-- Text publicat per Eudald Camps a
«Salt pas a pas» és un projecte fotogràfic de Martí Artalejo basat en la
necessitat de posar rostre a la ciutat. El resultat és un calidoscopi
humà integrat per 366 imatges (una per cada dia del 2012) que
reivindiquen la rica dimensió d’allò local.
La idea de reivindicar una «Internacional ultralocalista» la llança Òscar Jané al pròleg del magnífic recull d’articles que acaba de compilar —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de Ultralocalisme. D’allò local a l’universal (Editorial Afers).
Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de
modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigues de
l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització
que la sustenta: «En realitat —continua Jané— vivim en les àrees
culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les
ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos
provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o
Nova York [...] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus
anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting
social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».
I
qui diu Barcelona, pot dir Girona: mentre que ella, la «Immortal», se
somia florentina i filojueva, l’altra, Salt, convertida en incòmoda
conurbació de la primera, sembla condemnada a desdibuixar-se lentament
sota el pes —en forma d’implacable realitat demogràfica— de les
diferents onades migratòries. Res més allunyat de la realitat: just al
revés del que hom podria suposar, és Girona la que es dilueix, com
Narcís, en la seva pròpia imatge mitificada, mentre que Salt, a la seva
manera i amb tots els alts i baixos que es vulgui, es mostra «intrincada
i espessa, però activa i impel·lent».
Sorprèn, en aquest sentit, la tendència que té un determinat tipus de
fotografia a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és
com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i
essencialment col·lonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al
descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o,
encara millor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a
reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú
(els de l’Agència Magnum?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf
de veritat», calgués anar primer a les antípodes del planeta, tant si
val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’India—, i
després retornar a casa convertit en una mena de Moisès cosmopolita —o
cosmopaleta— entestat en redimir-nos a través de les seves postals
catàrtiques (només cal pensar, portat a l’extrem, amb el paradigma
encarnat per McCurry i la seva exòtica afganesa).
Per tot això —per la necessitat de reivindicar una «Internacional
ultralocalista» i de recuperar una fotografia capaç d’encarar la
proximitat— és tant important la feina feta per Martí Artalejo:
al llarg d’un any, ha posat rostre a Salt mitjançant un exercici
d’humanització que troba en el calidoscopi de mirades un mirall molt més
autèntic que el que proporcionen les aigües encantades de l’Onyar. De
fet, encara que sembli una paradoxa, només calia actuar com Abedon o Walker Evans:
potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté
d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí
Artalejo ho ha fet des de la seva Salt natal, un espai que coneix
perquè, en primer lloc, respecta.
Eudald Camps
Memòria i descampat (8-III-2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada