***
Reflexions sobre l’ultralocalisme (06/02/2014)
1. L’ultralocalisme, antídot contra l’esnobisme
En un article anterior, Jordi Pedret
defensava una proposta que ell mateix anomenava com a ultralocalisme, i
que s’oposava a l’universalisme, o més aviat, a l’esnobisme disfressat
d’universalisme, que era incapaç de valorar les obres de la pròpia
cultura si no era en comparació amb d’altres pertanyents a cultures de
països molt potents a nivell cultural, que s’acceptaven com a universals
i canòniques sense discussió. Es podria dir
que vivim en una situació de colonialisme cultural permanent i bastant
inconscient, ja el públic d’aquí només és capaç de valorar les creacions
dels artistes locals en funció d’esquemes de qualitat i classificació
no sorgits de la valoració de l’obra en si mateixa i en relació a la
pròpia tradició cultural, sinó senzillament adaptats o traslladats
acríticament: “És escoltar Vida secreta de Toti Soler (si és que mai s’arriba a fer) a partir de One quiet night de
Pat Meheney, i no al revés; és llegir Vayreda (si és que mai s’arriba a
fer) a partir de la literatura anglesa -Stevenson, Conrad, Wilde…-, i
no al revés”[1] . L’article posa com a exemple d’artista ultralocal Perejaume, que “… no entén la creació desvinculada de l’indret”. Aquesta reflexió m’ha portat a qüestionar-me quina mena de relacions, de vincles, establim amb el nostre entorn.
2. Formes de vida
Es tendeix a pensar que la vida als
pobles, especialment si són prou petits i envoltats de muntanyes,
implica una vida més a prop de la naturalesa. Certament, és més possible
viure en consonància amb l’entorn natural en un poble així que no pas
en una ciutat. Però el fet és que avui en dia és més possible, però no
necessari. Què fa la gent als pobles? Alguns són pagesos, sí, però pocs,
cada cop menys, i la majoria dels qui ho són treballen un una
agricultura molt tecnificada. Alguns treballen en les poques fàbriques
que encara hi ha. També en comerços, en oficines, en el món del
transport. I pel que fa a l’oci, la cosa encara és més clara:
pel·lícules, ordinadors, música, bars, discoteques, compres en centres
comercials. Conclusió: ni la feina que fan ni la manera de divertir-se
els porten necessàriament a relacionar-se amb el seu entorn natural. A
alguns els hi agradarà caminar per la muntanya, però serà una opció
d’oci més, una afició com la pot tenir un conductor de metro de
Badalona. I és que actualment, fins i tot en un poble petit al mig dels
Pirineus es pot viure amb tota naturalitat d’esquena al territori.
I és que la vida als pobles cada cop
s’assembla més a la vida a les ciutats, de la mateixa manera que viure
a Catalunya cada cop s’assembla més a viure a qualsevol altre lloc,
almenys dintre dels països desenvolupats. Les noves tecnologies ens
empenyen cada cop més cap a una vida virtual. Els nostres referents
comuns cada cop estan menys lligats al país/ territori i a la cultura
tradicional. Per exemple, si per Proust, el gust de la magdalena sucada
en te el feia viatjar a la seva infància, la nostra magdalena
generacional és el Bollycao; i els nostres mites, Bola de Drac o Heidi;
els nostres paisatges emocionals s’ubiquen tant en els mapes del nostre
país com en els rodets de les pel·lícules que ens han marcat. Un exemple
del que vull dir: la cantant Russian Red situa el seu últim videoclip
en una habitació trista d’un trist motel de carretera, que és un lloc
amb el qual tots estem familiaritzats, no per què n’hi hagi molts (aquí
tendeixen a ser prostíbuls) sinó perquè n’hem vist molts per la
televisió. Les imatges, les representacions, els esquemes que habiten la
nostra ment i la conformen tenen orígens diversos, i em pregunto si no
comencen a ser més abundants les que hem rebut de manera mediatitzada (a
través d’alguna pantalla) que les provinents de la pròpia experiència
sensorial. Si penso en la meva col·lecció mental de paisatges, alguns
els he viscut, d’altres els he visitat personalment (hi he anat), i
encara uns altres els he conegut personalment… però a través d’un
mitjancer, ja sigui un llibre, una pel·lícula, una sèrie… Quan vaig anar
a Nova York la primera impressió va ser d’alegria i sorpresa, perquè
realment era com em pensava que seria. I és que potser ens comencem a
assemblar perillosament a aquella replicant tan perfecta de Blade Runner
que no sap que ho és perquè té emocions i records d’infantesa
implantats.
3. Una opció més
Aleshores, si aquest és el context, quin
sentit té l’ultralocalisme artístic? L’art crea nous mons, microcosmos
que tenen sentit en ells mateixos, però sempre a partir d’una
experiència subjectiva; i l’espectador, oient, lector els interpreta
també basant-se en la seva pròpia experiència. Posem que la catarsi
sigui, com a mínim, una de les funcions de l’art: el receptor de l’obra
d’art percep en aquesta alguna cosa que li és molt propera, o almenys
que l’afecta d’alguna manera, que el fa vibrar; que el concerneix en
alguna cosa íntima, i d’aquest reconeixement en l’obra en treu saviesa,
plaer i sentit.
Així, els artistes de la pròpia cultura
que basen el seu treball en elements propers, ja sigui per la influència
de certs paisatges, per reflectir una certa manera de parlar o de
viure, per dialogar amb elements tradicionals de la cultura ens haurien
de ser més propers, haurien de ser més capaços de produir en nosaltres
aquest reconeixement íntim. Però no és així, no és necessàriament així,
per molts motius: perquè la transmissió generacional de la cultura s’ha
trencat, perquè hi ha cert colonialisme cultural, perquè vivim/patim una
cultura de masses, i perquè, com ja hem dit, la nostra societat ens
permet viure totalment d’esquena al país, al territori. Els artistes com
Perejaume o Miquel Gil són una opció més, una opció que pot ser tan
natural o tan poc natural, fins i tot tant esnob com la dels que se
senten més a gust amb el hip hop. En fi, una opció amb que a mi m’atrau
fortament, però que sé que no és l’única possible ni l’única autèntica
(sense pensar-hi gaire em venen al cap dos artistes que també admiro:
Tarantino i Bolaño, pels quals no és determinant la vinculació amb cap
indret, almenys amb cap indret real, sinó amb un d’imaginari, el
determinat pel món dels còmics i les pel·lícules de sèrie B l’un, i el
de la literatura en general l’altre).Sí que podem afirmar, que
l’ultralocalisme pot tenir molt sentit polític, i no per motius
patriòtics (hem de fer cas als artistes locals perquè són dels nostres)
sinó perquè amb les seves obres ens presenten o almenys ens suggereixen
formes de viure que ara mateix són alternatives, i donat que la nostra
societat té mancances òbvies, ens convé parar atenció.
Nuria Boix
[1] http://sirventesrevista.wordpress.com/2013/12/15/ultralocalisme-un-antidot-contra-lesnobisme/
PEREJAUME (2003) Obreda. Barcelona: Edicions 62.
MONTOLÍO, Celia (1990) “Perejaume: los nombres del paisaje”. Lápiz. Núm. 128-129. p. 58-67.
NOPCA, Jordi (2011) “Perejaume, o la natura feta paraula”. Ara. 02/10/2011.
SALA, Toni (2006) Comelade, Casasses, Perejaume. Barcelona: Edicions 62.
