonencs.cat)
 
Hi intervindran:
David Cao (historiador i secretari d'estudis del Patronat)
Jordi Figuerola (historiador i professor de la UAB)
Oscar jané (editor de Mirmanda i professor de la UAB)
 
Hi sereu benvinguts!!

Presentació del llibre "Ultralocalisme" a Sabadell - 16-V-2013

El dijous 16 de maig de 2013, a les 19:30 hores
presentem a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach
 (carrer Indústria, 18, de Sabadell, tel.: 937 258 564), el llibre

«Ultralocalisme. D'allò local a l'universal» 
[Oscar jané & Xavier Serra, eds. / Ed. Afers-Mirmanda]

Hi intervindran:
Josep Lluís Martín i Berbois (historiador i coordinador de la secció d'història)
Jordi Riba (filòsof, professor de la UAB i membre de Mirmanda) i Òscar jané (historiador, membre de Mirmanda i coeditor del llibre). Us esperem a Sabadell...!

"L'ultralocalisme, remei contra el «cosmopaletisme»"

Article d'opinió de Vicenç Pagès Jordà a El Punt-Avui (10-V-2013)
 

A la introducció del llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (editorial Afers), Òscar Jané estableix que vivim en l'era del cosmopaletisme. Afegeix que els anhels de grandesa cultural han fet malbé Barcelona fins al punt que ha deixat de ser la capital del país i el punt d'aglutinació de la cultura catalana. «Potser Barcelona està destinada a esdevenir un simple centre de distribució de mercaderies: un pur enclavament logístic.» A continuació, diferents assagistes presenten aportacions ultralocals: concretes, vives, potser extensibles, multiplicables. En resumiré dues.
En el text «Iniciació al mite de Figueres», Enric Pujol analitza les raons que van convertir una ciutat entre petita i mitjana com Figueres en un referent de cosmopolitisme i progressisme. Esmenta la base econòmica, la situació geogràfica i també l'elaboració intel·lectual continuada de la pròpia especificitat, aturant-se en aspectes com el lliure pensament, el republicanisme federal, l'urbanisme cívic, l'associacionisme cultural i la proximitat a la frontera, que van fer possible que sorgissin individus com Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Alexandre Deulofeu i Met Miravitlles.
Paül Limorti firma «Un grapat d'ametles tendrals: Azorín ultralocal», que analitza la identitat de José Martínez, escriptor del Vinalopó amb vocació castellana que va acabar exportant lèxic català a la llengua veïna: picheles, peroles, perniles i sobretotoxear, transcripció del verb aüixar, que significa “Fer fugir algú amb crits d'amenaça”, format a partir del crit “uix”. El verb azorinià oxear apareix al seu llibre Españoles en París i és el tema d'un article titulat precisament «Oxear» que va publicar a l'ABC de Sevilla. El mateix Azorín cita La Rouchefoucald per posar-nos sobre la pista: «L'accent du pays où l'on est né demeure dans l'esprit et dans le coeur, comme dans le langage.»
Dalí internacionalitza els paisatges de l'Empordà i Azorín incorpora a l'espanyol el català de Monòver. Són exemples d'ultralocalisme fructífer. Dieu-me pagès, però m'interessa més la Ferrara de Giorgio Bassani i la Mequinensa de Jesús Moncada que no pas el Brooklyn de Paul Auster o el Manhattan de Woody Allen. Em molesten aquestes identitats globals que el centre injecta a la perifèria. Potser perquè vivim temps de fatiga urbana, tot d'editorials dinàmiques sorgeixen o s'instal·len fora del centre (que sol ser la perifèria d'un altre centre). Aquest llibre, el més ultralocalista de tots, és prou coherent per presentar-se amb peu d'impremta de Catarroja, Figueres i Perpinyà.

L'apunt
Òscar Jané afirma, a través dels articles d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière i Andreu Balentque, que la perifèria s'erigeix en un dels centres neuràlgics de creació.
 

«Mirmanda», la revista de l’(a)frontera

Ressenya de Josep Santesmases i Ollé al Suplement de Cultura de El Punt-Avui (10-V-2013), p. 14
Mirmanda és una revista anual de cultura editada per l’associació del mateix nom ubicada a banda i banda de l’Albera. Dirigida per Òscar Jané (UAB) i Joan Peytaví (UPVD), amb set números al carrer és una aposta valenta, intel·ligent i necessària que pretén establir unes conductes de relació cultural fluïdes sense brolla mental que impedeixi les relacions entre el nord i el sud de la frontera estatal. Intel·ligent també en les propostes temàtiques que configuren cada número. En aquest darrer, tracta «una qüesti. de país» com defineix el subtítol de la proposta: Els pieds-noirs catalans, que afecta diversos territoris de parla catalana, la Catalunya del Nord, el País Valencià i les Illes.
 
Diversos articles per analitzar el fenomen de l’emigració a Algèria i el seu retorn o repatriación a partir de la independència, el 1962. Històries conegudes en alguns casos o no tant en molts altres, que en els darrers anys han estat objecte d’estudis molt acurats, i que ens retornen la duplicitat dels processos migratoris tenint com a epicentre les terres colonitzades nord-africanes.
 
Mirmanda ha sabut treure suc de les realitats polítiques i administratives molt diferents que s’han anat configurant i consolidant des del Tractat dels Pirineus. Per exemple en el número anterior, República sense ‘Repúblique’ des de les realitats històriques republicanes tan diferenciades, però també abordant el pensament republicà del segle XXI a Europa. O quan ha regirat el concepte de la frontera en el número 3 Pensar l’(a)frontera, o quan ha trenat concepcions de futures oportunitats històriques que s’aferren ja en el present, en els números 2 i 5: Territoris de l’art i Economia i turisme. Construcció d’un espai nacional.
Ens calen revistes d’ara i aquesta n’és una.
 

«Renegar del propi territori és ser ‘cosmopaleta’»

Entrevista de Carles Ribera a Oscar Jané (Codirector de Mirmanda) a La Contra de  El Punt-Avui (4-V-2013), p. 48
 

Mostrar-se al món tal com s'és pot semblar obvi però no ho és. Molt sovint l'obsessió per la globalització porta algunes mentalitats a oblidar unes arrels locals sempre sospitoses de ser provincianes. El professor de la UAB Òscar Jané (Barcelona, 1973) i el col·lectiu Mirmanda, que codirigeix, fa uns anys que reflexionen sobre la necessitat d'aprofundir en allò local per ser universal.
—En el llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (Editorial Afers), que ha coordinat amb Xavier Serra, vostè defineix Barcelona com una ciutat cosmopaleta. El concepte és una invenció seva?
Aquest terme va sortir en una reunió en la qual també hi havia Eric Forcada i Xavier Serra, discutint sobre el paper de la Barcelona actual. Molta gent té tendència a defensar i potenciar el cosmopolitisme de la ciutat, però entén això com renegar de l'entorn i del territori. Per això he escrit que a Barcelona es confon cosmopolita per cosmopaleta.
—Moltes ciutats que es defineixen com a cosmopolites no són altra cosa que arquitectures una mica diferents per acollir les mateixes franquícies comercials.
Hi ha llocs com ara Nova York i Tòquio que han seguit creant-se i recreant-se sobre una identitat pròpia. Barcelona és el que és gràcies a Gaudí i allò que la va convertir en una gran ciutat a principis de segle, i des de fa dècades està vivint d'això i, després, de voler imitar, sense donar-li contingut propi, altres ciutats del món. Barcelona ha de creure en ella mateixa com hi va creure al segle XX.
—Exercint de capital d'un país?
Barcelona ha de creure's la seva idiosincràsia, que és una capital no només per a Catalunya: ara amb el TAV ja no només molta gent de Perpinyà, sinó fins i tot de Montpeller, mira cap a Barcelona amb interès, i Barcelona ha de respondre apostant pel territori. No es pot ser una ciutat important amagant el que s'és.
—Tinc la sensació que aquesta crítica està feta des d'un amor profund per Barcelona.
Barcelona ha de ser una teranyina econòmica i cultural molt gran, però no només rebent i atraient, sinó també donant i fent que l'àrea propera sigui també dinàmica per ella mateixa. Muntar una empresa o un centre de recerca es pot fer a qualsevol punt de Catalunya, i Barcelona ha de creure en això sent el centre d'aquesta gran teranyina, sense voler-ho controlar tot.
—Un altre concepte que reivindica és ultralocalisme. Sona dalinià.
D'aquest terme, en va escriure l'escriptor de Perpinyà Patrick Gifreu als anys noranta, i de fet es remunta a la idea de Montaigne que per assolir la universalitat havies de passar per allò més local. I Dalí, com bé dius, va fer de l'espardenya o la barretina icones universals, i va convertir Portlligat en un indret universal. El romànic de la vall de Boí és profundament local però és mundialment reconegut. Ultralocal no vol dir tancar-se en la pròpia cultura sinó creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal.
—Creure més en la pròpia personalitat col·lectiva?
Donar cos a les coses, no ser eteri.
—El llibre que acabeu de publicar ha sorgit d'un col·lectiu anomenat Mirmanda. Qui sou?
Va néixer l'any 2006, adoptant el nom de la llegendària ciutat imaginària de la Catalunya Nord evocada per Jacint VerdaguerCanigó. És un projecte col·lectiu de reflexió, que edita una revista a l'any. Hi ha gent de tot arreu i de totes les disciplines que intenta reflexionar sobre el valor general dels temes locals.
—Molt connectat amb la Catalunya del Nord.
Inicialment, va arrencar molt septentrional, de l'Empordà cap a les comarques de més al nord. Però al projecte s'hi ha anat sumant gent d'arreu dels Països Catalans.
—Els Pirineus són una frontera geogràfica, o mental?
Curiosament, la frontera d'Europa on fa més anys que no hi ha guerres ni enfrontaments entre una banda i l'altra és on vivim més d'esquena. Entre la gent més jove de 40 i 50 anys, s'ha produït una mica de desconnexió mental, certament. Més enllà de qüestions polítiques, hauríem de creure que tenim unes possibilitats immenses per trencar aquesta frontera invisible, sobretot en aspectes econòmics.
 

