Diverses iniciatives socials, culturals i econòmiques intenten en els últims anys superar les fronteres que han mantingut separat el territori que cavalca sobre l’eix Perpinyà-Figueres-Girona.Quina quimera! Un grup de persones ha pres el nom de Mirmanda, la ciutat imaginària que la tradició situa al municipi rossellonès de Terrats, per reivindicar l’existència d’un país fortament cohesionat, que en termes estrictament geogràfics cavalca sobre l’eix Perpinyà-Figueres-Girona.
Mirmanda és també el nom del seu òrgan de comunicació, una revista de cultura dirigida per
Òscar Jané i
Joan Peytaví que poc a poc es va donant a conèixer amb presentacions territorials. I
Mirmanda és finalment el títol d’una nova col·lecció de llibres de l’
editorial Afers/
Grup Mirmanda [
L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir (Òscar Jané i Eric Forcada, eds.) i
Observar les fronteres, veure el món (Òscar Jané i Queralt Solé
, eds.)].
Tot ha estat llegir els treballs de recerca del Grup Mirmanda i fer un salt fabulós en el temps, un viatge a la meva experiència d’infantesa amb les fronteres, quan era un minyó despert que observa el món des de la perspectiva, els interessos i els perjudicis d’una família de botiguers gironins. Ara sé com la frontera pot arribar a condicionar les vides de les persones i la idiosincràsia d’una societat. Però fa anys, quan amb la família ens dedicàvem desesperadament a creuar fronteres, no ho sabia.
La meva no era una família del tot convencional. El pare,
Lluís Bonaventura (Girona, 1931-2009), va ser el funda dor del mític
Cafè Bar L’Arc de Girona, obert l’any 1957 a la plaça de la Catedral, centre de reunió de la «gauche divine» i de sectors que des de la clandestinitat, mentre esperàvem la derogació del franquisme, preparaven l’accés a les institucions de govern. L’Arc, el que té «una catedral al pati», encara funciona avui com un bar turístic.
La qüestió és que Lluís Bonaventura, Lluís de L’Arc, es desvivia pels negocis, i constantment necessitava proveir-se de matèries primeres. Tenia fama de sibarita i al seu bar servia les més selectes marques de whiskys i altres alcohols que no es trobaven amb facilitat a l’Espanya autàrquica. Encara ara m’envaeix una emoció i alegria, com de llum alliberadora, quan recordo aquelles tardes de dilluns que els pares venien a l’escola Annexa a buscar-nos a mi i al meu germà Lluís per portar-nos nord enllà, travessar la frontera i abandonar la rigidesa, grisor i mediocritat de l’Espanya franquista, ni que fos només per unes hores. Com que el gremi de l’hoteleria, molt esclau, treballa els caps de setmana, a casa la festa setmanal era dilluns. El mestre ens deixava sortir a mitja tarda davant la mirada d’enveja dels companys de classe. Començava l’aventura. Viatjàvem primer en un Dos Cavalls i després en un Renault 12.
El pare era un home de partit pres i hi havia coses que no suportava. Era absolutament al·lèrgic a tot el que feia tuf d’Espanya resclosida. No suportava l’oficialitat casernària de la ciutat de Madrid, ni els uniformes militars o religiosos, ni la cridòria xavacana. I sempre, indefectiblement, al domicili familiar, al bar mentre treballàvem o al cotxe mentre viatjàvem, vivíem connectats a les emissores de ràdio franceses, France Inter, France Musique o France Culture. De la mateixa manera, quan va arribar la televisió —un Optimus va entrar a casa l’any 1964—, va enfocar l’antena cap al Rosselló per captar els canals francesos, que curiosament el franquisme no havia prohibit, i sí ho van fer més endavant els governs democràtics, com ara han prohibit TV3 a València.
La primera fronteraVam viure sense moure’ns de casa una primera frontera molt impactant, que és la comunicacional. L’oferta francesa se’ns presentava com un exemple modèlic de modernitat, qualitat i llibertat. Era també la França sensual de les pel·lícules eròtiques.
Aquestes són experiències inesborrables viscudes entre mitjan anys seixanta i mitjan anys setanta, durant la llarga i inacabable agonia franquista. Van ser moltes les setmanes, potser a raó d’una mensual, que el dilluns marxàvem de classe abans que sonés el timbre per iniciar un viatge al Rosselló, unes vegades, i les altres a Andorra, a voltes creuant tempestes de neu, on ens quedàvem a dormir i, per tant, ens perdíem també la classe del dimarts, encara que això era més excepcional. A Perpinyà i Andorra ens proveïem d’alcohols, tabacs, perfums, algunes revistes, productes com les famoses pastilles Vichy i també discos i aparells tecnològics. En el deliciós entramat de carrerons comercials del centre de Perpinyà hi havia una botiga de discos on compràvem novetats que, tot i que ara sembli impossible, trigaven moltíssim a arribar a Espanya o bé no hi arribaven mai. Era el nou jazz nord-americà, per exemple la música magnètica de John Coltrane, Miles Davis, Billy Cobham, el soul de Grover Washington Jr o la genial versió funky que Eumir Deodato va fer de l’obra de Richard Strauss
Also sprach Zarathustra. Més endavant van obrir un gegantí hiperpermercat que, seguint el model americà, es va instal·lar als afores de Perpinyà, en detriment del dinàmic barri comercial del centre. És l’hipermercat que, amb successius canvis de nom —Escale, Mamut, Auchan—, encara funciona a tota vela a l’entrada de la capital rossellonesa. Allà ens proveíem de bons vins, xampanys, whiskys, xocolates, formatges roquefort, camembert o brie i altres delícies de la refinada gastronomia francesa, sense oblidar el llegendari Calvados amb a seva aroma de poma, ni els conyacs de reserva de marques caríssimes com Napoleon o Martell. Amb tots aquests productes i amb aquella música exòtica que no es podia escoltar enlloc més, el bar L’Arc oferia un atractiu irresistible.
La frontera, doncs, era també comercial, i com passava amb la comunicacional, intentàvem superar-la i ens semblava que érem més lliures. Perpinyà era aleshores, per comparació amb Girona, una ciutat mol avançada, un viatge al futur. Pels seus carrers senyorejaven cotxes utilitaris i de luxe de marques i models inexistents a l’altre costat de la ratlla fronterera. Als aparadors d’aquelles animades botigues vam veure els primers televisors en color quan a Girona encara ens quedava molt temps de blanc i negre. Aquesta era la frontera dels mercats. Teníem la sort que el pare duia sempre un bon feix a la butxaca, en pessetes o en francs, perquè abans de l’euro canvi de moneda era un ritual imprescindible.
Sempre frontera amunt, frontera avall. Però no tot eren flors i violes. En una ocasió vam carregar fort de whisky a Andorra. Vam sortir pel Pas de la Casa, perquè aquesta frontera era molt fàcil de superar. El problema era que tornaves per «França», que en dèiem, i et veies obligat a superar una segona duana per entrar a Espanya, la de la Jonquera. Si anàvem carregats sempre escollíem aquesta ruta, que era la del nord, la francesa, per comptes de la del sud, per la Seu d’Urgell, molt més impermeable i temible. El maleter del Renault 12 anava aquell dia ple d’ampolles i els nens, jo i el meu germà, teníem al nostre càrrec un parell d’ampolles cadascun sota el corresponent seient del darrere. Les instruccions eren de dissimular i no baixar del vehicle en cas de control. A la frontera de la Jonquera sempre et feien parar dues vegades, primer la Guàrdia Civil i després els Gendarmes, o viceversa, segons anessis o vinguessis. S’acostava el perill. El cor se t’accelerava. Mai se sabia com podia acabar.