***
Ultralocalisme, un antídot contra l’esnobisme (15/12/2013)
Hi ha dues maneres d’entendre l’entorn
(i la cultura) més proper i la relació que pot tenir amb allò que és
universal: són l’universalisme i el localisme. La diferència rau en el
punt de referència i en el vector. Quan el punt de referència és allò
que ens és distant la mirada és universal, universalista, i en certa
manera relativista. Aquest enfocament, propi d’El País, de la modernor, de festivals de música que preferiria no esmentar… cau fàcilment en l’esnobisme. És escoltar Vida Secreta de Toti Soler (si és que mai s’arriba a fer) a partir de One quiet night
de Pat Metheny, i no al revés; és llegir Vayreda (si és que mai
s’arriba a fer) a partir de la literatura anglesa -Stevenson, Conrad,
Wilde…-, i no al revés.
Per què no fer les coses, doncs, a
l’inrevés, o millor, del dret. Per què no atansar-se a l’altre a partir
d’un mateix, d’allò que és més proper? Per què no “valorar” (amb tots
els sentits del mot) l’universal a partir d’allò local? D’això els
antropòlegs en diuen etnocentrisme, en el millor dels casos i essent
benevolents. Tanmateix hi escau més el terme localisme; i si la
referència és, no ja l’entorn proper, sinó el que ens és extremadament
proper, ultralocalisme. Així les coses, el Pirineu són els Alps en
petit, o els Alps són uns Pirineus sense mesura? O encara més, una vall
suïssa pot ser una traducció excessivament pulcra de la vall que uneix
Dosrius amb Arenys de Munt, la vall de Canyamars. Qui millor ha
desenvolupat aquesta perspectiva, a tots els efectes, és en Perejaume, i
molt especialment un dels seus llibres, Obreda, que enguany ha complert els 10 anys. Permeteu que m’hi entretingui.
En Perejaume, l’entorn cartografiat, la
relació entre l’home i l’entorn, la creació artística imbricada en un
lloc (l’ultralocalisme) són algunes de les constants que centren l’obra
poètica -i artística-. Toni Sala sintetitza aquesta concepció de l’art i
la literatura perejaumianes quan apunta que la seva “és una obra
caminada, impregnada del país immediat, la terra, el recorregut
sensorial de cada sot, turonet, fondalada o clariana” (Sala, 2006: 105).
La llengua perejaumiana ja suggereix aquestes possibilitats; és amant
dels topònims, que apareixen en una quantitat més que notable en els
diversos llibres, especialment en els dos primers volums de poesia, Oli damunt paper i Obreda.
Cal tenir present, des de Verdaguer fins a Heidegger, que anomenar els
indrets és una forma privilegiada de relacionar-s’hi i és també una mena
de “catalogació” del món, per tal com la toponímia és la forma lèxica
més integrada al territori, i expressa una relació indestriable entre
home, entorn i història.
Perejaume no entén la creació
desvinculada de l’indret, ni l’universalisme buit. Des d’aquesta
perspectiva l’opció és la de l’ultralocalisme com a única possibilitat
estètica fonamentada: “la vocación internacionalista como motor de la
obra empequeñece […] no se puede ser universalista de una vez […] porque
crea una cultura nómada pero sin tener un lugar donde ir […] una
roulotte parada […] una actitud local me permite desplazarme
puntualmente allí donde quiero” (Montolío, 1990: 152). O plantejat d’una
altra manera, en positiu: “he optat per estavellar-me contra un lloc
concret, petit i precís” (Nopca, 2011). Un cop llegida -i assumida com a
pròpia- la mirada ultralocal de Perejaume, ja no me n’he pogut
desvincular més. Suposo que amb aquestes línies no he estat capaç ni tan
sols d’evocar-ne la profunditat. Per això suggereixo les pàgines
poètiques i assagístiques escrites ara tot just fa una dècada a Obreda.
Jordi Pedret Rodes
MONTOLÍO, Celia (1990) “Perejaume: los nombres del paisaje”. Lápiz. Núm. 128-129. p. 58-67.
NOPCA, Jordi (2011) “Perejaume, o la natura feta paraula”. Ara. 02/10/2011.
SALA, Toni (2006) Comelade, Casasses, Perejaume. Barcelona: Edicions 62.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada