Presentació de Mirmanda a Roses, dijous 21 de març a les 19h

Presentació del darrer Mirmanda "Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país"

a la Biblioteca de Roses dijous 21 de març a les 19h,
amb Eric Forcada, Grégory Tuban i Bàrbara Schmitt Solà.

Les vivències de valencians, mallorquins, menorquins i molts altres durant més d'un segle al nord d'Àfrica i la dura realitat d'un (no)retorn així com l'impacte a la Catalunya del Nord. Us hi esperem!

https://www.facebook.com/events/427691827315026

***

Mirmanda núm. 7 (2012)

Sumari
Editorial

Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida

Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)

Migracions i exilis

Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon

Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes

Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs

Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)

(Des)arrelaments

Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962

Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa

Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012)

Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França

Addenda (a)fronterera

Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat

Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera

Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales

Resums
 ***
www.mirmanda.com

Salt, una «Internacional ultralocalista»

-- Text publicat per Eudald Camps a

http://eudaldcamps.com/2013/03/08/salt-una-internacional-ultralocalista --

«Salt pas a pas» és un projecte fotogràfic de Martí Artalejo basat en la necessitat de posar rostre a la ciutat. El resultat és un calidoscopi humà integrat per 366 imatges (una per cada dia del 2012) que reivindiquen la rica dimensió d’allò local.

La idea de reivindicar una «Internacional ultralocalista» la llança Òscar Jané al pròleg del magnífic recull d’articles que acaba de compilar —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de Ultralocalisme. D’allò local a l’universal (Editorial Afers). Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigues de l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització que la sustenta: «En realitat —continua Jané— vivim en les àrees culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o Nova York [...] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».

I qui diu Barcelona, pot dir Girona: mentre que ella, la «Immortal», se somia florentina i filojueva, l’altra, Salt, convertida en incòmoda conurbació de la primera, sembla condemnada a desdibuixar-se lentament sota el pes —en forma d’implacable realitat demogràfica— de les diferents onades migratòries. Res més allunyat de la realitat: just al revés del que hom podria suposar, és Girona la que es dilueix, com Narcís, en la seva pròpia imatge mitificada, mentre que Salt, a la seva manera i amb tots els alts i baixos que es vulgui, es mostra «intrincada i espessa, però activa i impel·lent».

Sorprèn, en aquest sentit, la tendència que té un determinat tipus de fotografia a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i essencialment col·lonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o, encara millor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú (els de l’Agència Magnum?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf de veritat», calgués anar primer a les antípodes del planeta, tant si val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’India—, i després retornar a casa convertit en una mena de Moisès cosmopolita —o cosmopaleta— entestat en redimir-nos a través de les seves postals catàrtiques (només cal pensar, portat a l’extrem, amb el paradigma encarnat per McCurry i la seva exòtica afganesa).

Per tot això —per la necessitat de reivindicar una «Internacional ultralocalista» i de recuperar una fotografia capaç d’encarar la proximitat— és tant important la feina feta per Martí Artalejo: al llarg d’un any, ha posat rostre a Salt mitjançant un exercici d’humanització que troba en el calidoscopi de mirades un mirall molt més autèntic que el que proporcionen les aigües encantades de l’Onyar. De fet, encara que sembli una paradoxa, només calia actuar com Abedon o Walker Evans: potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí Artalejo ho ha fet des de la seva Salt natal, un espai que coneix perquè, en primer lloc, respecta.

Eudald Camps

Memòria i descampat (8-III-2013)

Ressenya dels "Pieds-noirs catalans" per Xavier Diez

L'historiador Xavier Diez és un dels grans lectors i crítics del nostre país. Té un blog des d'on debat i exposa les seves idees en àmbits diversos, tant en temes socials i polítics com a partir de les lectures que l'han captivat o no pot deixar passar per les raons que siguin. Ara ha inserit un comentari a partir de la seva lectura del darrer número de Mirmanda sobre el "Pieds-nois catalans".

La bitàcola de Xavier Diez Passive Resistance to the Incompetent Authority:

Els Pied-noirs catalans

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238065 

Devia ser cap a principis dels vuitanta quan vaig fer amistat amb Monsieur Berenguer. Ell i la seva família eren veïns del lloc on passava les vacances i tenien una relació molt bona amb els meus pares. El cap de família, que aleshores devia tenir uns seixanta anys, em va iniciar en el pastis i les tècniques bàsiques de la Petanca. També havíem passat alguns vespres jugant als escacs. Amb el pas dels estius, i tenint en compte el meu interès per la història (en algun moment va revelar que ell també hi fou, al desembarcament de la Provença, l'agost de 1944, amb els aliats, va començar a explicar-me alguns fets que aleshores ignorava, com també ignora la major part de catalans.
Com el seu cognom indica, Monsieur Bérenguer, un ferroviari de la SNCF a punt de jubilar-se, tenia els seus orígens a Alacant. De fet, si la memòria no em falla, quan encara vivia el seu pare (i el portava també al petit apartament de la Costa Daurada on passava els estius) xerraven entre ells entre una barreja estranya de francès amb un català d'altres latituds. Tanmateix, no eren valencians. Ni tampoc Berenguer s'acabava de sentir francès del tot (aleshores vivia a Bordeus), mentre que la seva filla exhalava una francesitat de manual. 