«
¿Algo que declarar?» Era la pregunta retòrica, el moment més tens. Si portàvem poca cosa, la declaràvem i, efectivament, ens deixaven passar. «
¡Siga usted!». Si anàvem carregats, havíem de mentir i dir que no portàvem res o bé declarar només una part de la mercaderia. La Guàrdia Civil no ens va enxampar mai, però aquella carregada de whisky a Andorra va acabar malament per culpa dels Gendarmes, que van aparèixer on menys els esperàvem, en un control improvisat de carretera pels volts de Font Romeu. Els Gendarmes ens van denunciar i vam haver de passar una mala tarda a Perpinyà per normalitzar la situació pagant una multa forta. Arran d’allò, el pare va emmarcar una foto que encara corre per casa on se’l veu al costat del rètol que indica els 2.407 metres d’alçada del port d’Envalira, d’Andorra, amb la següent inscripció: «Aquí dalt sí que es respira tranquil, sense cap gendarme ni Guàrdia Civil».
Un ritual amb risc afegitAleshores no teníem gaire consciencia política i creàvem la frontera com un ritual amb un punt afegit de risc emocionant. Més endavant, arran del contacte amb gent com en
Manuel Costa-Pau, de Gaüses, aprendríem quins són els límits del nostre país, i veuríem amb uns altres ulls aquella ciutat de Perpinyà que abans ens semblava tan estrangera, tan francesa. Ara la veiem com una altra ciutat catalana, molt propera, només que el matalàs que soterra la catalanitat allà és francès, i aquí és espanyol. En fi, qui m’havia de dir de petit que d’adult aniria a Perpinyà a manifestar-me en favor de la llengua. Al tombant del mil·lenni hi va haver a Perpinyà diverses manifestacions, algunes massivament concorregudes, en defensa del català. Era la frontera lingüística. Ara fins i tot hi hem fet amics, allà, com l’Eric Forcada, també «mirmandià», i ens comencem a moure amb naturalitat cap aquí i cap allà.
Però no ha estat fins al present, gràcies a les interessants aportacions de la gent de Mirmanda, que he descobert que hi ha moltes fronteres, no només geogràfiques, també mentals i interiors, i que amb aquelles escapades a Perpinyà i Andorra el que realment buscava en Lluís de L’Arc era l’«afrontera», aquest concepte que he après llegint Mirmanda i que bé em permetreu definir com una mena de paradís sense limitacions, on pots comprar i beure tot el whisky que et vingui de gust, menjar els millors formatges i parlar dels teus temes preferits en la llengua pròpia, sense que cap policia t’hi posi pegues. No hi ha dubte que Mirmanda ajuda el món a avançar vers l’«
afrontera». Ara sé que durant uns anys, per a molta gent, L’Arc va ser un terreny d’«
afrontera». Escoltant la ràdio i la televisió franceses, buscàvem l’«afrontera» comunicacional, comprant formatges i alcohols, buscàvem l’«afrontera» comercial, i més endavant, en les manifestacions a Perpinyà, buscàvem l’«afrontera» linguüística.
I una nova i prometedora «
afrontera» ens obre avui un món d’oportunitats. Penso en el flamant Teatre de L’Arxipèlag, projectat per l’arquitecte Jean Nouvel a Perpinyà, inaugurat precisament aquesta tardor amb un espectacle amb Carles Santos, Daniel Tosi i altres artistes catalans de les dues bandes de la ratlla. El teatre, dirigit per Domènec Reixach, que havia estat al front del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), s’alimentarà de coproduccions gironino-rosselloneses, per via d’un acord amb el centre El Canal de Salt, amb la participació de la gent del Festival Temporada Alta.
Un altre exemple: el Campus d’Excel·lència Internacional, l’anomenat Campus Euromediterrani del Turisme i l’Aigua, aplega les universitats de Girona, Perpinyà, les Illes Balears i París VI. El campus, relacionat amb la creació de 33 empreses de base tecnològica, espera la imminent aprovació definitiva per part del Govern espanyol.
Un tercer exemple: divendres 21 se celebrava a Perpinyà la conferència sobre màrque ting territorial titulada «Podem sumar les marques Perpinyà i Girona?», amb la participació de Jean-Paul Alduy, president de l’Aglomeració Perpinyà-Mediterrània; Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona; Carles Puig demont, alcalde de Girona, i Vincent Dumas, president d’Opencat, entitat organitzadora.
Una marca mediàticaL’«afrontera» ja és aquí, i en trobaríem molts més exemples. Hi ha qui hi busca ja oportunitats, com els editors del diari digital La Clau, un mitjà de comunicació adreçat precisament a aquesta nova regió emergent en l’eix Perpinyà-Figueres-Girona, a la qual potser s’escauria de trobar un nom encertat, una marca que fes fortuna mediàtica i la identifiqués. En l’acte de presentació de Mirmanda el dia 6 d’octubre a la Llibreria 22 de Girona, l’escriptor Manuel Costa-Pau va proposar el nom de Tramuntana, i l’historiador Enric Pujol va considerar suficient la denominació de Catalunya Nord per referirse a aquells territoris que hi ha per damunt de Barcelona i mirant cap a l’Est.
En qualsevol cas, sota el matalàs espanyol i sota el matalàs francès, i a banda i banda de la frontera que el xoc d’aquests feixucs matalassos traça sobre els alts cims pirinencs, reposa un país molt antic, de tradicions mil·lenàries, arrelat en la cultura del vi, l’oli i el pa, que enca ra es manifesta com una unitat als dos costats de la ratlla i emergeix de nou quan n’hi ha ocasió, com una ullada de sol entre núvols. Qui aprecia la llonganissa pot fàcilment comprovar com l’elaborada a l’Empordà i la Garrotxa no té cap diferència essencial respecte de l’emboti da al Vallespir o al Rosselló. Les dues comparteixen la mateixa forma boteruda de l’art romànic primigeni i el mateix gust entranyable de la carn ben saonada de porc. Es pot fer també la prova amb els espirituosos vins i concloure que res no separa el de Banyuls –fa mós per la perícia comercial francesa–, i les divi nes misteles, garnatxes, moscatells i vins rancis elaborats a la banda sud del Pirineu. I és que aquesta és una «unió multisecular que no podia pas trencar-se en sec pel fet de plantar-hi unes fites merament polítiques i posar a banda i banda petites guarnicions de carrabiners», aclareix Josep Pla a l’homenot «Aristides Maillol».
Un país mil·lenari que ara sembla tornar a ressorgir, però no es pot oblidar que aquesta emergència es produeix gràcies a l’aquiescència i els recursos abocats pels mateixos estats que, ben sovint a contracor, enduts per l’onada europeista, i a través de les inversions dels programes anomenats «transfronterers», com els fons Interreg, doten ara la construcció de l’esmentat teatre de L’Arxipèlag o el campus d’excel·lència universitari del Turisme i de l’Aigua. Però aquest país català mil·lenari no posseeix aquesta poderosíssima arma que és un estat, com sí tenen espanyols i francesos, i no només la utilitzen cada dia per continuar construint encara la seva tronada frontera que emmascara el país real, sinó que en qualsevol moment poden estar temptats de repensar-s’hi i fer marxa enrere en l’esperit europeista. La progressió històrica convida a pensar, però, que aquesta seria en qualsevol cas una regressió temporal. No en va estem en un món que avança indefectiblement cap a la mundialització, cap a la supressió de les fronteres.
Fotografies: (1) Lluís Bonaventura, «Lluís de L’Arc», posa les cadenes al seu Renaul 12 per superar les carreteres pirinenques glaçades (foto: Daniel Bonaventura). / (2) El teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, projectat per l’arquitecte Jean Nouvel, recentment inaugurat, acollirà produccions teatrals gironines (foto: Diari de Girona). / (3) Lluís de l’Arc tasta un dels alcohols que servia al seu bar de la plaça de la Catedral (foto: Diari de Girona). / (4) Un control de la Guàr dia Civil a l’antiga duana de la Jonquera (foto: Diari de Girona). / (5) Lluís de L’Arc i Aurora Brunet, amb el seu Renault 12, en una travessa pirinenca en plena nevada (foto: Daniel Bonaventura). / (6) La família Bona ventura davant el restaurant Chez Bebert la Pipe del Pas de la Casa, a Andorra (foto: Daniel Bonaventura).