26 d’abril 2013

Divendres 26 d'abril, presentació de Mirmanda a València (Ca Revolta, 20.30h)

Divendres 26 d’abril, a les 20.30 hores
presentem a Ca Revolta (carrer Santa Teresa, 10, de València)

el llibre «Ultralocalisme. D’allò local a l’Universal» (Òscar Jané & Xavier Serra, eds., Afers-Mirmanda)
&
«Els pieds-noirs catalans. Una qüestió de país», núm. 7 de la revista Mirmanda

 Hi intervenen:
Oscar Jané (historiador i codirector de «Mirmanda»),
Carla González Collantes (Periodista i autora d’un dels capítols del llibre «Ultralocalisme»)
Vicent Olmos (Editor d'Afers)

+ informació: http://carevolta.org / http://www.editorialafers.cat / http://mirmanda.blogspot.com

17 d’abril 2013

Mirmanda i els "Peus Negres" al suplement de cultura "Presència"

 El darrer exemplar del suplement Presència dedica el seu dossier al tema dels "Peus Negres". La publicació s'inspira en la revista Mirmanda, uns mesos després de la seva aparició i dedicació del volum exclusivament al tema. És, per a nosaltres, un fet pel qual estem enormement satisfets. Era, per primera vegada, en el cas de Mirmanda, una visió de conjunt dels Països Catalans, des dels orígens (País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord), fins als fets viscuts socialment i culturalment, o bé els retorns o vivències a partir de la II Guerra Mundial. Tot plegat tenia el sentit del 50è aniversari després de la independència d'Algèria, el 2012, raó precisament per la qual Mirmanda decideix dedicar-hi el número. Presència reprèn la idea dels Països Catalans amb dos textos complementaris, un dels quals analitza de manera pertinent el fet valencià; i un altre que mira d'aportar elements del Rosselló actual i els seus Peus Negres il·lustres (el seu batlle) i la nova entitat documental que li és dedicada en un espai simbòlic per a la història del país.
La revista Mirmanda, una de les poques "supervivents" o renaixents de la cultura septentrional del país -recordem que la Catalunya del Nord ha tingut una llarga i extensa tradició en publicacions i impremta al llarg del segle XIX i XX-, i que recull de manera simbòlica el llegat de la fa temps desapareguda i pionera "La Clavellina", dedica els seus esforços des de fa 8 anys, a analitzar, tractar i difondre temes i persones, accions i fets culturals (que tant poden tenir a veure amb la filosofia, l'art, l'economia, la llengua o el fet fronterer, entre altres). Alhora, s'esforça en fer-ho de manera natural, amb treballs de qualitat i amb una visió "ultralocal", és a dir, amb temes de país que transcendeixen cap a interessos majors. En són un exemple els volums dedicats al filòsof Joan Borrell i que el mateix filòsof Jacques Rancière, referent mundial actual, va entendre com imprescindible, o bé la reflexió al voltant de la figura de l'important crític d'art Pierre Restany (Pere Restany), originari del Vallespir, i on s'analitza el seu interès natural pel país i la seva qualitat professional.
Amb aquesta "influència" sobre el Presència del passat 14 d'abril, una data que tampoc pot passar per alt a les persones del projecte Mirmanda, que precisament van dedicar un especial "República sense république" l'any anterior, arriba en un moment en què més que mai els ponts d'enteniment entre "nord" i "sud" són necessaris. Però cal que siguin uns ponts sòlids, de qualitat i profunds. Cal superar la tradicional solidaritat militant, molt i enormement necessària durant anys, sobretot al segle XX, però que ara mateix només aporta una visió esbiaixada de la realitat del Nord cap al Sud. Possiblement hi hagi una necessitat, una voluntat de lectura còmode sobre això, però tot plegat porta a efectuar una reflexió profunda sobre el sentit del territori, dels espais locals, culturals i històrics del país català. És per això, que més que mai, entitats com TV3 (o Televisió de Catalunya), la Generalitat de Catalunya, instituts de recerca i cultura (sobre llengua i humanitats, sobre ciències o economica, han de tenir en compte el què existeix al país: potenciar el país a partir del territori, de les persones, de les idees. I no pas potenciar un centre desvirtuat de país. L'exemple de la televisió és clar, ja que tots volem una entitat de difusió potent, no pas milers de petits centres de distribució aliens d'una referent de primer ordre. El mateix succeeix amb la premsa escrita: el fet de produir i publicar premsa en català, premsa periòdica, no ha d'eximir la recerca de la qualitat, de l'ètica professional, dels millors referents a nivell local i territorial. Cal superar, doncs, l'etapa dels abanderaments per a obtenir el que ja sabem que llegirem. Cal donar el relleu a persones que, formades i amb homestedat, escriguin, difonguin, i facin arribar arreu del país, allò altre que desconeixem, ens agradi o no, sigui la realitat que imaginem com tot el contrari.
El darrer Presència és un bon especial al qual Mirmanda aporta l'essència, la de tot un país que des de 1830 fins a l'actualitat ha viscut entre contradiccions i exilis, entre un món comercial potent i ponts esquinçats. El "rastre" de Mirmanda és i segueix sent el de treballar pel país, amb la complicitat de tots/es aquells/es que volen contruir un referent cultural universal a partir del territori, amb tothom, sumant, i no pas ignorant els detalls que fan gran la nostra cultura: la feina de tots i cadascun de nosaltres, en cadascuna de les nostres professions.


Oscar Jané & Eric Forcada
Directors de la revista Mirmanda

03 d’abril 2013

Presentació Nou llibre "Ultralocalisme" a Barcelona, dijous 11 d'abril a les 20h


>> El dijous 11 d'abril a les 20 hores, al Cafè Mandacarú (carrer Magalhães, 35, Poble Sec-Barcelona) presentem el llibre «Ultralocalisme. D'allò local a l'universal».

Hi intervindran: Òscar Jané (editor de «Mirmanda»), Eric Forcada (autor i membre del grup Mirmanda) i Carla González Collantes (autora).

Serà un debat obert entre música i pensaments alliberats... Hi sou tots/es convidats/des!!

Autors/es del llibre: Enric Pujol, Eric Forcada, Toni Vives, Carla González Collantes, Paül Limorti, Jacques Rancière, Andreu Balent i Xavier Serra.

"... l’ultralocalisme és un pas natural, en oposició frontal al cosmopolitisme de boutique i als usos banals, mistificats, del nou concepte de «globalització». Del localisme ultrancer, no cal ni parlar-ne. És una posició que avui ningú no defensa. La clausura mental en un espai limitat, arcàdic, resultaria avui un exercici falsificat i insostenible, si no és com a ficció literària. Què és llavors l’ultralocalisme? O més aviat, què vol ser? La reconstrucció teòrica d’un present, d’un espai «universal», però aprofitant unes «virtuts» massa sovint menystingudes. Un «universalisme» sense ocultacions, sense bandejaments deformadors, sense imposicions geopolítiques interessades, sense jerarquies «massa locals» que han estat acríticament acceptades com a non plus ultra de la modernitat «cosmopolita». Barcelona, mite d’una capital, ha quedat perduda en els seus anhels de «grandesa» cultural, que renega per raons de màrqueting social d’una herència intricada i espessa, però activa i impel·lent. Lluny queda actualment, però, en la imaginació constructora de les elits barcelonines, la idea d’un tot cultural constituït des dels indrets més prolífics del territori."

+ Info de l'esdeveniment: https://www.facebook.com/events/439915092768713/?ref=3




21 de març 2013

Presentació de Mirmanda a Roses, dijous 21 de març a les 19h


Presentació del darrer Mirmanda "Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país"

a la Biblioteca de Roses dijous 21 de març a les 19h,
amb Eric Forcada, Grégory Tuban i Bàrbara Schmitt Solà.

Les vivències de valencians, mallorquins, menorquins i molts altres durant més d'un segle al nord d'Àfrica i la dura realitat d'un (no)retorn així com l'impacte a la Catalunya del Nord. Us hi esperem!

https://www.facebook.com/events/427691827315026

***

Mirmanda núm. 7 (2012)

Sumari
Editorial

Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida

Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)

Migracions i exilis

Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon

Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes

Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs

Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)

(Des)arrelaments

Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962

Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa

Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012)

Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França

Addenda (a)fronterera

Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat

Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera

Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales

Resums
 ***
www.mirmanda.com

11 de març 2013

Salt, una «Internacional ultralocalista»