Efectivament, era un Pied-Noir. Això ho vaig saber després, perquè en realitat ell afirmava haver estat, en un temps llunyà, un francès d'Algèria. I entre records bèl·lics (i un cert orgull d'haver seguit el general Leclerc), no se sentia especialment còmode davant la guerra bruta del que havia estat la d'Algèria. "Tots els contendents havien fet barbaritats", reconeixia amb una agra recança, potser amb un distanciament generós, coneixedor d'haver perdut una petita pàtria.
Anys després, més documentat, em resulta complicat enfrontar-me a un conflicte que la simplificació historiogràfica sovint ha titllat de guerra colonial. També aleshores vaig conèixer alguns algerians àrabs, els quals tampoc semblaven massa contents que la seva independència, fonamentada en la brutalitat d'una guerra bruta, engendrés un estat corrupte, descompost i violent. El que sí és cert, que persones com Mn. Bérenguer esdevingueren perdedors dels perdedors, car tampoc valencians, illencs o refugiats republicans tingueren facilitats per tornar a un estat hostil.
Em vénen aquests records quan miro el número 7 de la revista Mirmanda, que amb motiu del cinquentenari de la fi de la França algeriana ha dedicat un monogràfic als Pied-Noirs catalans, ignorats i ocults per la majoria de la historiografia francesa i catalana. Amb un volum polièdric, des de punts de vista diferents, i amb multitud de testimonis, ens fan reflexionar per un esdeveniment pel qual s'ha passat majoritàriament de puntetes. Un conflicte amargant, que tingué només perdedors (fins guanyant la guerra, els àrabs algerians van perdre la pau).
Com a historiador, és de gran dificultat enfrontar-se a un procés històric (colonització, trasplantament d'occident al nord-africà, exilis, descolonització) amb tantes cares i víctimes. Un conflicte cruel en les formes i els continguts. La revista cultural transfronterera, dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada fan una aproximació. Una aproximació ponderada, on tanmateix, els sentiments (contradictoris, com tots) permeten tractar amb ciència i sensibilitat, un moment de la nostra (efectivament, nostra) història ple de matisos.

xavierdiez | dilluns, 14 de gener de 2013 

Alain Badiou: “Jean Borreil”

El 2006, la revista Mirmanda va iniciar el seu camí amb un número dedicat al filòsof català del Rosselló-Conflent, Joan Borrell. Alain Badiou, un altre dels destacats filòsofs francesos que van conèixer Borrell a París -però també en el seu interès per construir un país socialment just, amb la mirada posada sobre Catalunya-, descriu en aquest text (traduït al castellà, única versió electrònica que se'n disposa), el pensament i la figura de Borrell. Mirmanda núm.1 ["Joan Borrell i la filosofia universal de la imaginació"] es pot trobar online aquí.

***

Badiou Alain, “Jean Borreil”, Pequeño panteón portátil, La fabrique éditions, 2008, pp. 58-61.

Jean Borreil (1938-1992)

Hay, en la escritura de Jean Borreil, como había en la fuerza de su voz, algo de sordo y de ronco, de obstinado, a lo que ni siquiera la palabra “estilo” conviene. Borreil, por lo demás, desconfiaba del estilo. Lo que su pensamiento no amaba ante todo era la instalación, la arrogancia, lo convenible. Ahora bien, la conveniencia es generalmente estilosa. Escribe: Toleramos el orden moral, el racismo incluso, por poco que sepa cubrirse con los oropeles de un estilo que lo inscriba en una apariencia de decoro. Así, el estilo es, a menudo, para Borreil el revestimiento de la abyección. Pero quizás, justamente, su estilo de pensamiento pretende desbaratar la arrogancia. Inventó una singular dulzura de la manera en que el pensamiento instala, o su viaje, o su sonriente pero definitiva presión. Y, en primer lugar, sin duda, por el lugar extraordinario que acuerda a la interrogación. Digo la interrogación, y no la cuestión. Ninguna hermenéutica cuestionante en Borreil, sino innumerables y materiales puntos de interrogación. Te invitan, estas puntuaciones, a hacer con el autor el punto de las interrogaciones, pero también a hacer el punto sin más, el punto del viaje y de lo nómada en el mundo tal como se nos propone, y que es el de exilio en el propio lugar como motivo de la igualdad de las singularidades. Cuando las interrogaciones se basculan en su escritura, no es que el pensamiento tome la pausa del gran cuestionamiento del sentido y del destino. Es, al contrario, que nos invita a hacer, enseguida, movimiento hacia una interior e imprevisible parada. La interrogación siempre es lealmente seguida por una respuesta. Está ahí para señalar quela respuesta es aquello hacia lo que es necesario moverse, que no es un ya-ahí que se desvele o revele. La respuesta es lo posible de un movimiento dividido. Si Borreil pregunta: “¿Qué es lo intolerable?”. En seguida responde: “lo que provoca un rechazo y una insurrección”. Si pregunta, a propósito de Hyperion: “¿Por qué el conocimiento fracasa?” Responde: “Porque la reflexión no resuelve las disonancias”. Incluso la bien conocida anécdota fundacional está iniciada por la interrogación. Para recordarnos la invención escandalosa de Diógenes el Cínico, no empieza por el relato y su interpretación. Pregunta: “¿Cuál es el acto filosófico por excelencia?” Responde: “Diógenes se masturba en el ágora”. Y pregunta una vez más: “¿Cuál es la lección aquí administrada?” Y de nuevo responde, como si se tratase del alumno a quien un maestro íntimo y cerrado pide reflexionar, contar con sus propias fuerzas: La lección es, para los griegos de la época, esta paradoja inusitada: el ágora es mi casa, el espacio público es un espacio privado.

 

Según la interrogación, el pensamiento es desacralizado, está en la mar incierta, es para él mismo este casi-otro que cada uno, según Borreil, es para todos. Según la respuesta, entra en el puerto que no es nunca su destino –no hay- sino su etapa. La imagen nomádica está, muy en primer lugar, inscrita en este estilo singular que no afirma nada sino bajo la regla de una interrogación, y hace pasar entre la interrogación y la respuesta todo lo descartado entre la mañana de partida y la tarde de llegada. Así, su estilo de pensamiento es marítimo y portuario. Y es que el enemigo de este pensamiento es constantemente definido por Borreil, es el legítimo propietario. Propietario de la Ciudad, de los bienes, propietario de la política, y, finalmente pretendido propietario del pensamiento mismo. El enemigo del pensamiento está instalado sobre sus tierras, se ha apropiado de lo propio, es el propio-ietario. El pensamiento marítimo y portuario desapropia al propio-ietario. Y Borreil interroga una vez más:

¿No son los puertos los espacios de los mercados y de los “capitalistas”, que prefirieron siempre su salud personal a la de la Ciudad? ¿no son el espacio de la prostitución y de la noche, el exacto opuesto del sol que inunda con su luz los debates agonísticos del ágora? En una palabra, ¿los puertos no son la imagen, sino incluso el substituto terrestre de la Cosmópolis?

Se trata de que, para Borreil, el pensamiento sigue una línea errante y difícil, de que no dispone para su verticalidad, de ningún punto fijo. Hace el punto sin sol ideal. Es, ante todo, un pensamiento sin vertical, un pensamiento que se mueve sobre el plano puramente horizontal de la igualdad. De este plano de inmanencia, la ciudad moderna es el emblema. Borreil dice: una ciudad, una superficie pura”. O aún más, opuesta explícitamente a lo que llama “la tierra heideggeriana y poética”: “la horizontalidad de una ciudad pisoteada en todos los sentidos sin ello haga o tenga sentido”. El Dublín de Joyce, este “ninguna parte “testimoniado por el escritor moderno que él amaba y practicaba entre todos. La cosa se podrá decir así: ¿qué es un estilo de pensamiento que pisotea lo horizontal? Y es a este interrogación, a la que, una vez más, responde con lealtad y penetración, con dulzura, con rigor, la escritura de Borreil. Yo diría que el pensamiento debe evitar dos cosas: el bucle, y el extraplomo. Sólo este doble evitamiento lo confía a la horizontalidad del emplazamiento de los casi-otros, a la igualdad de los semejantes. Evitar el bucle toma en Borreil muchas formas. Se dirá en primer lugar que el pensamiento debe proceder localmente, no supone ningún movimiento general que lo reconduzca a un pretendido motivo originario. De hecho, lo que hay, son catástrofes locales, cosas que llegan y de las que se testimonia obstinadamente. Y ahí el pensamiento se ajusta como puede. Pregunta: “¿Cómo ajustar una palabra ante una serie de catástrofes?”. Este ajustamiento fija un estilo que procede cada vez de un punto a otro, sin que jamás se trate de una inferencia global. Nada es más asombroso, en este punto, que el uso propiamente estilístico que hace de las referencias, de los nombres propios. Hay una improbabilidad maximal, una sorpresa, una suerte de vuelo de nombres. Él lo dice, por lo demás: es preciso tener “una relación con la historia de la filosofía, una relación que no sea de erudición sino de alteración y de captura, y si no, de vuelo”. Con la historia de la filosofía, pero no solamente. Que se vea El imposible regreso a Ítaca. Se comienza por Homero y la Odisea, por su crítica en el Tratado de lo sublime. Pues, dicho sea de paso, Borreil lo conocía todo. Después, los motivos de lo oriental, y de lo sobrio nos hacen torcer a un lado precipitadamente, el cabo es puesto sobre Hölderlin, sobre Kleist.

En un segundo plano, se entrevé a Goethe y a Schiller. La cuestión del viaje, que es la del movimiento del pensamiento, se afila: “el viaje es una catástrofe”. La ruina delo propio se anuncia: “Misma cuestión para la vuelta a casa, pero no hay más casa”. Se pregunta, entonces, que hace posible el retorno de Ulises, y es el episodio crucial de las sirenas el que nos conduce a un puerto que nada dejaría prever: Michel Foucault. Es cuestión de la travesía del sufrimiento y de la muerte. Y es con este desgarro como leemos la frase central, una interrogación más y su respuesta: “¿Qué queda por hacer cuando se atraviesa la muerte? Re-entrar en casa”. Esta conexión de la travesía de la muerte y del retorno convoca a Hegel, quien reconduce por cesura y localización, vía Tübingen, a Hyperion, a Hölderlin, a las elegías de la puesta de sol. Y, en fin, el Mediterráneo se abole en beneficio de la horizontalidad urbana de Joyce.

Nada aquí de anárquico, ni de bucle. Una navegación, punto por punto, hasta lo más cerca, que tiene lo que gana, y nada más. La máxima del estilo de Borreil es la de Rimbaud: “mantener el paso ganado”. Ello sólo garantiza que no se cederá el paso a las Sirenas del bucle, de la Totalidad. Lo dice, a propósito de Joyce, pero es una baliza para su propia navegación:

Tampoco el lenguaje refleja el planteamiento odiseano de la conciencia, sino el monólogo de Molly Bloom.

Contra el bucle, hay el monólogo. Para comprender lo que va desde sí mismo hacia la alteración afirmativa de sí. El monólogo e la pérdida de lo propio, de la ausencia de fin, la ratificación de lo casi-otro.

La máxima es que no hay retorno, que no hay más que pérdida, y que es la pérdida la que es la libertad moderna, la que es(tá), si se puede decir, desbuclada. Lo que también se dirá así: “Jamás se vuelve a Ítaca. No se pierde para encontrarse sino, justamente, para perderse.”. Y Rimbaud, una vez más, que decía: “No se parte”. Borreil diría más bien: ¡sí, sí, se parte! Lo que hay es que no volver, que no se vuelve. Pero la otra trampa que nos engaña es la del extra plomo. El estilo del pensamiento en el que se mantiene Borreil es repudiación de lo universal. Pues, lo universal no es más que una arrogancia camuflada de lo propio, de lo propio occidental. Es ahí donde está definida una doble apuesta estilística, la de la singularidad de la prosa, la de la similitud y de su vocación a la partición. Pero para llegar a este punto crucial vamos a tener que pasar por una avalancha de interrogaciones:

¿Qué hacer con los semejantes diferentes? ¿Qué hacer con una miseria recubierta de palabras? ¿Cómo descubrir lo intolerable de una catástrofe continuada, de una destrucción continuada? ¿Qué palabra mantener que esté “no embarazada”, como se dice en África del Oeste, y, si no, incluso “cansada”?

Y, por una vez pase, la respuesta toma la forma de un imperativo:

Es preciso apostar contra el universalismo que es traducción de una arrogancia, y, sin embargo, mantener el primado de la igualdad de los semejantes.

Este imperativo, que conjunta dos apuestas arriesgadas por sí mismas, comanda todo el estilo, la interrogación, la respuesta, la navegación local, lo portuario, el estrellamiento imprevisto de los nombres, la obstinación, el monólogo. Por lo demás, ¿se trata de un pensamiento, de una incansable exposición? Borreil declara: “Pensar lo plural es, quizás, un imposible”. Ahora bien, es precisamente el pensamiento de lo plural lo que es el contenido del imperativo igualitario, como la repudiación lo es del universalismo. Digamos que su estilo es la exposición dividida delo plural, ella misma secretamente pluralizada por un pensamiento imposible. El texto, gobernado por esta tensión, debe guardar algo de aleatorio. Debe ser el trazo de un azar, de un encuentro, de lo que ha sido inventariado en el estancamiento y en el pisoteo de la horizontalidad. Saluda –lo cito- “la atención en lo aleatorio de una mirada que no decide a priori lo que merece ser mirado o no serlo”. El estilo de su pensamiento es hacer aparecer esta no-decisión. Una no-decisión que no es una indecisión, sino una trayectoria bifurcada. De tal suerte que, al fin, no estemos allí donde nos imaginamos llegar. Hemos sido alterados, y, como teníamos tiempo de bruma, devueltos a tierra extranjera. Es decir, también en nosotros mismos, en nuestra casa, puesto que este devolvimiento nos revela la impropiedad de lo propio, la alteridad de lo natal, la ruptura de todo bucle y la imposibilidad de todo extraplomo. Recuerdo a época en que tenía, con Jean Borreil, vivos desacuerdos políticos. Más allá de los vocablos de ese tiempo, imagino que me reprochaba sobre todo el decidir demasiado de antemano lo que merecía ser mirado. Y es que su estilo de pensamiento, mirándolo bien, no es el de una política en el sentido habitual. Ni el de una filosofía. Filósofo era, pero no filósofo de una filosofía. Tenía, más bien, el aspecto de un testimonio. En su pensamiento la medida a encontrar entre singularidad y similitud es demasiado fina. Estaba demasiado ocupado, respecto a las vanas odiseas del concepto, en encontrar el punto local, el puerto cosmopolita, en donde entender exactamente el discurso del otro. Decía, apropósito de François Chatelet: “respeto e irrespeto, tal es el mundo de la escucha no romántica de las razones del otro”. Y eso es finalmente de lo que debe tratarse: de un estilo no romántico de pensamiento, una destitución de todo héroe del concepto, una paciencia asegurada, una labor fraternal. O, aún más, y se lo dejó a él decir tal y como lo hacía para Claude Simon, pero también para sí mismo, lo que él deseaba que fuera la escritura de un pensamiento:

Venir a primer plano para desarreglarlo y quizás, como el viento de octubre del país sin nombre que despoja las viñas de sus hojas, desnudara la novia, y exhibirla en un cuadro.

Nou número de Mirmanda (7): «Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país / Les Pieds-noirs catalans. Une question de pays»

Els ponts s’esquincen,

Però els ponts perviuen com una cicatriu.

Cal parlar-ne sense embuts,

Per viure-ho com un tot.

Cinquanta anys és un temps suficient en la història contemporània per a mirar enrere i fer un estat de la qüestió. El cas de la independència d’Algèria, un procés que va ser profundament dolorós tant en la tradició colonitzadora europea com en els lligams interns de la mateixa Àfrica del Nord, representa una fita en la història de França i de bona part de països en vies d’alliberament en aquella època. El 2012 aquest aniversari ha estat recordat a França i a d’altres territoris del Magrib, però segurament amb menys intensitat de la que es podia esperar. Les raons poden ser la greu crisi econòmica, el ralentiment del flux migratori i les mateixes eleccions presidencials i legistalives franceses que han demanat prudència davant de commemoracions i recordatoris com aquests. Sigui com sigui, el record de la independència algerina ha seguit viu a França de diferents formes: per la repatriació i repartició d’aquells que s’havien establert al país mediterrani amb anterioritat; per la migració consegüent de persones del Magrib aprofitant el pont obert i les condicions socioeconòmiques de França —i que mai no ha gaudit d’un bon enteniment entre els receptors ni els de l’origen mateix envers els migrants— i la relació de tot plegat amb la política contemporània francesa.

I és que l’existència, el repartiment i el difícil —impossible o irreal— arrelament dels Pieds-noirs a la «metròpoli» ha estat tot sovint al centre del debat. Pieds-noirs com a símbol d’aquell alliberament d’Algèria —i altres colònies, donant veu a la fi de l’època colonitzadora—, però també com a símbol d’una França mítica, mitificada, gran i poderosa, tant a ultramar com a la mateixa terra mare. I en el retorn, la decepció. Per part dels Pieds-noirs perquè es van sentir «traïts», abandonats, pels seus conciutadans, pel seu màxim exponent, el mateix De Gaulle. Per part de la França que els acull, perquè els Pieds-noirs eren europeus-africans que somiaven una Europa en un exili econòmic perfecte. La compensació fou econòmica i territorial, van obtenir espais i privilegis —alguns dirien que es van fabricar guetos i injustícies. Tot i el temps que ha transcorregut, aquests Pieds-noirs instal·lats principalment a la costa mediterrània de França i també a Còrsega, no han aconseguit, ni aquí ni als països d’origen respectius, que es consolidés un punt de trobada amb els habitants d’un Estat que ja havien iniciat una via de modernitat lluny de les colònies.

La vida dels Pieds-noirs en el seu retorn es resumeix en una construcció col·lectiva d’un imaginari comú, del qual queden exclosos els autòctons. Queden exclosos ells mateixos també de l’imaginari viscut en la quotidianitat on són instal·lats. Això provoca una comunicació local difícil i complicada i augmenta la vida endogàmica, a imatge d’una vida en «exili», o tal com la vivien a Algèria. Així, moltes d’aquestes famílies mantenen la idea que França és una potència mundial i, sobretot, fan perdurar la seva cultura, els seus costums que havien estat incorporats als del territori africà. I és que molts d’aquests Pieds-noirs havien arribat a Àfrica fins i tot al segle XIX.

Hi ha molts estudis demogràfics i quantitatius sobre els Pieds-noirs, i pocs qualitatius i socioculturals. Els Pieds-noirs, Potes negres al Rosselló com a mostra precisament d’aquesta incomprensió i xoc en l’arrelament dels nouvinguts, eren tanmateix majoritàriament catalans. Això és quelcom conegut en els llocs d’origen. És, també, un fet amagat o desconegut per la historiografia francesa. Només un tal Albert Camus acaba citant i donant forma al perquè del seu interès africà, anomenant els seus orígens menorquins. I és que, efectivament, i aquesta és la novetat —tan simple com parlar-ne, fer-ho extensiu al conjunt de l’imaginari col·lectiu—, la major part d’aquests Pieds-noirs provenien del País Valencià, de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Empordà o el Rosselló. Tant en l’època colonial com en el retorn, la llengua comuna fou el català, els costums gastronòmics, les danses, els vestits, etc. Queda molta feina i recerca per fer, molta sensibilitat a l’hora d’apropar-se a la realitat que perdura d’aquest procés. És, per tant, més que cap altra cosa, una qüestió. De país. Els Pieds-noirs catalans són i van ser. Calia parlar-ne, explicitar-ho, des de l’origen fins al lloc d’arribada. Un lloc d’arribada, segurament un dels més importants, fou el mateix Rosselló. Un territori que, al llarg del segle XX, s’ha «especialitzat» en l’acollida d’exiliats de tot tipus. Per tant, el repatriament de «colons francesos» consistí en el retorn de centenars de famílies d’origen català que, per la via de l’economia i el comerç, havien arrelat i servit a França.

 

La mirada oberta de les imatges que acompanyen aquest número de Mirmanda dedicat a pensar els Pieds-noirs catalans i els seus contorns evolutius fins al retorn forçat, ve donada per Hugues Argence. Inspirat des de sempre per la temptació fotogràfica del que l’envolta, Argence ha volgut i ha sabut crear uns espais comuns i, alhora, ben diferents que entre Catalunya i el nord d’Àfrica han acompanyat les seves sensacions. En el seu retorn mateix cap a les arrels paternes, cap a una Catalunya oberta al futur, Argence va adonar-se del lligam passat i present d’uns familiars que, d’una manera o d’una altra, havien confluït al Mediterrani. La cultura que ell és capaç de plasmar —pedres, persones, vestits, símbols, tradicions, paisatges, etc.— vesteix a la perfecció allò que, durant tant temps, la realitat pied-noire ha deixat en silenci, per voluntat pròpia o per desconeixement social. El fotògraf aporta una sensació de «plaer immediat», immens, com ell mateix acostuma a dir. Ja sigui per una percepció personal de les arrels, ja sigui per un desig de captar les influències del record, Hugues Argence domina el blanc i negre i té el do d’esdevenir un mirall, transparent i lúcid, un ull candent i encuriosit. Argence és, com deia fa un temps la periodista nord-catalana Sandra Canal, «l’ull de Catalunya. La veritable. Aquella que exalta el seny i la rauxa».

Textos i imatges s’entrellacen per a donar, de manera harmoniosa, una mirada que abraça el conjunt dels Països Catalans i que conflueix en un nord que, ja per tradició, ha esdevingut terra d’acollida de refugiats i errants polítics. Aquest cop, però, els nouvinguts i els autòctons tenen —tenien— molt més en comú del que mai ningú no podria pressuposar, esquinçant els interessos polítics que han fet d’uns els fidels soldats d’una República postcolonial en la memòria i dels altres, uns agres hostes. I és que, en definitiva, la llengua, la gastronomia, la cultura en general, fa que uns i altres siguin elements més comuns que el que la mateixa República podia haver sospitat.

 

Mirmanda, 7 (2012), pp. 5-7

Mirmanda

Núm. 7 (2012)

Sumari

Editorial

Obertura literària

Joan-Daniel Bezsonoff

L’Atlàntida

Xavier Serra (compilador)

Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.

Emigrants i contrabandistes

(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez

i Joan Fuster)

Migracions i exilis

Philippe Bouba

L’activité des associations de rapatriés

pendant l’année 1962 en Roussillon

Paqui Morales

Vincles valencians a terres africanes

Mercè Valero

Els Pieds-noirs illencs

Marta Marfany

Menorca i Algèria (1830-1962)

(Des)arrelaments

Grégory Tuban

Le double exil des républicains réfugiés

et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962

Antoni Marimon

Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa

Eric Forcada

Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.

Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012) 

Joan Lluís Mas i Alícia Marquès

Una infància catalana al Magrib i al nord de França

Addenda (a)fronterera

Joan-Francesc Castex-Ey

L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat

Xavier Oliveras

Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera

Jordi Gomez

La frontière étatique sur l’espace catalan:

état des lieux et stratégies politiques locales

Resums

Llibres Mirmanda-Afers

Les revistes culturals, rigoroses i assequibles

Les revistes culturals, rigoroses i assequibles

La crisi econòmica no ha acabat amb bona part de les capçaleres històriques culturals catalanes. 'Serra d'Or', 'L'Avenç', 'L'Espill' i 'Reduccions' segueixen apareixent amb puntualitat, acompanyades de publicacions més recents com 'Mirmanda', 'Caràcters', 'Transfer' i 'Portella' 

En l'últim número de L'Espill, monogràfic dedicat al 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians , el seu director, Antoni Furió, es pregunta si l'intel·lectual encara és possible o es tracta d'una figura obsoleta o en perill d'extinció. La resposta, sigui afirmativa o negativa, no altera el fet que els lectors catalans encara disposen d'una àmplia oferta de revistes culturals de mitjà i alt nivell, adreçades a un públic culte, encara que no necessàriament acadèmic. La conjuntura econòmica actual ha paralitzat projectes de qualitat i de gran simbolisme com Revista de Catalunya , fundada l'any 1924 per Antoni Rovira i Virgili, i Els Marges , nascuda l'any 1974 per iniciativa de Joaquim Molas. Transversal , una revista de cultura contemporània finançada per l'Ajuntament de Lleida, va deixar d'aparèixer l'any 2007, després d'una dècada d'excel·lència i 31 números. El cas d' Idees és lleugerament diferent: la versió impresa de la publicació del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis va acomiadar-se després del número del mes de gener, però en subsisteix el portal web, actualitzat cada setmana.
"Fa una mica més de deu anys semblava que hi havia una florida de revistes culturals -recorda Gustau Muñoz, cap de redacció de L'Espill des de l'any 1999-. La mort de Joan Fuster havia interromput la publicació de la revista dotze anys després de la seva fundació. A finals dels 90, coincidint amb un canvi de la política de publicacions de la Universitat de València, ens vam plantejar un renaixement". Furió i Muñoz van engegar la nova època de L'Espill : "Oferim pensament crític i en català. Les revistes tenen una funció cultural important. Poden activar els debats socials i intel·lectuals, són un espai intermedi entre la premsa i el món del llibre".
Des de fa una mica més d'una dècada, la Universitat de València publica dues revistes més de gran prestigi: Mètode , especialitzada en ciència, i Caràcters , que segueix l'actualitat literària amb rigor. L'Espill és l'única revista en català que forma part d'Eurozine, associació amb seu a Àustria que posa en contacte més de 80 revistes culturals europees. "La voluntat d'Eurozine és promoure el debat intercultural a nivell europeu -explica Muñoz-. Tot el que suposi trencar possibles barreres ens interessa". Juntament amb L'Espill , només hi ha dues revistes de l'Estat que formin part d'aquesta xarxa europea: Letras libres i Transfer , una publicació de l'Institut Ramon Llull. "És una revista de revistes -diu Marc Dueñas, un dels dos editors de Transfer -. Publiquem un número cada any, amb una antologia dels articles publicats en una desena llarga de revistes culturals en català. Traduïts a l'anglès, els textos serveixen per divulgar aportacions de pensadors i investigadors catalans, tant en el món acadèmic com en el sector editorial". Els sis números publicats des del 2006 han comptat amb il·lustracions d'Antoni Tàpies i Miquel Barceló, entre d'altres. "Les retallades pressupostàries faran que el pròxim Transfer, que surt al setembre, tingui menys pàgines i sigui menys il·lustrat, però el Llull vol tirar endavant la iniciativa". Una de les bones notícies és que Eurozine ha ofert a la institució l'organització del congrés de l'any 2013: "L'esdeveniment podria redundar en la visibilitat de moltes revistes d'interès local", assegura Dueñas. Un cas tan singular com el de la revista Transfer és Catalan International View , una iniciativa de la Fundació CATmón que publica trimestralment reportatges i entrevistes d'autors catalans, íntegrament traduïda a l'anglès amb vocació d'apel·lar a un públic internacional.

La primera pedra
L'any 2011, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, Lluc comunicava la seva desaparició. Un any després, la revista cultural mallorquina prepara el seu retorn, una iniciativa del seu últim director, Pere Fullana. Durant la postguerra, la primera revista en català que va donar una importància estructural als temes culturals va ser Canigó (1954-1984). Serra d'Or , fundada l'any 1959 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, és, ara per ara, la publicació "d'alta divulgació cultural més antiga", en paraules del seu cap de redacció, Antoni Munné-Jordà. "La revista ha tractat la cultura des d'un vessant molt ampli: s'hi poden trobar articles sobre ciència, agricultura i paisatge fins a espectacles -teatre, cinema i televisió-, a més de reportatges històrics i literaris, dues de les seccions en què s'ha distingit Serra d'Or ", repassa Munné-Jordà, que va entrar com a corrector a la revista l'any 1976 i segueix al peu del canó des de llavors. "Abans podíem parlar de tota l'actualitat literària en català -recorda el seu redactor en cap-. Alguns dels nostres subscriptors podien comprar totes les novetats en català de la temporada, que rondaven la cinquantena. Ara és materialment impossible: cada any es publiquen més de 5.000 títols nous". Munné-Jordà reconeix que "la tasca de suplir tot el que no hi havia en català a la dècada dels 60" ha estat heretada pels diaris i els suplements culturals. "Des que el pare Josep Massot i Muntaner va començar a dirigir Serra d'Or l'any 1995, hem treballat en una maqueta més visual i hem alleugerit els articles més llargs i especialitzats". Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha assumit, des de l'any 2008, la revista Randa , que des del 1975 aprofundeix en la investigació de la història i la cultura de les Balears.

La bona salut de la història
La revista d'investigació històrica Sàpiens ocupa la quarta posició en el rànquing de mensuals més llegits, amb una mitjana de 156.000 lectors. L'Avenç la segueix a distància -33.000 lectors-, però ha experimentat un creixement important durant l'última dècada. Nascuda el 1977, és dirigida des del 1999 per l'historiador Josep Maria Muñoz. "El canvi més important que hem fet en aquests últims anys és que abans la gent rebia la revista, i ara la llegeix -explica Muñoz-. Hem passat de ser una revista molt clàssica d'història, molt tancada en ella mateixa, a ser una revista molt més pensada per als lectors. Parem molta més atenció a la crònica cultural. Ens agradaria incloure un reportatge extens i en profunditat cada mes". L'Avenç també compta actualment amb un interessantíssim segell editorial que ha publicat des de llibres d'assaig (Josep Termes, Marina Subirats) fins a volums sorgits a partir d'articles de la revista (Manzano, Puntí, Beszonoff) i algun llibre de ficció (Balzac, Roth, Perec). L'editorial valenciana Afers també compta amb interessants revistes culturals ( Afers , El contemporani ), una estratègia similar a la d'Eumo i la revista Reduccions de poesia, que aquest maig ha arribat al número 100 després d'un llarg periple històric, que va arrencar a Vic l'any 1977 de la mà de Segimon Serrallonga, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarrate, Lluís Solà i Ricard Torrents.
La necessitat "de consciència crítica en temps de crisi" ha estat el principal motor de creació de Portella , revista de lletres i arts andorrana que acaba de presentar el quart número. Una altra iniciativa singular recent és Mirmanda . Ubicada a l'Empordà i el Rosselló, prepara el setè número anual, centrat en els pied-noirs . "Triem elements d'anàlisi tot sovint molt locals que tenen lectures universals", diu Òscar Jané, un dels seus fundadors. Som conscients que els moments de crisi són especialment importants. En moments com aquests, la imaginació és fonamental per sobreviure".

Jordi Nopca

Diari Ara, 7 de juliol de 2012, pp. 42-43.