18 de juny 2013

Contra el cosmopaletisme

Article d'opinió de Xavier Diez (13-VI-2013)
 
Òscar Jané i Xavier Serra (eds.) Ultralocalisme. D’allò local a l’universal. Afers, Catarroja, 2013, 174 pp.

Ho confesso. He quedat enamorat d'un neologisme, d'un nou concepte sorgit, no sense dosis d'ironia, entre els autors d'aquest llibre col•lectiu. Es tracta de cosmopaletisme. Els lectors, com poden endevinar, veuen que la força del mot té a veure amb la dimensió reactiva, amb una actitud dessacralitzadora i insolent, contra el discurs políticament correcte, culturalment ortodox i mentalment conformista dels seus patrocinadors.

Enfront a una cultura de primera divisió, urbana, jove, innovadora, oberta, neta, de pretensions tan elevades com el grau d'ensopiment i parlada en anglès, en resum, cosmopolita, descobrim el frau que converteix als reverenciadors dels trending en cosmopaletes.

Fa alguns anys, una revista local, (Barret Picat, de l'urgellenc poble de Linyola), em convidà a participar en unes jornades sota el títol Cultura global i cultura local. Ja aleshores n'era conscient que la pretesa idea de cosmopolitisme esdevenia una (poc subtil) fórmula de colonialisme cultural. Hi havia una "cultura A" i una "cultura B". La primera tenia consideració d'universal, tractava suposadament temes rellevants amb tècniques i personatges estandarditzats, amb cànons estrictament característics i escenaris delimitats. Això, a la pràctica volia dir elucubracions existencials per part de personatges joves, d'una idealitzada classe mitjana que parlessin anglès en una de les ciutats cool del món occidental. En la literatura nostrada, el filòsof-historiador Damià Bardera ja va advertir-nos d’una cultura «jove, desmenjada, cool, guai, urbanitat prefabricada, d’inofensivitat moral i biografisme encobert» que domina els catàlegs d’editorials comercials i els programes de la Bibiana Ballbé. En l’altre extrem, una cultura B, la local, la que no parlava anglès, ni resseguia els cànons narratius ni l’estètica de la publicitat prefixada als anuncis de coca-cola, o directament d’antidepressius. La meva queixa, aleshores no tan radical com la que avui experimento, ratificava l’intent d’escamotejar la cultura amb majúscules, aquella on no importen els complements circumstancials de temps, lloc, manera, companyia, circumstància o llengua, sinó el subjecte i el verb, l’autoria (sempre col·lectiva i plural) i l’acció.

Doncs bé. Ara, en la línia dels estudiosos de les fronteres (i per tant d’aquests espais de permeabilitat) Òscar Jané i Xavier Serra, trobem una nova esmena a la totalitat. La reivindicació que és només des d’allò local s’arriba a la universalitat. Que els defensors del “cosmopolitisme” resulten uns cosmopaletes (no pas en referència a l’ofici de la construcció, sinó als personatges de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa). Les grans i petites coses no succeeixen a les grans ciutats occidentals, sinó a qualsevol espai urbà, rural, suburbial o no-lloquès.

El llibre conté diverses reflexions des de l’àmbit dels Països Catalans. Des de pobles del Vallespir fins a les urbanitzacions per a colònies angloparlants de Comtat, al sud. Històries singulars sobre construcció de la identitat, llums i ombres del nostre passat, i sobretot, indagacions sobre, en termes calderians, la veritat oculta. Així, disposem d’una crònica de la construcció del mite de Figueres, a càrrec de l’historiador empordanès Enric Pujol, a partir de la seva identitat republicana i del fer-se i desfer-se d’aquests aspectes transcendents, molt per sobe del pes demogràfic de la ciutat. Més al nord, el perpinyanès Èric Forcada ens aborda una qüestió poc coneguda com la implicació dels nacionalistes rossellonesos en la revolta dels “vignerons” el 1907 i les relacions (no massa divulgades) entre les elits culturals de Perpinyà i Barcelona (amb un episodi absolutament esfereïdor sobre l’empresonament de Prat de la Riba per “reproduir” en la seva llengua original un article francès. També trobem un interessantíssim relat sobre la construcció de la identitat illenca a Mallorca (que resulta absolutament imprescindible per tractar de comprendre el capteniment polític i cultural dels mallorquins), a càrrec d’Antoni Vives. Hi ha, alhora, una interessant reflexió sobre la creació i expansió dels mitjans digitals en català a la xarxa, amb un epicentre poderós (encara avui) a un País Valencià, tan feble políticament com heroic culturalment.

Un apartat posterior, aborda diverses biografies singulars “ultralocals i universals”, com versa la denominació d’aquesta segona part, on s’insisteix sobre la dimensió global que té ubicació concreta a la nostra geografia més pròxima (i per tant, més desconeguda). Un exemple és una deliciosa entrevista-reportatge a un estudiós nord-americà, Thomas F. Glick, dedicat a estudiar història medieval valenciana i aspectes econòmics i socials, a càrrec de Xavier Serra. En segon lloc disposem d’un article que destaca la dimensió valenciana d’un dels emblemes de la generació del 98, Azorín, elaborat per Paül Rimorti, o de l’escriptor Joan Borrell en les seves relacions locals i internacionals, per part de Jacques Rancière, o el crític Restany, disseccionat per Èric Forcada. Finalment, Adolf Balent ens parla en un article força extens i profund, sobre la poc coneguda trajectòria d’Alfons Mias, un dels personatges que cercà una aproximació entre les comarques de la Catalunya sota jurisdicció francesa amb el Principat, i que tingué un comportament ambigu durant la segona guerra mundial, entre l’ajut a la resistència i el col·laboracionisme amb Vichy. Abordat amb una gran complexitat, l’autor ens posa de relleu tot allò que el presumpte cosmopolitisme ens va escamotejar.
En certa mesura, el llibre evita el perill d’esdevenir una compilació més d’articles per esdevenir una mena de manifest. És per això que estic força d’acord amb aquests neologismes proposats pels coordinadors: ultralocalisme com fonament d’universalitat, i cosmopaletisme, com a frau intel·lectual dominant.