-- Text publicat per Eudald Camps a


«Salt pas a pas» és un projecte fotogràfic de Martí Artalejo basat en la necessitat de posar rostre a la ciutat. El resultat és un calidoscopi humà integrat per 366 imatges (una per cada dia del 2012) que reivindiquen la rica dimensió d’allò local.
La idea de reivindicar una «Internacional ultralocalista» la llança Òscar Jané al pròleg del magnífic recull d’articles que acaba de compilar —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de Ultralocalisme. D’allò local a l’universal (Editorial Afers). Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigues de l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització que la sustenta: «En realitat —continua Jané— vivim en les àrees culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o Nova York [...] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».
I qui diu Barcelona, pot dir Girona: mentre que ella, la «Immortal», se somia florentina i filojueva, l’altra, Salt, convertida en incòmoda conurbació de la primera, sembla condemnada a desdibuixar-se lentament sota el pes —en forma d’implacable realitat demogràfica— de les diferents onades migratòries. Res més allunyat de la realitat: just al revés del que hom podria suposar, és Girona la que es dilueix, com Narcís, en la seva pròpia imatge mitificada, mentre que Salt, a la seva manera i amb tots els alts i baixos que es vulgui, es mostra «intrincada i espessa, però activa i impel·lent».
Sorprèn, en aquest sentit, la tendència que té un determinat tipus de fotografia a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i essencialment col·lonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o, encara millor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú (els de l’Agència Magnum?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf de veritat», calgués anar primer a les antípodes del planeta, tant si val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’India—, i després retornar a casa convertit en una mena de Moisès cosmopolita —o cosmopaleta— entestat en redimir-nos a través de les seves postals catàrtiques (només cal pensar, portat a l’extrem, amb el paradigma encarnat per McCurry i la seva exòtica afganesa).
Per tot això —per la necessitat de reivindicar una «Internacional ultralocalista» i de recuperar una fotografia capaç d’encarar la proximitat— és tant important la feina feta per Martí Artalejo: al llarg d’un any, ha posat rostre a Salt mitjançant un exercici d’humanització que troba en el calidoscopi de mirades un mirall molt més autèntic que el que proporcionen les aigües encantades de l’Onyar. De fet, encara que sembli una paradoxa, només calia actuar com Abedon o Walker Evans: potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí Artalejo ho ha fet des de la seva Salt natal, un espai que coneix perquè, en primer lloc, respecta.
Eudald Camps
Memòria i descampat (8-III-2013)

15 de gener 2013

Ressenya dels "Pieds-noirs catalans" per Xavier Diez


L'historiador Xavier Diez és un dels grans lectors i crítics del nostre país. Té un blog des d'on debat i exposa les seves idees en àmbits diversos, tant en temes socials i polítics com a partir de les lectures que l'han captivat o no pot deixar passar per les raons que siguin. Ara ha inserit un comentari a partir de la seva lectura del darrer número de Mirmanda sobre el "Pieds-nois catalans".

La bitàcola de Xavier Diez Passive Resistance to the Incompetent Authority:
Els Pied-noirs catalans

Devia ser cap a principis dels vuitanta quan vaig fer amistat amb Monsieur Berenguer. Ell i la seva família eren veïns del lloc on passava les vacances i tenien una relació molt bona amb els meus pares. El cap de família, que aleshores devia tenir uns seixanta anys, em va iniciar en el pastis i les tècniques bàsiques de la Petanca. També havíem passat alguns vespres jugant als escacs. Amb el pas dels estius, i tenint en compte el meu interès per la història (en algun moment va revelar que ell també hi fou, al desembarcament de la Provença, l'agost de 1944, amb els aliats, va començar a explicar-me alguns fets que aleshores ignorava, com també ignora la major part de catalans.
Com el seu cognom indica, Monsieur Bérenguer, un ferroviari de la SNCF a punt de jubilar-se, tenia els seus orígens a Alacant. De fet, si la memòria no em falla, quan encara vivia el seu pare (i el portava també al petit apartament de la Costa Daurada on passava els estius) xerraven entre ells entre una barreja estranya de francès amb un català d'altres latituds. Tanmateix, no eren valencians. Ni tampoc Berenguer s'acabava de sentir francès del tot (aleshores vivia a Bordeus), mentre que la seva filla exhalava una francesitat de manual. 

Efectivament, era un Pied-Noir. Això ho vaig saber després, perquè en realitat ell afirmava haver estat, en un temps llunyà, un francès d'Algèria. I entre records bèl·lics (i un cert orgull d'haver seguit el general Leclerc), no se sentia especialment còmode davant la guerra bruta del que havia estat la d'Algèria. "Tots els contendents havien fet barbaritats", reconeixia amb una agra recança, potser amb un distanciament generós, coneixedor d'haver perdut una petita pàtria.
Anys després, més documentat, em resulta complicat enfrontar-me a un conflicte que la simplificació historiogràfica sovint ha titllat de guerra colonial. També aleshores vaig conèixer alguns algerians àrabs, els quals tampoc semblaven massa contents que la seva independència, fonamentada en la brutalitat d'una guerra bruta, engendrés un estat corrupte, descompost i violent. El que sí és cert, que persones com Mn. Bérenguer esdevingueren perdedors dels perdedors, car tampoc valencians, illencs o refugiats republicans tingueren facilitats per tornar a un estat hostil.
Em vénen aquests records quan miro el número 7 de la revista Mirmanda, que amb motiu del cinquentenari de la fi de la França algeriana ha dedicat un monogràfic als Pied-Noirs catalans, ignorats i ocults per la majoria de la historiografia francesa i catalana. Amb un volum polièdric, des de punts de vista diferents, i amb multitud de testimonis, ens fan reflexionar per un esdeveniment pel qual s'ha passat majoritàriament de puntetes. Un conflicte amargant, que tingué només perdedors (fins guanyant la guerra, els àrabs algerians van perdre la pau).
Com a historiador, és de gran dificultat enfrontar-se a un procés històric (colonització, trasplantament d'occident al nord-africà, exilis, descolonització) amb tantes cares i víctimes. Un conflicte cruel en les formes i els continguts. La revista cultural transfronterera, dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada fan una aproximació. Una aproximació ponderada, on tanmateix, els sentiments (contradictoris, com tots) permeten tractar amb ciència i sensibilitat, un moment de la nostra (efectivament, nostra) història ple de matisos.
xavierdiez | dilluns, 14 de gener de 2013 

11 de gener 2013

Alain Badiou: “Jean Borreil”


El 2006, la revista Mirmanda va iniciar el seu camí amb un número dedicat al filòsof català del Rosselló-Conflent, Joan Borrell. Alain Badiou, un altre dels destacats filòsofs francesos que van conèixer Borrell a París -però també en el seu interès per construir un país socialment just, amb la mirada posada sobre Catalunya-, descriu en aquest text (traduït al castellà, única versió electrònica que se'n disposa), el pensament i la figura de Borrell. Mirmanda núm.1 ["Joan Borrell i la filosofia universal de la imaginació"] es pot trobar online aquí.

***

Badiou Alain, “Jean Borreil”, Pequeño panteón portátil, La fabrique éditions, 2008, pp. 58-61.

Jean Borreil (1938-1992)
Hay, en la escritura de Jean Borreil, como había en la fuerza de su voz, algo de sordo y de ronco, de obstinado, a lo que ni siquiera la palabra “estilo” conviene. Borreil, por lo demás, desconfiaba del estilo. Lo que su pensamiento no amaba ante todo era la instalación, la arrogancia, lo convenible. Ahora bien, la conveniencia es generalmente estilosa. Escribe: Toleramos el orden moral, el racismo incluso, por poco que sepa cubrirse con los oropeles de un estilo que lo inscriba en una apariencia de decoro. Así, el estilo es, a menudo, para Borreil el revestimiento de la abyección. Pero quizás, justamente, su estilo de pensamiento pretende desbaratar la arrogancia. Inventó una singular dulzura de la manera en que el pensamiento instala, o su viaje, o su sonriente pero definitiva presión. Y, en primer lugar, sin duda, por el lugar extraordinario que acuerda a la interrogación. Digo la interrogación, y no la cuestión. Ninguna hermenéutica cuestionante en Borreil, sino innumerables y materiales puntos de interrogación. Te invitan, estas puntuaciones, a hacer con el autor el punto de las interrogaciones, pero también a hacer el punto sin más, el punto del viaje y de lo nómada en el mundo tal como se nos propone, y que es el de exilio en el propio lugar como motivo de la igualdad de las singularidades. Cuando las interrogaciones se basculan en su escritura, no es que el pensamiento tome la pausa del gran cuestionamiento del sentido y del destino. Es, al contrario, que nos invita a hacer, enseguida, movimiento hacia una interior e imprevisible parada. La interrogación siempre es lealmente seguida por una respuesta. Está ahí para señalar quela respuesta es aquello hacia lo que es necesario moverse, que no es un ya-ahí que se desvele o revele. La respuesta es lo posible de un movimiento dividido. Si Borreil pregunta: “¿Qué es lo intolerable?”. En seguida responde: “lo que provoca un rechazo y una insurrección”. Si pregunta, a propósito de Hyperion: “¿Por qué el conocimiento fracasa?” Responde: “Porque la reflexión no resuelve las disonancias”. Incluso la bien conocida anécdota fundacional está iniciada por la interrogación. Para recordarnos la invención escandalosa de Diógenes el Cínico, no empieza por el relato y su interpretación. Pregunta: “¿Cuál es el acto filosófico por excelencia?” Responde: “Diógenes se masturba en el ágora”. Y pregunta una vez más: “¿Cuál es la lección aquí administrada?” Y de nuevo responde, como si se tratase del alumno a quien un maestro íntimo y cerrado pide reflexionar, contar con sus propias fuerzas: La lección es, para los griegos de la época, esta paradoja inusitada: el ágora es mi casa, el espacio público es un espacio privado.
 
Según la interrogación, el pensamiento es desacralizado, está en la mar incierta, es para él mismo este casi-otro que cada uno, según Borreil, es para todos. Según la respuesta, entra en el puerto que no es nunca su destino –no hay- sino su etapa. La imagen nomádica está, muy en primer lugar, inscrita en este estilo singular que no afirma nada sino bajo la regla de una interrogación, y hace pasar entre la interrogación y la respuesta todo lo descartado entre la mañana de partida y la tarde de llegada. Así, su estilo de pensamiento es marítimo y portuario. Y es que el enemigo de este pensamiento es constantemente definido por Borreil, es el legítimo propietario. Propietario de la Ciudad, de los bienes, propietario de la política, y, finalmente pretendido propietario del pensamiento mismo. El enemigo del pensamiento está instalado sobre sus tierras, se ha apropiado de lo propio, es el propio-ietario. El pensamiento marítimo y portuario desapropia al propio-ietario. Y Borreil interroga una vez más:

¿No son los puertos los espacios de los mercados y de los “capitalistas”, que prefirieron siempre su salud personal a la de la Ciudad? ¿no son el espacio de la prostitución y de la noche, el exacto opuesto del sol que inunda con su luz los debates agonísticos del ágora? En una palabra, ¿los puertos no son la imagen, sino incluso el substituto terrestre de la Cosmópolis?

Se trata de que, para Borreil, el pensamiento sigue una línea errante y difícil, de que no dispone para su verticalidad, de ningún punto fijo. Hace el punto sin sol ideal. Es, ante todo, un pensamiento sin vertical, un pensamiento que se mueve sobre el plano puramente horizontal de la igualdad. De este plano de inmanencia, la ciudad moderna es el emblema. Borreil dice: una ciudad, una superficie pura”. O aún más, opuesta explícitamente a lo que llama “la tierra heideggeriana y poética”: “la horizontalidad de una ciudad pisoteada en todos los sentidos sin ello haga o tenga sentido”. El Dublín de Joyce, este “ninguna parte “testimoniado por el escritor moderno que él amaba y practicaba entre todos. La cosa se podrá decir así: ¿qué es un estilo de pensamiento que pisotea lo horizontal? Y es a este interrogación, a la que, una vez más, responde con lealtad y penetración, con dulzura, con rigor, la escritura de Borreil. Yo diría que el pensamiento debe evitar dos cosas: el bucle, y el extraplomo. Sólo este doble evitamiento lo confía a la horizontalidad del emplazamiento de los casi-otros, a la igualdad de los semejantes. Evitar el bucle toma en Borreil muchas formas. Se dirá en primer lugar que el pensamiento debe proceder localmente, no supone ningún movimiento general que lo reconduzca a un pretendido motivo originario. De hecho, lo que hay, son catástrofes locales, cosas que llegan y de las que se testimonia obstinadamente. Y ahí el pensamiento se ajusta como puede. Pregunta: “¿Cómo ajustar una palabra ante una serie de catástrofes?”. Este ajustamiento fija un estilo que procede cada vez de un punto a otro, sin que jamás se trate de una inferencia global. Nada es más asombroso, en este punto, que el uso propiamente estilístico que hace de las referencias, de los nombres propios. Hay una improbabilidad maximal, una sorpresa, una suerte de vuelo de nombres. Él lo dice, por lo demás: es preciso tener “una relación con la historia de la filosofía, una relación que no sea de erudición sino de alteración y de captura, y si no, de vuelo”. Con la historia de la filosofía, pero no solamente. Que se vea El imposible regreso a Ítaca. Se comienza por Homero y la Odisea, por su crítica en el Tratado de lo sublime. Pues, dicho sea de paso, Borreil lo conocía todo. Después, los motivos de lo oriental, y de lo sobrio nos hacen torcer a un lado precipitadamente, el cabo es puesto sobre Hölderlin, sobre Kleist.
En un segundo plano, se entrevé a Goethe y a Schiller. La cuestión del viaje, que es la del movimiento del pensamiento, se afila: “el viaje es una catástrofe”. La ruina delo propio se anuncia: “Misma cuestión para la vuelta a casa, pero no hay más casa”. Se pregunta, entonces, que hace posible el retorno de Ulises, y es el episodio crucial de las sirenas el que nos conduce a un puerto que nada dejaría prever: Michel Foucault. Es cuestión de la travesía del sufrimiento y de la muerte. Y es con este desgarro como leemos la frase central, una interrogación más y su respuesta: “¿Qué queda por hacer cuando se atraviesa la muerte? Re-entrar en casa”. Esta conexión de la travesía de la muerte y del retorno convoca a Hegel, quien reconduce por cesura y localización, vía Tübingen, a Hyperion, a Hölderlin, a las elegías de la puesta de sol. Y, en fin, el Mediterráneo se abole en beneficio de la horizontalidad urbana de Joyce.
Nada aquí de anárquico, ni de bucle. Una navegación, punto por punto, hasta lo más cerca, que tiene lo que gana, y nada más. La máxima del estilo de Borreil es la de Rimbaud: “mantener el paso ganado”. Ello sólo garantiza que no se cederá el paso a las Sirenas del bucle, de la Totalidad. Lo dice, a propósito de Joyce, pero es una baliza para su propia navegación:
Tampoco el lenguaje refleja el planteamiento odiseano de la conciencia, sino el monólogo de Molly Bloom.

Contra el bucle, hay el monólogo. Para comprender lo que va desde sí mismo hacia la alteración afirmativa de sí. El monólogo e la pérdida de lo propio, de la ausencia de fin, la ratificación de lo casi-otro.
La máxima es que no hay retorno, que no hay más que pérdida, y que es la pérdida la que es la libertad moderna, la que es(tá), si se puede decir, desbuclada. Lo que también se dirá así: “Jamás se vuelve a Ítaca. No se pierde para encontrarse sino, justamente, para perderse.”. Y Rimbaud, una vez más, que decía: “No se parte”. Borreil diría más bien: ¡sí, sí, se parte! Lo que hay es que no volver, que no se vuelve. Pero la otra trampa que nos engaña es la del extra plomo. El estilo del pensamiento en el que se mantiene Borreil es repudiación de lo universal. Pues, lo universal no es más que una arrogancia camuflada de lo propio, de lo propio occidental. Es ahí donde está definida una doble apuesta estilística, la de la singularidad de la prosa, la de la similitud y de su vocación a la partición. Pero para llegar a este punto crucial vamos a tener que pasar por una avalancha de interrogaciones:

¿Qué hacer con los semejantes diferentes? ¿Qué hacer con una miseria recubierta de palabras? ¿Cómo descubrir lo intolerable de una catástrofe continuada, de una destrucción continuada? ¿Qué palabra mantener que esté “no embarazada”, como se dice en África del Oeste, y, si no, incluso “cansada”?

Y, por una vez pase, la respuesta toma la forma de un imperativo:

Es preciso apostar contra el universalismo que es traducción de una arrogancia, y, sin embargo, mantener el primado de la igualdad de los semejantes.

Este imperativo, que conjunta dos apuestas arriesgadas por sí mismas, comanda todo el estilo, la interrogación, la respuesta, la navegación local, lo portuario, el estrellamiento imprevisto de los nombres, la obstinación, el monólogo. Por lo demás, ¿se trata de un pensamiento, de una incansable exposición? Borreil declara: “Pensar lo plural es, quizás, un imposible”. Ahora bien, es precisamente el pensamiento de lo plural lo que es el contenido del imperativo igualitario, como la repudiación lo es del universalismo. Digamos que su estilo es la exposición dividida delo plural, ella misma secretamente pluralizada por un pensamiento imposible. El texto, gobernado por esta tensión, debe guardar algo de aleatorio. Debe ser el trazo de un azar, de un encuentro, de lo que ha sido inventariado en el estancamiento y en el pisoteo de la horizontalidad. Saluda –lo cito- “la atención en lo aleatorio de una mirada que no decide a priori lo que merece ser mirado o no serlo”. El estilo de su pensamiento es hacer aparecer esta no-decisión. Una no-decisión que no es una indecisión, sino una trayectoria bifurcada. De tal suerte que, al fin, no estemos allí donde nos imaginamos llegar. Hemos sido alterados, y, como teníamos tiempo de bruma, devueltos a tierra extranjera. Es decir, también en nosotros mismos, en nuestra casa, puesto que este devolvimiento nos revela la impropiedad de lo propio, la alteridad de lo natal, la ruptura de todo bucle y la imposibilidad de todo extraplomo. Recuerdo a época en que tenía, con Jean Borreil, vivos desacuerdos políticos. Más allá de los vocablos de ese tiempo, imagino que me reprochaba sobre todo el decidir demasiado de antemano lo que merecía ser mirado. Y es que su estilo de pensamiento, mirándolo bien, no es el de una política en el sentido habitual. Ni el de una filosofía. Filósofo era, pero no filósofo de una filosofía. Tenía, más bien, el aspecto de un testimonio. En su pensamiento la medida a encontrar entre singularidad y similitud es demasiado fina. Estaba demasiado ocupado, respecto a las vanas odiseas del concepto, en encontrar el punto local, el puerto cosmopolita, en donde entender exactamente el discurso del otro. Decía, apropósito de François Chatelet: “respeto e irrespeto, tal es el mundo de la escucha no romántica de las razones del otro”. Y eso es finalmente de lo que debe tratarse: de un estilo no romántico de pensamiento, una destitución de todo héroe del concepto, una paciencia asegurada, una labor fraternal. O, aún más, y se lo dejó a él decir tal y como lo hacía para Claude Simon, pero también para sí mismo, lo que él deseaba que fuera la escritura de un pensamiento:

Venir a primer plano para desarreglarlo y quizás, como el viento de octubre del país sin nombre que despoja las viñas de sus hojas, desnudara la novia, y exhibirla en un cuadro.