26 d’abril 2013

Divendres 26 d'abril, presentació de Mirmanda a València (Ca Revolta, 20.30h)

Divendres 26 d’abril, a les 20.30 hores
presentem a Ca Revolta (carrer Santa Teresa, 10, de València)

el llibre «Ultralocalisme. D’allò local a l’Universal» (Òscar Jané & Xavier Serra, eds., Afers-Mirmanda)
&
«Els pieds-noirs catalans. Una qüestió de país», núm. 7 de la revista Mirmanda

 Hi intervenen:
Oscar Jané (historiador i codirector de «Mirmanda»),
Carla González Collantes (Periodista i autora d’un dels capítols del llibre «Ultralocalisme»)
Vicent Olmos (Editor d'Afers)

+ informació: http://carevolta.org / http://www.editorialafers.cat / http://mirmanda.blogspot.com

17 d’abril 2013

Mirmanda i els "Peus Negres" al suplement de cultura "Presència"

 El darrer exemplar del suplement Presència dedica el seu dossier al tema dels "Peus Negres". La publicació s'inspira en la revista Mirmanda, uns mesos després de la seva aparició i dedicació del volum exclusivament al tema. És, per a nosaltres, un fet pel qual estem enormement satisfets. Era, per primera vegada, en el cas de Mirmanda, una visió de conjunt dels Països Catalans, des dels orígens (País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord), fins als fets viscuts socialment i culturalment, o bé els retorns o vivències a partir de la II Guerra Mundial. Tot plegat tenia el sentit del 50è aniversari després de la independència d'Algèria, el 2012, raó precisament per la qual Mirmanda decideix dedicar-hi el número. Presència reprèn la idea dels Països Catalans amb dos textos complementaris, un dels quals analitza de manera pertinent el fet valencià; i un altre que mira d'aportar elements del Rosselló actual i els seus Peus Negres il·lustres (el seu batlle) i la nova entitat documental que li és dedicada en un espai simbòlic per a la història del país.
La revista Mirmanda, una de les poques "supervivents" o renaixents de la cultura septentrional del país -recordem que la Catalunya del Nord ha tingut una llarga i extensa tradició en publicacions i impremta al llarg del segle XIX i XX-, i que recull de manera simbòlica el llegat de la fa temps desapareguda i pionera "La Clavellina", dedica els seus esforços des de fa 8 anys, a analitzar, tractar i difondre temes i persones, accions i fets culturals (que tant poden tenir a veure amb la filosofia, l'art, l'economia, la llengua o el fet fronterer, entre altres). Alhora, s'esforça en fer-ho de manera natural, amb treballs de qualitat i amb una visió "ultralocal", és a dir, amb temes de país que transcendeixen cap a interessos majors. En són un exemple els volums dedicats al filòsof Joan Borrell i que el mateix filòsof Jacques Rancière, referent mundial actual, va entendre com imprescindible, o bé la reflexió al voltant de la figura de l'important crític d'art Pierre Restany (Pere Restany), originari del Vallespir, i on s'analitza el seu interès natural pel país i la seva qualitat professional.
Amb aquesta "influència" sobre el Presència del passat 14 d'abril, una data que tampoc pot passar per alt a les persones del projecte Mirmanda, que precisament van dedicar un especial "República sense république" l'any anterior, arriba en un moment en què més que mai els ponts d'enteniment entre "nord" i "sud" són necessaris. Però cal que siguin uns ponts sòlids, de qualitat i profunds. Cal superar la tradicional solidaritat militant, molt i enormement necessària durant anys, sobretot al segle XX, però que ara mateix només aporta una visió esbiaixada de la realitat del Nord cap al Sud. Possiblement hi hagi una necessitat, una voluntat de lectura còmode sobre això, però tot plegat porta a efectuar una reflexió profunda sobre el sentit del territori, dels espais locals, culturals i històrics del país català. És per això, que més que mai, entitats com TV3 (o Televisió de Catalunya), la Generalitat de Catalunya, instituts de recerca i cultura (sobre llengua i humanitats, sobre ciències o economica, han de tenir en compte el què existeix al país: potenciar el país a partir del territori, de les persones, de les idees. I no pas potenciar un centre desvirtuat de país. L'exemple de la televisió és clar, ja que tots volem una entitat de difusió potent, no pas milers de petits centres de distribució aliens d'una referent de primer ordre. El mateix succeeix amb la premsa escrita: el fet de produir i publicar premsa en català, premsa periòdica, no ha d'eximir la recerca de la qualitat, de l'ètica professional, dels millors referents a nivell local i territorial. Cal superar, doncs, l'etapa dels abanderaments per a obtenir el que ja sabem que llegirem. Cal donar el relleu a persones que, formades i amb homestedat, escriguin, difonguin, i facin arribar arreu del país, allò altre que desconeixem, ens agradi o no, sigui la realitat que imaginem com tot el contrari.
El darrer Presència és un bon especial al qual Mirmanda aporta l'essència, la de tot un país que des de 1830 fins a l'actualitat ha viscut entre contradiccions i exilis, entre un món comercial potent i ponts esquinçats. El "rastre" de Mirmanda és i segueix sent el de treballar pel país, amb la complicitat de tots/es aquells/es que volen contruir un referent cultural universal a partir del territori, amb tothom, sumant, i no pas ignorant els detalls que fan gran la nostra cultura: la feina de tots i cadascun de nosaltres, en cadascuna de les nostres professions.


Oscar Jané & Eric Forcada
Directors de la revista Mirmanda

03 d’abril 2013

Presentació Nou llibre "Ultralocalisme" a Barcelona, dijous 11 d'abril a les 20h


>> El dijous 11 d'abril a les 20 hores, al Cafè Mandacarú (carrer Magalhães, 35, Poble Sec-Barcelona) presentem el llibre «Ultralocalisme. D'allò local a l'universal».

Hi intervindran: Òscar Jané (editor de «Mirmanda»), Eric Forcada (autor i membre del grup Mirmanda) i Carla González Collantes (autora).

Serà un debat obert entre música i pensaments alliberats... Hi sou tots/es convidats/des!!

Autors/es del llibre: Enric Pujol, Eric Forcada, Toni Vives, Carla González Collantes, Paül Limorti, Jacques Rancière, Andreu Balent i Xavier Serra.

"... l’ultralocalisme és un pas natural, en oposició frontal al cosmopolitisme de boutique i als usos banals, mistificats, del nou concepte de «globalització». Del localisme ultrancer, no cal ni parlar-ne. És una posició que avui ningú no defensa. La clausura mental en un espai limitat, arcàdic, resultaria avui un exercici falsificat i insostenible, si no és com a ficció literària. Què és llavors l’ultralocalisme? O més aviat, què vol ser? La reconstrucció teòrica d’un present, d’un espai «universal», però aprofitant unes «virtuts» massa sovint menystingudes. Un «universalisme» sense ocultacions, sense bandejaments deformadors, sense imposicions geopolítiques interessades, sense jerarquies «massa locals» que han estat acríticament acceptades com a non plus ultra de la modernitat «cosmopolita». Barcelona, mite d’una capital, ha quedat perduda en els seus anhels de «grandesa» cultural, que renega per raons de màrqueting social d’una herència intricada i espessa, però activa i impel·lent. Lluny queda actualment, però, en la imaginació constructora de les elits barcelonines, la idea d’un tot cultural constituït des dels indrets més prolífics del territori."

+ Info de l'esdeveniment: https://www.facebook.com/events/439915092768713/?ref=3




21 de març 2013

Presentació de Mirmanda a Roses, dijous 21 de març a les 19h


Presentació del darrer Mirmanda "Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país"

a la Biblioteca de Roses dijous 21 de març a les 19h,
amb Eric Forcada, Grégory Tuban i Bàrbara Schmitt Solà.

Les vivències de valencians, mallorquins, menorquins i molts altres durant més d'un segle al nord d'Àfrica i la dura realitat d'un (no)retorn així com l'impacte a la Catalunya del Nord. Us hi esperem!

https://www.facebook.com/events/427691827315026

***

Mirmanda núm. 7 (2012)

Sumari
Editorial

Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida

Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)

Migracions i exilis

Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon

Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes

Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs

Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)

(Des)arrelaments

Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962

Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa

Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012)

Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França

Addenda (a)fronterera

Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat

Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera

Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales

Resums
 ***
www.mirmanda.com

11 de març 2013

Salt, una «Internacional ultralocalista»


-- Text publicat per Eudald Camps a


«Salt pas a pas» és un projecte fotogràfic de Martí Artalejo basat en la necessitat de posar rostre a la ciutat. El resultat és un calidoscopi humà integrat per 366 imatges (una per cada dia del 2012) que reivindiquen la rica dimensió d’allò local.
La idea de reivindicar una «Internacional ultralocalista» la llança Òscar Jané al pròleg del magnífic recull d’articles que acaba de compilar —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de Ultralocalisme. D’allò local a l’universal (Editorial Afers). Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigues de l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització que la sustenta: «En realitat —continua Jané— vivim en les àrees culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o Nova York [...] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».
I qui diu Barcelona, pot dir Girona: mentre que ella, la «Immortal», se somia florentina i filojueva, l’altra, Salt, convertida en incòmoda conurbació de la primera, sembla condemnada a desdibuixar-se lentament sota el pes —en forma d’implacable realitat demogràfica— de les diferents onades migratòries. Res més allunyat de la realitat: just al revés del que hom podria suposar, és Girona la que es dilueix, com Narcís, en la seva pròpia imatge mitificada, mentre que Salt, a la seva manera i amb tots els alts i baixos que es vulgui, es mostra «intrincada i espessa, però activa i impel·lent».
Sorprèn, en aquest sentit, la tendència que té un determinat tipus de fotografia a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i essencialment col·lonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o, encara millor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú (els de l’Agència Magnum?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf de veritat», calgués anar primer a les antípodes del planeta, tant si val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’India—, i després retornar a casa convertit en una mena de Moisès cosmopolita —o cosmopaleta— entestat en redimir-nos a través de les seves postals catàrtiques (només cal pensar, portat a l’extrem, amb el paradigma encarnat per McCurry i la seva exòtica afganesa).
Per tot això —per la necessitat de reivindicar una «Internacional ultralocalista» i de recuperar una fotografia capaç d’encarar la proximitat— és tant important la feina feta per Martí Artalejo: al llarg d’un any, ha posat rostre a Salt mitjançant un exercici d’humanització que troba en el calidoscopi de mirades un mirall molt més autèntic que el que proporcionen les aigües encantades de l’Onyar. De fet, encara que sembli una paradoxa, només calia actuar com Abedon o Walker Evans: potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí Artalejo ho ha fet des de la seva Salt natal, un espai que coneix perquè, en primer lloc, respecta.
Eudald Camps
Memòria i descampat (8-III-2013)

15 de gener 2013

Ressenya dels "Pieds-noirs catalans" per Xavier Diez


L'historiador Xavier Diez és un dels grans lectors i crítics del nostre país. Té un blog des d'on debat i exposa les seves idees en àmbits diversos, tant en temes socials i polítics com a partir de les lectures que l'han captivat o no pot deixar passar per les raons que siguin. Ara ha inserit un comentari a partir de la seva lectura del darrer número de Mirmanda sobre el "Pieds-nois catalans".

La bitàcola de Xavier Diez Passive Resistance to the Incompetent Authority:
Els Pied-noirs catalans

Devia ser cap a principis dels vuitanta quan vaig fer amistat amb Monsieur Berenguer. Ell i la seva família eren veïns del lloc on passava les vacances i tenien una relació molt bona amb els meus pares. El cap de família, que aleshores devia tenir uns seixanta anys, em va iniciar en el pastis i les tècniques bàsiques de la Petanca. També havíem passat alguns vespres jugant als escacs. Amb el pas dels estius, i tenint en compte el meu interès per la història (en algun moment va revelar que ell també hi fou, al desembarcament de la Provença, l'agost de 1944, amb els aliats, va començar a explicar-me alguns fets que aleshores ignorava, com també ignora la major part de catalans.
Com el seu cognom indica, Monsieur Bérenguer, un ferroviari de la SNCF a punt de jubilar-se, tenia els seus orígens a Alacant. De fet, si la memòria no em falla, quan encara vivia el seu pare (i el portava també al petit apartament de la Costa Daurada on passava els estius) xerraven entre ells entre una barreja estranya de francès amb un català d'altres latituds. Tanmateix, no eren valencians. Ni tampoc Berenguer s'acabava de sentir francès del tot (aleshores vivia a Bordeus), mentre que la seva filla exhalava una francesitat de manual. 

Efectivament, era un Pied-Noir. Això ho vaig saber després, perquè en realitat ell afirmava haver estat, en un temps llunyà, un francès d'Algèria. I entre records bèl·lics (i un cert orgull d'haver seguit el general Leclerc), no se sentia especialment còmode davant la guerra bruta del que havia estat la d'Algèria. "Tots els contendents havien fet barbaritats", reconeixia amb una agra recança, potser amb un distanciament generós, coneixedor d'haver perdut una petita pàtria.
Anys després, més documentat, em resulta complicat enfrontar-me a un conflicte que la simplificació historiogràfica sovint ha titllat de guerra colonial. També aleshores vaig conèixer alguns algerians àrabs, els quals tampoc semblaven massa contents que la seva independència, fonamentada en la brutalitat d'una guerra bruta, engendrés un estat corrupte, descompost i violent. El que sí és cert, que persones com Mn. Bérenguer esdevingueren perdedors dels perdedors, car tampoc valencians, illencs o refugiats republicans tingueren facilitats per tornar a un estat hostil.
Em vénen aquests records quan miro el número 7 de la revista Mirmanda, que amb motiu del cinquentenari de la fi de la França algeriana ha dedicat un monogràfic als Pied-Noirs catalans, ignorats i ocults per la majoria de la historiografia francesa i catalana. Amb un volum polièdric, des de punts de vista diferents, i amb multitud de testimonis, ens fan reflexionar per un esdeveniment pel qual s'ha passat majoritàriament de puntetes. Un conflicte amargant, que tingué només perdedors (fins guanyant la guerra, els àrabs algerians van perdre la pau).
Com a historiador, és de gran dificultat enfrontar-se a un procés històric (colonització, trasplantament d'occident al nord-africà, exilis, descolonització) amb tantes cares i víctimes. Un conflicte cruel en les formes i els continguts. La revista cultural transfronterera, dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada fan una aproximació. Una aproximació ponderada, on tanmateix, els sentiments (contradictoris, com tots) permeten tractar amb ciència i sensibilitat, un moment de la nostra (efectivament, nostra) història ple de matisos.
xavierdiez | dilluns, 14 de gener de 2013 

11 de gener 2013

Alain Badiou: “Jean Borreil”


El 2006, la revista Mirmanda va iniciar el seu camí amb un número dedicat al filòsof català del Rosselló-Conflent, Joan Borrell. Alain Badiou, un altre dels destacats filòsofs francesos que van conèixer Borrell a París -però també en el seu interès per construir un país socialment just, amb la mirada posada sobre Catalunya-, descriu en aquest text (traduït al castellà, única versió electrònica que se'n disposa), el pensament i la figura de Borrell. Mirmanda núm.1 ["Joan Borrell i la filosofia universal de la imaginació"] es pot trobar online aquí.

***

Badiou Alain, “Jean Borreil”, Pequeño panteón portátil, La fabrique éditions, 2008, pp. 58-61.

Jean Borreil (1938-1992)
Hay, en la escritura de Jean Borreil, como había en la fuerza de su voz, algo de sordo y de ronco, de obstinado, a lo que ni siquiera la palabra “estilo” conviene. Borreil, por lo demás, desconfiaba del estilo. Lo que su pensamiento no amaba ante todo era la instalación, la arrogancia, lo convenible. Ahora bien, la conveniencia es generalmente estilosa. Escribe: Toleramos el orden moral, el racismo incluso, por poco que sepa cubrirse con los oropeles de un estilo que lo inscriba en una apariencia de decoro. Así, el estilo es, a menudo, para Borreil el revestimiento de la abyección. Pero quizás, justamente, su estilo de pensamiento pretende desbaratar la arrogancia. Inventó una singular dulzura de la manera en que el pensamiento instala, o su viaje, o su sonriente pero definitiva presión. Y, en primer lugar, sin duda, por el lugar extraordinario que acuerda a la interrogación. Digo la interrogación, y no la cuestión. Ninguna hermenéutica cuestionante en Borreil, sino innumerables y materiales puntos de interrogación. Te invitan, estas puntuaciones, a hacer con el autor el punto de las interrogaciones, pero también a hacer el punto sin más, el punto del viaje y de lo nómada en el mundo tal como se nos propone, y que es el de exilio en el propio lugar como motivo de la igualdad de las singularidades. Cuando las interrogaciones se basculan en su escritura, no es que el pensamiento tome la pausa del gran cuestionamiento del sentido y del destino. Es, al contrario, que nos invita a hacer, enseguida, movimiento hacia una interior e imprevisible parada. La interrogación siempre es lealmente seguida por una respuesta. Está ahí para señalar quela respuesta es aquello hacia lo que es necesario moverse, que no es un ya-ahí que se desvele o revele. La respuesta es lo posible de un movimiento dividido. Si Borreil pregunta: “¿Qué es lo intolerable?”. En seguida responde: “lo que provoca un rechazo y una insurrección”. Si pregunta, a propósito de Hyperion: “¿Por qué el conocimiento fracasa?” Responde: “Porque la reflexión no resuelve las disonancias”. Incluso la bien conocida anécdota fundacional está iniciada por la interrogación. Para recordarnos la invención escandalosa de Diógenes el Cínico, no empieza por el relato y su interpretación. Pregunta: “¿Cuál es el acto filosófico por excelencia?” Responde: “Diógenes se masturba en el ágora”. Y pregunta una vez más: “¿Cuál es la lección aquí administrada?” Y de nuevo responde, como si se tratase del alumno a quien un maestro íntimo y cerrado pide reflexionar, contar con sus propias fuerzas: La lección es, para los griegos de la época, esta paradoja inusitada: el ágora es mi casa, el espacio público es un espacio privado.
 
Según la interrogación, el pensamiento es desacralizado, está en la mar incierta, es para él mismo este casi-otro que cada uno, según Borreil, es para todos. Según la respuesta, entra en el puerto que no es nunca su destino –no hay- sino su etapa. La imagen nomádica está, muy en primer lugar, inscrita en este estilo singular que no afirma nada sino bajo la regla de una interrogación, y hace pasar entre la interrogación y la respuesta todo lo descartado entre la mañana de partida y la tarde de llegada. Así, su estilo de pensamiento es marítimo y portuario. Y es que el enemigo de este pensamiento es constantemente definido por Borreil, es el legítimo propietario. Propietario de la Ciudad, de los bienes, propietario de la política, y, finalmente pretendido propietario del pensamiento mismo. El enemigo del pensamiento está instalado sobre sus tierras, se ha apropiado de lo propio, es el propio-ietario. El pensamiento marítimo y portuario desapropia al propio-ietario. Y Borreil interroga una vez más:

¿No son los puertos los espacios de los mercados y de los “capitalistas”, que prefirieron siempre su salud personal a la de la Ciudad? ¿no son el espacio de la prostitución y de la noche, el exacto opuesto del sol que inunda con su luz los debates agonísticos del ágora? En una palabra, ¿los puertos no son la imagen, sino incluso el substituto terrestre de la Cosmópolis?

Se trata de que, para Borreil, el pensamiento sigue una línea errante y difícil, de que no dispone para su verticalidad, de ningún punto fijo. Hace el punto sin sol ideal. Es, ante todo, un pensamiento sin vertical, un pensamiento que se mueve sobre el plano puramente horizontal de la igualdad. De este plano de inmanencia, la ciudad moderna es el emblema. Borreil dice: una ciudad, una superficie pura”. O aún más, opuesta explícitamente a lo que llama “la tierra heideggeriana y poética”: “la horizontalidad de una ciudad pisoteada en todos los sentidos sin ello haga o tenga sentido”. El Dublín de Joyce, este “ninguna parte “testimoniado por el escritor moderno que él amaba y practicaba entre todos. La cosa se podrá decir así: ¿qué es un estilo de pensamiento que pisotea lo horizontal? Y es a este interrogación, a la que, una vez más, responde con lealtad y penetración, con dulzura, con rigor, la escritura de Borreil. Yo diría que el pensamiento debe evitar dos cosas: el bucle, y el extraplomo. Sólo este doble evitamiento lo confía a la horizontalidad del emplazamiento de los casi-otros, a la igualdad de los semejantes. Evitar el bucle toma en Borreil muchas formas. Se dirá en primer lugar que el pensamiento debe proceder localmente, no supone ningún movimiento general que lo reconduzca a un pretendido motivo originario. De hecho, lo que hay, son catástrofes locales, cosas que llegan y de las que se testimonia obstinadamente. Y ahí el pensamiento se ajusta como puede. Pregunta: “¿Cómo ajustar una palabra ante una serie de catástrofes?”. Este ajustamiento fija un estilo que procede cada vez de un punto a otro, sin que jamás se trate de una inferencia global. Nada es más asombroso, en este punto, que el uso propiamente estilístico que hace de las referencias, de los nombres propios. Hay una improbabilidad maximal, una sorpresa, una suerte de vuelo de nombres. Él lo dice, por lo demás: es preciso tener “una relación con la historia de la filosofía, una relación que no sea de erudición sino de alteración y de captura, y si no, de vuelo”. Con la historia de la filosofía, pero no solamente. Que se vea El imposible regreso a Ítaca. Se comienza por Homero y la Odisea, por su crítica en el Tratado de lo sublime. Pues, dicho sea de paso, Borreil lo conocía todo. Después, los motivos de lo oriental, y de lo sobrio nos hacen torcer a un lado precipitadamente, el cabo es puesto sobre Hölderlin, sobre Kleist.
En un segundo plano, se entrevé a Goethe y a Schiller. La cuestión del viaje, que es la del movimiento del pensamiento, se afila: “el viaje es una catástrofe”. La ruina delo propio se anuncia: “Misma cuestión para la vuelta a casa, pero no hay más casa”. Se pregunta, entonces, que hace posible el retorno de Ulises, y es el episodio crucial de las sirenas el que nos conduce a un puerto que nada dejaría prever: Michel Foucault. Es cuestión de la travesía del sufrimiento y de la muerte. Y es con este desgarro como leemos la frase central, una interrogación más y su respuesta: “¿Qué queda por hacer cuando se atraviesa la muerte? Re-entrar en casa”. Esta conexión de la travesía de la muerte y del retorno convoca a Hegel, quien reconduce por cesura y localización, vía Tübingen, a Hyperion, a Hölderlin, a las elegías de la puesta de sol. Y, en fin, el Mediterráneo se abole en beneficio de la horizontalidad urbana de Joyce.
Nada aquí de anárquico, ni de bucle. Una navegación, punto por punto, hasta lo más cerca, que tiene lo que gana, y nada más. La máxima del estilo de Borreil es la de Rimbaud: “mantener el paso ganado”. Ello sólo garantiza que no se cederá el paso a las Sirenas del bucle, de la Totalidad. Lo dice, a propósito de Joyce, pero es una baliza para su propia navegación:
Tampoco el lenguaje refleja el planteamiento odiseano de la conciencia, sino el monólogo de Molly Bloom.

Contra el bucle, hay el monólogo. Para comprender lo que va desde sí mismo hacia la alteración afirmativa de sí. El monólogo e la pérdida de lo propio, de la ausencia de fin, la ratificación de lo casi-otro.
La máxima es que no hay retorno, que no hay más que pérdida, y que es la pérdida la que es la libertad moderna, la que es(tá), si se puede decir, desbuclada. Lo que también se dirá así: “Jamás se vuelve a Ítaca. No se pierde para encontrarse sino, justamente, para perderse.”. Y Rimbaud, una vez más, que decía: “No se parte”. Borreil diría más bien: ¡sí, sí, se parte! Lo que hay es que no volver, que no se vuelve. Pero la otra trampa que nos engaña es la del extra plomo. El estilo del pensamiento en el que se mantiene Borreil es repudiación de lo universal. Pues, lo universal no es más que una arrogancia camuflada de lo propio, de lo propio occidental. Es ahí donde está definida una doble apuesta estilística, la de la singularidad de la prosa, la de la similitud y de su vocación a la partición. Pero para llegar a este punto crucial vamos a tener que pasar por una avalancha de interrogaciones:

¿Qué hacer con los semejantes diferentes? ¿Qué hacer con una miseria recubierta de palabras? ¿Cómo descubrir lo intolerable de una catástrofe continuada, de una destrucción continuada? ¿Qué palabra mantener que esté “no embarazada”, como se dice en África del Oeste, y, si no, incluso “cansada”?

Y, por una vez pase, la respuesta toma la forma de un imperativo:

Es preciso apostar contra el universalismo que es traducción de una arrogancia, y, sin embargo, mantener el primado de la igualdad de los semejantes.

Este imperativo, que conjunta dos apuestas arriesgadas por sí mismas, comanda todo el estilo, la interrogación, la respuesta, la navegación local, lo portuario, el estrellamiento imprevisto de los nombres, la obstinación, el monólogo. Por lo demás, ¿se trata de un pensamiento, de una incansable exposición? Borreil declara: “Pensar lo plural es, quizás, un imposible”. Ahora bien, es precisamente el pensamiento de lo plural lo que es el contenido del imperativo igualitario, como la repudiación lo es del universalismo. Digamos que su estilo es la exposición dividida delo plural, ella misma secretamente pluralizada por un pensamiento imposible. El texto, gobernado por esta tensión, debe guardar algo de aleatorio. Debe ser el trazo de un azar, de un encuentro, de lo que ha sido inventariado en el estancamiento y en el pisoteo de la horizontalidad. Saluda –lo cito- “la atención en lo aleatorio de una mirada que no decide a priori lo que merece ser mirado o no serlo”. El estilo de su pensamiento es hacer aparecer esta no-decisión. Una no-decisión que no es una indecisión, sino una trayectoria bifurcada. De tal suerte que, al fin, no estemos allí donde nos imaginamos llegar. Hemos sido alterados, y, como teníamos tiempo de bruma, devueltos a tierra extranjera. Es decir, también en nosotros mismos, en nuestra casa, puesto que este devolvimiento nos revela la impropiedad de lo propio, la alteridad de lo natal, la ruptura de todo bucle y la imposibilidad de todo extraplomo. Recuerdo a época en que tenía, con Jean Borreil, vivos desacuerdos políticos. Más allá de los vocablos de ese tiempo, imagino que me reprochaba sobre todo el decidir demasiado de antemano lo que merecía ser mirado. Y es que su estilo de pensamiento, mirándolo bien, no es el de una política en el sentido habitual. Ni el de una filosofía. Filósofo era, pero no filósofo de una filosofía. Tenía, más bien, el aspecto de un testimonio. En su pensamiento la medida a encontrar entre singularidad y similitud es demasiado fina. Estaba demasiado ocupado, respecto a las vanas odiseas del concepto, en encontrar el punto local, el puerto cosmopolita, en donde entender exactamente el discurso del otro. Decía, apropósito de François Chatelet: “respeto e irrespeto, tal es el mundo de la escucha no romántica de las razones del otro”. Y eso es finalmente de lo que debe tratarse: de un estilo no romántico de pensamiento, una destitución de todo héroe del concepto, una paciencia asegurada, una labor fraternal. O, aún más, y se lo dejó a él decir tal y como lo hacía para Claude Simon, pero también para sí mismo, lo que él deseaba que fuera la escritura de un pensamiento:

Venir a primer plano para desarreglarlo y quizás, como el viento de octubre del país sin nombre que despoja las viñas de sus hojas, desnudara la novia, y exhibirla en un cuadro.